Em vaig quedar un moment mirant la carta amb la ment totalment en blanc. No sabia què fer. Les paraules del meu avi no em sortien del cap. Hi ha una carta una carta que mai et vaig ensenyar. Quan les vaig llegir vaig sentir com si el temps es congelés. La veritat que amagava el meu avi era més gran que qualsevol cosa que hagués pogut imaginar. Però per què? Per què no m’ho havia dit abans? Com podia ser que no ho hagués sabut mai? De sobte la meva àvia que sempre havia estat la seva companya ja no era la mateixa. I la meva mare què pensava ella d’això?
Vaig mirar el meu avi. Ell seguia en silenci amb la cara abatuda com si la seva vida tota la seva història hagués estat construïda sobre una mentida. Tu no ets la meva filla vaig llegir una altra vegada i el pes de les paraules em va fer sentir estranya. Era com si em faltés el terra sota els peus. El meu cervell treballava ràpidament buscant respostes a preguntes que no sabia ni com fer.
Vaig aixecar els ulls intentant no perdre el control. Avi què volia dir aquesta carta? Qui és Mariona?
Ell em va mirar com si estigués buscant les paraules correctes però no semblava capaç de dir-les. Va ser llavors quan em va dir el que ningú mai s’havia atrevit a explicar-me.
La teva mare no és la teva mare biològica Mariona va començar a dir les paraules sortint-li entrecortades. La meva primera esposa la teva mare biològica va morir fa molts anys. La meva vida amb ella no va ser fàcil però la vaig estimar. Quan ella va morir vaig haver de prendre una decisió molt difícil. I la carta és la història d’aquella decisió.
Vaig sentir un nus a l’estómac. La meva mare qui sempre havia estat una figura tan important per a mi de sobte ja no semblava ser qui pensava que era. Però la meva ment continuava buscant alguna explicació. Per què m’ho deia ara? Per què no m’ho havia dit abans? Per què amagar-ho durant tant temps?
Però jo et vaig criar Mariona va continuar el meu avi mirant-me fixament als ulls. Vas ser la meva filla des del primer moment. Vaig decidir quedar-me amb tu per protegir-te. Però la carta la carta era per la teva mare biològica perquè ella mai va saber la veritat. Mai li vaig dir qui eren els teus veritables pares ni per què vas acabar amb nosaltres.
Les seves paraules em van deixar totalment estupefacta. Vaig començar a entendre que tot i que havia crescut amb ell tot el que sabia de la meva pròpia història era només una versió superficial. El meu avi sempre havia estat aquell home fort que mai es deixava doblegar per res. Però ara tot el seu món semblava estar trencant-se.
M’hauria agradat dir-t’ho abans però no sabia com va dir les seves paraules plenes de pesar. Sempre et vaig veure com la meva filla i tenia por que si et deia la veritat ho entendries malament.
Un silenci llarg es va establir entre nosaltres. Vaig mirar la carta una vegada més intentant entendre tot el que acabava de descobrir. Però tot allò em feia mal. No només per la història del meu avi sinó també perquè em feia sentir com si hagués viscut una mentida tot aquest temps.
Vaig agafar aire i vaig mirar al meu avi. Avi què hem de fer ara? Vaig preguntar encara confusa per tot el que havia descobert.
Ell va aixecar la mirada com si estigués pensant què dir. No ho sé Mariona. Només sé que no volia enganyar-te però tampoc volia perdre’t. I sé que et mereixes conèixer la veritat.
El meu cor seguia bategant fort. La veritat la veritat era tan més gran que el que m’esperava. Em sentia confusa no sabia si sentir-me enfadada trista o simplement perduda. Mai no m’havia imaginat que el meu avi aquell home tan fort que sempre havia estat al meu costat guardava tantes ferides.
Vaig respirar profundament i vaig intentar ordenar els pensaments. Avi què passa amb la meva mare? Ella sap tot això?
Ell va fer una pausa abans de respondre. Ella ho va saber fa molt temps Mariona. Però no et volia dir res. Vaig pensar que era millor no dir-t’ho mai.
Em vaig quedar en silenci una estona intentant assimilar tot el que acabava de descobrir. Potser la meva mare sabia alguna cosa però si ella no m’havia explicat res això volia dir que també havia guardat secrets. Però per què? Com podia la meva mare callar aquesta veritat durant tant de temps?
Vull parlar amb la mare vaig dir finalment amb una veu decidida. Vull saber què en pensa de tot això.
El meu avi va assentir amb la mirada. Tens tot el dret de saber-ho Mariona. Però recorda això no canvia qui som ni el que hem viscut junts.
Però en el fons jo sabia que tot estava canviant. El que havia estat la meva vida fins aquell moment ja no era el mateix i ara la història continuava en un camí ple de preguntes que calia resoldre.
|