No sabia llavors que m’impressionaria tant veure un home plorar.Només n’havia vist alguns a les pel·lícules. Però el meu avi quan havia mort la meva àvia feia molts anys també va plorar. Però mai d’aquella manera. Sempre el vaig veure fort resistent amb aquell to de veu ferm com un far que no es deixa moure per la tempesta. Però ara en aquella tarda gris d’hivern tot semblava trencat. El meu avi. aquell home gran i fort que sempre havia estat el pilar de la nostra família semblava un nen petit. Jo que sempre l’havia vist com algú gairebé invulnerable vaig veure en aquell moment la seva vulnerabilitat més profunda.
Era un dia com qualsevol altre o això pensava jo. Però mentre em dirigia cap a casa seva vaig sentir una sensació estranya. La casa del meu avi sempre havia estat sinònim de seguretat una casa plena de records i somriures de llibres amuntegats i vells rellotges que sempre marcaven la mateixa hora. Però aquell dia alguna cosa estava canviant. Quan vaig obrir la porta vaig veure el meu avi assegut al sofà però no estava llegint com feia sovint. No estava parlant amb mi ni observant les fotos de la meva àvia com solia fer en les tardes tranquil·les. El seu rostre estava cobert per les mans tremoloses i em va semblar que el temps s’aturava.
Aví què passa? vaig preguntar la veu trèmula sense saber si volia saber la resposta. No hi va haver resposta només aquell silenci dens que es va apoderar de l’habitació.
Em vaig apropar a ell amb cautela però el dolor que emanava de la seva presència m’aclaparava. Era com si la casa mateixa sentís el pes de la pèrdua. Aquella sensació de familiaritat que sempre m’havia fet sentir tan tranquil·la de sobte em va desconcertar.
En aquell moment el meu avi va aixecar el cap. Els seus ulls estaven plens de llàgrimes però el que em va congelar va ser el que vaig veure darrere d’aquelles llàgrimes. Hi havia por. Por de què? Em vaig preguntar el cor bategant fort. El meu avi sempre havia estat tan segur de si mateix tan estable. Però en aquell instant va semblar un home perdut com si el fonament de tot el que coneixia s’hagués esvaït. No podia entendre-ho.
Vaig agafar la seva mà però el seu cos estava tancat en un dolor que no podia entendre. Aví què et passa? vaig insistir més fort intentant que sortís alguna resposta. Però ell només va deixar escapar un gemec i vaig veure com amb dificultat intentava controlar-se. Vaig seguir esperant i en aquell moment va passar el que menys m’esperava.
De sobte va començar a parlar. Però no de la meva àvia com sempre ho feia quan el trobava així. No. Aquesta vegada em va confessar un secret que va canviar la meva visió del meu avi per sempre.
Hi ha una carta… una carta que mai et vaig ensenyar.
Em va mirar directament als ulls i vaig notar que alguna cosa en ell s’estava trencant encara més. Aquella frase em va desconcertar. Quina carta? Per què no me’n havia parlat abans? El meu avi no era de secrets de guardar coses amagades. Sempre havia estat un llibre obert per a tots nosaltres. Però aquella carta… no sabia què pensar. Em va demanar que la busqués i em va donar indicis sense dir-ho tot de cop. Però em va quedar clar que no es tractava només d’una simple carta. Hi havia més darrere d’això una veritat amagada que portava temps en silenci fins al punt que el meu avi aquell home imparable ja no podia suportar el pes d’amagar-ho més.
Em va aixecar la mirada i per un moment vaig veure en ell una determinació estranya. Potser havia arribat el moment de confrontar el passat. Potser el que guardava aquella carta no era només un record antic de la meva àvia sinó alguna cosa més fosca que havia marcat la seva vida d’una manera que ningú coneixia.
Amb el cor encara accelerat per les seves paraules vaig sortir de la casa per buscar aquella carta. I mentre obria els armaris vells i buscava entre els papers vaig començar a entendre que el meu avi aquell home que sempre havia estat un far per a tots nosaltres també tenia el seu propi passat ple de misteris de secrets de pors que mai havia revelat.
I la carta… la carta era només l’inici d’una història que em portaria més enllà del que mai m’havia imaginat. Però això ja és una altra història.
|