Ja fa uns dos mesos i mig que parlem, puc dir i no m'equivocaria que n’estic enamorat . La Valèria és una dona independitzada, llesta, apassionada i interessant. El passat 20 de juny vam anar a sopar amb els meus pares, amb la idea que vinguessin també els pares de la Valèria, però no van aparèixer. Ella va trucar a la Dolors, la seva mare, que li va dir que li havia sorgit un imprevist, però que el Josep estaria a punt d'arribar.



Quan va arribar em vaig quedar sorprès, ja que tenia una aparença molt musculosa (semblava un culturista) malgrat els seus seixanta anys (molt ben portats).



Vam parlar sobre diversos temes, sobretot del treball. Els meus pares tenen una immobiliària molt prestigiosa però que no em volen contractar, perquè en ser el fill dels amos, pensen que no treballaria prou i volen que em guanyi els diners per mi sol. La idea era treure'm la carrera perquè portés jo la immobiliària, però en deixar-la van canviar tots els plans, cosa que em sembla totalment absurda, perquè a la fi l’heretaré jo, i seria millor tenir experiència. Tenen un pensament molt incoherent, és per flipar!



El Josep és l'encarregat d'un gimnàs, treballa molt i cobra poc, però ell és feliç, treballa per passió. També ens va explicar que va conèixer la mare de la seva filla al gimnàs, la Dolors. Va sortir el tema de per què Dolors no hi era, però no ens va donar gaire informació, ja que ell tampoc tenia idea del que estava passant. El que passava era que feia més de dos mesos que gairebé la Dolors no trepitjava casa, però només li deia: "No siguis tan tòxic, deixa'm viure, tinc molta feina!". Igualment, el Josep veia molt estrany que cada dia arribés a altes hores de la nit, perquè feia uns anys només treballava un cop a la setmana com a màxim. Ella era una cirurgiana plàstica molt reconeguda, fins i tot havia de viatjar a l'estranger per operar a celebritats. Amb el seu salari podria alimentar a tota una Barcelona.

La Valèria, en canvi, és advocada i treballava al bufet Leiva. Ara està portant un dels casos més durs sentimentalment, ja que és un tema molt sensible, tracta sobre les custòdies. En aquest cas de l'Oriol, un nen de dues nacionalitats, catalana, per part de la seva mare i francesa per part del pare. L'Oriol té només deu anys, i ell i la seva mare han patit molt, però mai havien estat capaços de donar veu a una setmana va sortir tot a la llum, totes les agressions i els maltractes. De moment, només se sap tot el que va passar, però encara està tot molt recent, així que la Valèria està una mica apagada i es passa gairebé tot el dia treballant.



Tot anava perfecte, fins que va arribar l'hora de dir a què em dedicava jo. Ja sabia que el pare de la Valèria jutjava molt a la gent amb treballs com el meu, jo no tenia estudis, per tant, sabia que em jutjaria, però no fins als punts que va arribar. Vaig dir que treballava en una hamburgueseria que feia unes hamburgueses molt bones i que qualsevol dia els convidava, però no vaig tenir temps d’acabar la frase perquè el Josep comencés a fer comentaris ofensius, "Mare meva, així funciona el país", “Com pot ma filla estar amb un paio com tu?”, “Quina vergonya”. La meva mare li volia explicar quatre coses, però el meu pare, que és un home molt tranquil, va prendre les regnes de la conversa i va dir, molt resumidament, que tots els càrrecs són importants i que ningú sap què passarà. Encara així aquell home seguia i seguia, fins que ma mare va explotar.



Des d'aquell moment tot va canviar, de camí a casa, els meus pares em van dir que gent així no valia la pena, entenien el meu amor, ja que la Valèria no era com el seu pare, però que em prohibien aquest amor. Els vaig ignorar. Ja tinc quaranta anys, puc fer el que em surti dels collons. Em vaig enfadar, puix que els meus pares, com ja he dit, són molt pesats.



En arribar a casa li vaig enviar un missatge a la Valèria que deia: “Mare meva, el teu pare s’ha passat, espero que estiguis bé, descansa, fins demà”. Li vaig enviar a les 11:45, ja eren més de la 1:30 de la matinada i continuava sense resposta; vaig pensar que estaria enfeinada. Em vaig posar la meva sèrie “Polseres vermelles” i em vaig adormir. A les 6 de la matinada, m’arriba un missatge junt una notificació, era de la Valèria, i em deia: “Leo, què collons m'estàs contant, els teus pares de merda no poden tractar així el meu pare, sou una colla de desgraciats! T’estimo, però no permeto que ens tracteu així, fins aviat, espero que tot et vagi bé”. La notificació era un missatge de whatsapp que m’havia bloquejat.