D’aplicacions per lligar, no n’he necessitat mai. Potser el verb «necessitar» no és el correcte, però ja m’entens. Sempre m’han semblat una mica..., mmm..., al començament ho veia com un recurs per a passerells, i després... com ho puc dir per no semblar un carca? Bé, de fet era una mica carca, o sigui que i què si ho semblo?

Comencem pel principi, em presento, jo soc el Leo Sánchez Palaz. Tothom em diu que semblo prou divertit i optimista, penso que ho era, però la veritat és que últimament sento que estic perdent la meva essència. Ja tinc quaranta anys i unes quantes decepcions amoroses, per no dir moltes, i encara visc amb els meus pares; som una família humil, però ens arriba per a totes les necessitats. Tinc pensat marxar de casa, però treballant en una hamburgueseria mediocre del centre de Barcelona i cobrant una misèria, no m'arriba ni per imaginar un piset d'uns 36 m² a Barcelona. Sol no estic, tinc al meu gat Àton, estrany, oi? El vaig adoptar durant el meu primer viatge a Egipte, i no us penseu que vaig fer un viatge a una ciutat com el Caire, més aviat era com el barri Torre Baró de Barcelona, tot abandonat… per resumir, era el viatge més barat que vaig trobar.

Els meus pares són els pares més pesats del món, sé que ho fan pel meu bé, però fa uns anys que no paren de dir-me "no aconseguiràs res si vas amb aquesta actitud, t'estàs convertint en un desgraciat, aixeca el cul i fes alguna cosa!". Com us podeu imaginar, això cada dia fa que em cansi més; m'ho van començar a dir específicament quan vaig deixar la carrera de Publicitat i Relacions Públiques a la coneguda Universitat Pompeu Fabra. En aquell moment vivia fora de casa, a la residència de la uni, i estava prou bé amb els companys, però amb la carrera en si no, ja que vaig descobrir que allò no era el que m'agradava. Tot anava bé, fins que els meus pares es van adonar per un comunicat de la universitat que ja feia mesos que no assistia a classes, i he de reconèixer que no ho vaig fer del tot bé, però tenia 20 anyets, pobra criatura!

Fa uns anys que estic ficat en el món dels bitcoins, m'ho va recomanar el meu millor amic de la infància, amb qui vam començar la primària junts, i des de llavors hem sigut inseparables, malgrat la seva malaltia. ültimament ens hem anat allunyant, ja que fa uns mesos que l'han ingressat a l'hospital Miramar, i jo amb el meu miserable horari, no el puc visitar tan seguit. Ell va trobar l'amor als 24 anys, té tres crios preciosos i una casa enorme als afores de Barcelona.

Ja tinc acumulats uns dinerets, potser el dia que m’arribinper una entrada marxaré de casa, ja n’estic fart.





12-04-24

QUIN DIA!

(no vaig recordar mencionar-ho ahir, aquest és el meu nou diari)

Avui, en llevar-me, sentia que la sort m’acompanyava, com la mítica d'Obi-Wan Kenobi: “que la força t'acompanyi” o també la d’Effile Trinket: “Que la sort estigui sempre del teu costat”. Em sentia diferent, amb més energia del normal, així que vaig decidir anar al tarotista més recomanat de tot Barcelona -l’he trobat navegant per internet, així que em vaig plantar allí en acabar la jornada laboral. Em va dir moltíssimes coses, i no us penseu que tot el que em va dir era bo, però amb aquestes dues coses va neutralitzar els meus sentiments, així que ja no estava tan trist.

- “Veig a les teves cartes que l’amor vol entrar a la teva vida, però no pot”

- “També veig un gran avenç econòmic, un gran futur”



He pensat durant tot el dia què vol dir: "Veig que l'amor vol entrar a la teva vida, però no pot", i he arribat a una conclusió, com no vaig poder pensar-hi abans! Us recordeu a l'inici d'aquest diari, que vaig anomenar l'aplicació per lligar? Doncs feia mesos que no l'obria, i en entrar-hi he vist que tinc més de 10 matxs, quina passada!

La Valèria va ser l'única que em va cridar l'atenció, semblava una dona amb un posat elegant, morena, ulls clars, alta...li acabo d'escriure un: "Hola, com estàs?"

Sóc massa llançat, oi? Normalment no hi estic acostumat, a aquestes coses, les últimes relacions han sigut una completa merda, fa més de cinc anys que li tinc por a l’amor.

Fa uns 10 minuts, que li he enviat el missatge, no em contesta, es deu penedir de haver-me fet un matx.

OSTRES, m’acaba de respondre!