La fila avança com si l'univers estiguera gaudint de torturar-nos. Cada pas que done cap als transports em pesa en el pit. Alguns reclutes ploren en silenci, uns altres ni tan sols parpellegen. Jo sol tracte de no pensar. No pensar en el que ve.
Però el paper que vaig amagar en el meu puny segueix ací, clavant-se'm en la pell com si volguera assegurar-se que no l'oblide.
“Ens veiem aquesta nit. Hi ha una eixida.”
El meu estómac fa un tomb cada vegada que repetisc eixes paraules al meu cap. Eixida? De què està parlant? Ningú escapa del Reclutament. Ningú.
—Moguen-se! —crida un guàrdia, colpejant la seua vara contra el costat del transport.
El soroll em fa saltar.
Puge amb les cames tremoloses i m'acomode en un banc de metall. Endins, l'aire és dens. Ningú diu res. Només s'escolten respiracions entretallades i algun sanglot ofegat.
Al meu costat, una xica de cabell curtíssim s'abraça els genolls. Enfront de mi, un xic ros tamborineja els dits contra la seua cama, com si la seua vida depenguera de mantindre eixe ritme.
El motor rugeix i les portes es tanquen amb un baluern.
Es va acabar.
Però llavors, el sòl tremola.
Un baluern sacseja el vehicle i els reclutes criden. El metall cruix com si fora paper i una fuetada de pànic em recorre l'esquena.
—Què va ser això?! —xiscla algú.
Un altre impacte. Més fort.
El transport es trontolla d'un costat a un altre i, de sobte, la gravetat s'inclina i sent com si el món s'estiguera caient.
Trets.
No hi ha temps de reaccionar abans que una explosió més forta ens mane a volar contra el sostre.
Tot dona voltes.
I després, colp.
Tot s'apaga.
Quan òbric els ulls, el meu cap brunzeix i em costa respirar. Tot continua borrós. Em fa mal el braç. Intente moure'm, però sent una cosa pesada sobre mi.
Sent que algú plora a prop.
He d'eixir d'ací.
Em sacsege el mareig i espente la porta del transport amb totes les meues forces, però no es mou. Al meu costat, la xica del cabell curt també l'intenta sense èxit.
—Ajuda! —crida algú en la penombra.
Llavors, la porta s'obri de colp.
Unes mans m'agarren del braç i, per reflex, intente escapolir-me. Però llavors ho veig.
Lucian.
—Ràpid! —diu, amb la cara tacada de pols i la respiració entretallada.
Però el que em deixa gelada no és que siga ací.
És que està armat.
Porta un uniforme diferent del del Domini. Més lleuger. Més… pràctic.
I llavors ho entenc.
No està amb ells.
No tinc temps de fer preguntes.
M'agarra del braç i salt fora del transport bolcat. L'aire empesta a pólvora, metall i foc. I el caos enfront de mi em deixa sense paraules.
Els transports estan destruïts. Alguns embolicats en flames, uns altres amb forats en el blindatge. Hi ha gent barallant contra els guàrdies. Rebels.
La Fortalesa, eixe lloc que sempre va semblar impossible de derrocar, està cremant.
Un crit em retorna a la realitat. La xica del cabell curt segueix atrapada. Retorn i l'ajude a baixar, just quan una altra explosió sacseja el sòl.
Lucian ens espenta cap a un carreró estret i el meu cervell continua intentant entendre quins dimonis està passant.
El fill del Governador.
Ací.
Ajudant-nos a escapar.
Quan finalment ens detenim darrere d'un mur de pedra, em solte de la seua agarre d'una tirada.
—Quins caralls estàs fent?
Lucian em mira. No amb la mirada altiva que havia vist en les pantalles, sinó amb una altra cosa. Alguna cosa que mai vaig imaginar veure en ell.
Por.
Abans que puga dir res més, alça la seua arma i m'apunta al pit.
El meu cor es congela.
—Et faré una pregunta —diu, amb la mandíbula atapeïda.
Els meus pensaments van a mil per hora. Em va portar ací només per a matar-me?
Però no. Els seus ulls… Els seus ulls no tenen ràbia.
Estan plens de desesperació.
—Estàs amb nosaltres o contra nosaltres?
La pregunta se sent com una punyada en l'estómac.
Darrere d'ell, els rebels continuen barallant. Els transports segueixen en flames. La Fortalesa s'enfonsa.
I jo, amb el cor colpejant-me les costelles, he de decidir.
|
