Capítol 1: L'Última Alba



El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l'alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l'última.



Ajuste les corretges de la motxilla de lona, que és tan vella com jo, i comence a pujar les escales de la Fortalesa. No puc evitar que em tremolen les mans. Les sivelles de la motxilla s'esvaren cada punt, però tampoc faig molt esforç per ajustar-les bé. Per a què? No és com si anara a necessitar això després de hui.



Cada vegada que alce la vista, em pregunte com una cosa tan gran com esta fortalesa pot seguir en peus. Està plena de clivelles i molsa, com si estiguera cansada de ser el que és. A vegades sent que som iguals.



—Lilia, espera —em crida Sofia des de darrere, pantaixant. Sempre es queda darrrere en les pujades, i hui no és l'excepció.



Em detinc, però no perquè vulga. La veritat és que les seues paraules em donen una excusa per a prendre aire, perquè sent que tinc un nus en el pit des que em vaig despertar.



—Què passa, Sofi? —pregunte sense mirar-la. No vull que veja la meua cara.



—No has de fer això —diu, amb eixa veu tremolosa que sempre posa quan està a punt de plorar.



Les seues paraules m'irriten. No perquè vulga ser dolenta amb ella, sinó perquè l'única cosa que pense és: i quina altra opció tinc? Creus que no m'agradaria fugir? Desaparéixer? Però dir-li això seria cruel, i no vull que el nostre últim moment juntes siga una baralla.



—És el Reclutament. Tots ho fem tard o d'hora —responc, intentant sonar casual. M'ix com un murmuri, quasi sense força.



Ella sacseja el cap amb força. —Però no tu. No havies de ser tu, Lilia.



No sé què respondre-li, així que simplement torne a caminar. Cada pas se sent més pesat que l'anterior. Les meues cames no semblen meues, i estic segura que, si em detinc massa temps, no podré seguir.



Quan arribem a la Plaça Central, el lloc ja està ple. Hi ha famílies senceres acomiadant-se dels reclutes, alguns plorant, uns altres tractant de mantindre's forts. Tracte de no mirar massa, però una mare abraçant a la seua filla em fa estrényer les dents. Jo no tinc a ningú ací per a acomiadar-me. Els meus pares van morir fa anys en la mateixa guerra per a la qual ara m'estan manant. Supose que, després de tot, això és quasi com seguir els seus passos.



Sofia intenta quedar-se amb mi, però els guàrdies l'aparten. Li llance una última mirada, i el seu rostre està roig de tant plorar. Alguna cosa es trenca dins de mi en veure-la, però no deixe que m'aconseguisca. Si deixe que tot això em consumisca ara, no sobreviuré ni un segon més.



Quan em mescle entre els altres reclutes, els meus ulls es posen en una cosa estranya: un xic amb uniforme. No, no qualsevol xic. Lucian.



He vist a Lucian abans, en eixos esdeveniments oficials que ens obliguen a veure en les pantalles gegants de la Fortalesa. És el fill del Governador, el “hereu del Domini”. Sempre sembla tan perfecte, amb eixe uniforme impecable i la seua postura de soldada que fa ràbia. Però veure-ho ací, enmig dels reclutes, no té cap sentit.



Per un moment, em pregunte si estic al·lucinant. Però no, és ell. El seu cabell fosc està perfectament pentinat, com sempre, però la seua expressió… no sé. Sembla menys arrogant que de costum. Preocupat, tal vegada? No té sentit.



Intente ignorar-ho, però és com si tot el meu cos sabera exactament on està, com si la meua ment no poguera deixar-lo passar. Quan els guàrdies ens comencen a formar en files, ho sent més a prop. No sé per què, però la seua presència em posa nerviosa.



—Què fa ací? —murmura algú al meu costat.



No responc. Perquè, honestament, jo també vull saber-ho.



El Governador puja a l'escenari i comença el seu discurs. És les mateixes escombraries de sempre: sacrifici, honor, servir al Domini, bla, bla, bla. Sé que no deuria, però m'imagine com seria cridar-li una cosa ací mateixa. Dir-li el que realment pense. Però clar, això seria una sentència de mort.



Quan el discurs acaba i ens comencen a moure cap als transports, sent una cosa estranya. Una mà al meu braç. Em done la volta, i ací està. Lucian.



—Lilia, veritat?



No sé com respon la meua cara, però per dins estic en complet pànic. Com sap el meu nom? Què vol?



—Eh… si.



Assente, com si això confirmara alguna cosa que ja sabia, i em passa un xicotet paper. Ho fa ràpid, assegurant-se que ningú ho veja, i després em murmura:



—Llig-ho quan estigues sola.



I abans que puga dir res, es dona la volta i es mescla amb la multitud. Estic massa atordida per a reaccionar.



Per una estona, em quede ací, amb el paper a la mà, sentint-me com si estiguera somiant. Per què Lucian, el fill de l'home que controla les nostres vides, està parlant amb mi?



Quan finalment ho òbric, les paraules són simples, però em sacsegen: “Ens veiem esta nit. Hi ha una eixida.”



No tinc idea de què significa això, però una cosa és segura: este dia, que ja era el pitjor de la meua vida, acaba de tornar-se molt més complicat.