L'Alba estava molt nerviosa, a punt de retrocedir i fer com si no hagués passat res, però va agafar forces i valentia i va dir:

– Jack, t'haig de confessar el que sento per tu. M'agrades. Des del primer moment que ens vam veure em vas enamorar, tant per el teu físic, la teva personalitat i sobretot la teva manera de ser, ets un noi amb moltes bones qualitats, ets simpàtic, amable i graciós.

L'Alba estava molt espantada, tot el que va dir li va sortir del cor, però tenia por que en Jack no pensés el mateix que ella i que per això deixessin de ser amics. No volia que això passés, quan estava amb en Jack, tot li semblava bonic i era com si el món es parés. El cor li anava a mil per hora, estava molt nerviosa i els cinc segons que en Jack es pensava què dir es van fer eterns per a ella. Quan en Jack va sentir les paraules de l'Alba, es va quedar bocabadat, no s'esperava res i pensava que només volia quedar per feina junts a la biblioteca, ja que l'Alba no havia mostrat mai els seus sentiments per ell.

En Jack continuava petrificat, no sabia què dir, però en el fons ell també pensava el mateix sobre ella. Quan la va veure a l'excursió en el seu viatge a Malta, va pensar que era una noia molt dolça, simpàtica i graciosa, i des d’aquell dia estava molt enamorat d’ella. No li havia dit res perquè ell era bastant vergonyós, i tenia por del que l’Alba li pogués dir.

– Uau... No m'ho esperava Alba!— - En Jack tenia por de com podia acabar tot, en general li feia por el seu futur, ja que no sabia què volia fer i tenia por que l'Alba li trenqués el cor, cosa que mai li havia passat, però sabia el que es sentia per algun dels seus amics. L'Alba va pensar que en Jack respondria alguna cosa dolenta, que ell no sentia el mateix, que no li agradava o que pensava que estava boja ja que no es coneixien de feia molt, però abans de poder pensar un altre argument que en Jack podria dir-li, ell va dir:

– Sincerament... Jo sento el mateix que tu, m'agradaria que fóssim quelcom més que amics, que passéssim més temps junts.

– De debò?-- Va dir l'Alba. –

– Clar! Vols que anem a prendre un cafè i ho parlem millor tot?

I així van fer, van anar a la cafeteria del poble, van demanar-se un tall de pastís per compartir i van estar hores i hores parlant de totes les seves coses en comú. Quan estaven junts, el temps passava molt ràpid i no s'avorrien. Si fos per ells, estarien hores i hores parlant, així que es van quedar ben tard fins que la cafeteria va tancar. Els dos estaven molt contents perquè tot i que no feia molt de temps que es coneixen, es portaven molt bé. Els dies van passar, estaven molt enamorats i desitjaven que la seva relació fos per sempre i que poguessin arribar a viure junts i formar una família.

Dos anys després…

En Jack i l'Alba ja feia un any que vivien junts. Quan van acabar els estudis a la universitat i es van graduar amb el grau de psicologia, es van comprar una petita casa a prop d'on vivien abans. La casa era acollidora i lluminosa, tenien un gos, un golden retriever anomenat Leo, que es divertia corrent per la terrassa. Els dies eren tranquils, tots dos es van graduar i van començar a treballar junts a una empresa que van crear els dos. A l'empresa els anava molt bé i els dos estaven molt contents, cada dia era com la primera vegada que es van conèixer en aquell viatge, no s'avorrien mai i s'ho passaven molt bé. Els anys van passar, després de 10 anys, van tenir un fill, en Max. Era un nen ros com el seu pare i tenia els ulls de la seva mare, blaus com l’oceà i grans com dos taronges. En max era molt feliç i li agradava passar les tardes al parc jugant amb els seus amics mentres en Jack i l’Alba estaven junts. Van ser feliços per sempre, vivint la seva vida i disfrutant tots tres.