Al món màgic hi havia moltes estàtues, la majoria eren de deus, però, també n’hi havia de personatges importants que havien fet història. Gràcies a n’Àlex, tenien desxifrat la meitat de la pista, però l’altre meitat era imprescindible per sebre en concret a quina estàtua es referia.

Els tres pensaven més enllà, imaginaven que la resposta era complexa, quan realment era evident. La llum del dia anava tornant taronja, ja s’apropava la posta de sol. Dins l’habitació de na Laia governava un silenci incòmode, quan de sobte, al rostre de na Laia se li va dibuixar un somriure. Els dos amics estaven estranyats, però a la vegada sabien que hauria desxifrat alguna cosa. Ella els hi va dir que la estàtua que estaven cercant era la d’ Ares, el Déu de la guerra. Els hi va explicar que la pista deia que l’estàtua era d’un déu que sempre s’havia encasillat com el dolent pel que representava. N’Ares representava la guerra i des de petits quan t'explicaven contes sempre l’interpretaven com el dolent. N’Àlex i en Jack van estar d’acord amb el plantejament de na Laia. Tot seguit, van cercar la localització de l’estàtua, la qual per desgràcia estava bastant lluny d’on eren ara. La manera d'arribar-hi ja la pensarien l'endemà, s'estava fent tard i no volien haver de contestar un interrogatori per part dels pares.



Al matí del dia següent, els tres amics van quedar al davant d’una botiga molt peculiar per petició de n’Àlex. Na Laia i en Jack estaven desubicats, no entenien perquè el punt de trobada era una botiga un tant extranya. Però, quan va arribar n’Àlex, va explicar que era la botiga del seu oncle, el qual feia feina de transportador privat. És a dir, els clients li deien una coordenada i ell obria un portal que els transportava al lloc en concret, era una manera ràpida de viatjar però també era bastant costosa. Van entrar a la botiga i n’Àlex va saludar al seu oncle, tot seguit, li va demanar si els podia transportar a les coordenades que tenia escrites en un paper. Ell se'ls va mirar dubtós, però finalment va dir que sí. Va advertir que quan passessin el portal estarien una mica marejats, però que aquesta mala sensació se n'aniria de seguida. Va començar a girar la mà amb la qual portava un anell màgic i es va anar formant un portal, després, els va avisar de que ja podien travessar-ho i els tres amics van botar cap a l'altra banda.



Una vegada passat el portal, van arribar a una plaça on hi havia l’estàtua de n’Ares. Tot seguit, es van posar a cercar la segona pista. Passat un temps, en Jack els va dir a na Laia i a n’Àlex que hi havia dos forats al cap de l'estàtua. Entre tots tres van planejar la manera de pujar a n’en Jack a l'estàtua. Un cop a d’alt, va mirar pels dos forats i es va adonar que estaven vinculats amb els ulls. La llum del sol anava als ulls i aquests la reflectien en dues línies que es trobaven en un mateix punt, una illa. En Jack els va explicar tot el que havia vist i que la solució de la segona pista era una illa que es situava a pocs quilòmetres de la costa. Abans de començar l'aventura cap a l'illa, van anar a un restaurant a menjar una mica i a guanyar forces pel que els esperava

Ja amb les energies al màxim, es van fer invisibles amb un petit conjur de màgia i van baixar als molls sense que ningú els veiés. Després van pujar a una zodiac i es van dirigir a tota pastilla cap a l'illa. Quan van arribar, es van sorprendre de lo gran que era, estava plena de vegetació i no hi havia cap senyal de vida humana. Es van endinsar una mica i van trobar una cascada preciosa, l'aigua queia amb força i produïa un so relaxant, alhora se sentien alguns ocells cantar, era un paradís. De cop i volta, de darrere de la cascada va aparèixer un bòtil de vidre amb un paper a dins, a poc a poc es va anar apropant a la vora del riu i na Laia el va agafar. Ja obert, va desenrotllar el paper i va llegir en veu alta el seu contingut:

Pista 3: Sense portes ni finestres, però s'hi pot entrar, és fosca i misteriosa i et pot espantar, al seu interior el temps sembla no passar.

Van pensar uns segons i després, quan tots tres van intuir la resposta la van dir alhora: "una cova". Van començar a caminar a la recerca de la cova, però no la van trobar i ja es feia de nit, així que van decidir seguir l'endemà. Com que hi havia molts sorolls entre els arbres i els feia una mica de por, van tornar a la platja i van dormir dins la zodiac. L'endemà al matí, van tornar a reprendre el camí cap a la cova, però, com no veien res, van decidir pujar a un lloc més elevat per observar millor l'illa. Des de la petita muntanya hi havia unes vistes expectaculars i van poder veure la cova. Van començar a caminar per la ruta més curta i en poc més d'una hora van arribar a l'entrada de la cova. Van encendre les llanternes i es van endinsar dins la cova. De sobte, en Jack va trepitjar una cosa estranya i es va espantar, tots van enfocar les seves llanternes als peus d’en Jack i van veure un esquelet. Es van espantar moltíssim i van començar a cridar i a córrer per la cova de manera alocada. Després van aconseguir tranquil·litzar-se i tornar a anar cap a l'objectiu (la pedra preciosa de n’Ares). Van caminar fins que van trobar una porta d'acer tancada, i al mig tenia com un forat circular que suposadament era la clau per obrir la porta. Es van posar a pensar que podia encagar al pany, van mirar dins la motxilla que portava l'Àlex però va anar en va. De sobte na Laia va dir: "És clar!". I va treure de la motxilla el bòtil de vidre on havien trobat l'última pista, després va treure el tap i el va posar al pany. La porta es va obrir lentament i els tres amics ho van celebrar, davant seu tenien la pedra preciosa de n’Ares. La Laia es va començar a sentir atreta per la pedra, semblava que l'estava trucant, la pedra necessitava que algú portés tota l'energia que duia a dins. La força d'atracció era cada cop més forta, la Laia s'anava fent lentament i Jack i l'Àlex se la miraven estranyats. Va acostar la mà i quan va estar a punt de tocar-la es va aturar i va dir un conjur que va destruir la pedra del tot. Els seus dos amics van fer un sospir perquè tenien por del que podria haver passat. Finalment es van abraçar i van celebrar que havien conclòs la missió, ara el món màgic estava fora de perill de qualsevol guerra pel poder de n’Ares. I la mort del pare de na Laia ja no havia estat en va, ell ho va començar però, no ho va poder acabar, gràcies a na Laia i els seus dos amics el món es va tornar un lloc millor.