Tot intrigada, va començar a rebuscar per tot arreu alguna cosa que l’ajudés a trobar el mite, però, de sobte va sentir que algú s’acostava. Va apagar la llum i va pujar ràpidament. Després de tancar la comporta, va intentar dissimular. Tot seguit, va aparèixer la mare, que li va dir que pugés a sopar. Va sospirar alliberant tota la por que duia a dins, havia de tenir més cura la pròxima vegada. El més important era mantenir la mare al marge de tot això.


L’endemà, després de dinar, va baixar en silenci cap al soterrani i va agafar tota la investigació, la va pujar a la seva habitació i va pensar un bon lloc on amagar-la. Però, per molt amagada que estiguis, na Laia mantenia una preocupació constant, sabia que l’hauria d’haver cremada fa temps. No obstant això, dins ella, s’havia despertat un drac incontrolable que s’alimentava de les respostes, la curiositat. El drac anava guanyant forces cada dia, però va arribar a un punt que ja no era curiositat, era obsessió.


Per sort, va tenir una idea. Va anar al lloc on s’acumulaven llibres de tota mena, on podies viatjar al passat sense moure’t, el millor lloc per conèixer relats com els mites, la biblioteca. Va entrar sorpresa pel petit que semblava per defora i el gran que era per dins, feia molta estona que no hi anava. Per no estar hores cercant, va anar a la recepció i va demanar si hi havia el mite del món màgic. La recepcionista molt encantadora, li va dir que sí i li va ensenyar on era. Na Laia el va agafar, es va asseure a una taula i va encendre la llum. Semblava un pergamí, estava enrotllat i el paper era molt delicat, de fet, estava bastant esquerdat, però, era llegible i això era el més important. Ja acabades les observacions, va decidir llegir-lo:



Fa molt de temps, la Terra estava regnada per déus que vivien junts a l'Olimp. Cadascú representava un aspecte de la vida i la naturalesa, i entre tots eren una família. Defensaven el món dels atacs indígenes i mantenien la pau. Però un dia, Cronos, el pare de tots els déus, va morir enverinat amb l’única substància que feia mortals als déus, l’enerió. Un metall que estava gairebé extingit i que només era a les sorres del Sàhara.

No es va saber mai qui el va assassinar, ni perquè el va assassinar, però el que sí que estava clar, era que el tron quedava lliure. Per això, es van fer unes votacions per decidir qui ocuparia el tron. Els resultats van ser molt renyits, però va guanyar Zeus, el déu dels llamps. Tots els déus estaven molt alegres del nou rei de l’Olimp, tots excepte n’Ares, el déu de la guerra. Sempre havia admirat amb ambició el tron, era el seu únic desig i faria tot el possible per aconseguir-lo. Per això, va armar una terrible lluita per aconseguir el que més volia. Una lluita que va provocar moltes catàstrofes i va segar milers de vides. Però que al final va guanyar qui més s’ho mereixia, qui ja havia estat elegit el nou rei, en Zeus. En canvi, n’Ares, va ser dividit en dues parts, la seva ànima, que va ser enviada a l’Inframón i el seu poder, que es va guardar sota un encanteri en una pedra preciosa, que espera nerviosa al seu portador.

Si la pedra vols trobar, un joc de pistes hauràs d’endevinar:

Pista 1: Amb l’espasa a la mà i fent un gest ferotge, a la plaça em mantinc immòbil, fet de pedra o de bronze seguesc sent el mateix déu, els humans m’han retractat com el dolent per la meva ràbia i pel que represent.



Quan na Laia va acabar de llegir el mite es va quedar bocabadada. Tot seguit, va mirar al seu voltant per si hi havia algú a prop, com no sabia si es podia fer el que anava a fer, va voler assegurar-se de què ningú no la veiés. Va treure el mòbil, va fer una fotografia de tot el paper i el va guardar ràpidament dins la butxaca. Ja deixat el mite on l’havia agafat la recepcionista, va marxar cap a casa. Després va imprimir la fotografia i la va guardar juntament amb la investigació.


Van passar els dies i na Laia no sabia de cap manera a què s’estava referint la pista, si a una paraula, un lloc, un objecte, un sentiment… Gràcies a la seva lentitud per resoldre l’endevinalla, es va adonar que necessitava ajuda, però, a qui li podria confiar un secret així? La primera persona que se li va venir al cap va ser la seva cosina, però, després, la va descartar perquè no volia involucrar a la família. Tot seguit, va pensar amb n’Àlex, el seu millor amic. Un noi molt simpàtic que segur que li anirien bé les endevinalles perquè és molt llest. Ja tenia una persona, però havia de pensar mínimament amb una altra. Això de triar a les persones, no li costava perquè tingués poques amistats, sinó al contrari, coneixia a molta gent, però, no es podia equivocar escollint. El risc era massa elevat com per triar a l’atzar. L’endemà, va pensar una altra vegada en una persona amb qui podria confiar, i la va trobar. Era en Jack, sí, un altre noi, però si escollís una noia segur que s’hauria acovardit en algun moment i preferia assegurar. A més, són bons nois i segur que li serien de gran ajuda. Aquell mateix dia na Laia els va enviar un missatge dient-los que els volia convidar a menjar i així explicar-ho tot als dos.


Una setmana després, va arribar el dia del dinar amb n’Àlex i en Jack. La mare de na Laia havia deixat preparats uns macarrons a la carbonara per menjar. Per desgràcia ella no podia estar amb ells perquè tenia moltíssima feina. Van arribar sobre la una, i van començar a fer una mica de tapeta. Na Laia va aprofitar per rompre l’incòmode silenci i introduir el tema de per què els havia convidat, a partir d’aquest moment ho va començar a explicar tot. Ells, com sabien que no era una noia bromista, per molt irrealitzat que semblés, s’ho anaven creient a mesura que ho anava explicant. Quan ho va acabar de comptar ja havien acabat de menjar. Tot seguit, se'n van anar a la seva habitació i na Laia els va ensenyar la investigació i el mite. A la tarda, ja estaven disposats a intentar resoldre la primera pista. Van pensar una bona estona, quan de sobte en Jack va dir que es tractava d’una estàtua, ja que posava que estava feta de pedra o de bronze i a més a més, deia que estava immòbil. A n’Àlex i a na Laia se’ls van obrir els ulls, tenia tota la raó, però, de quina estàtua es referia?