Odette va treure un ganivet del calaix. Era tan esmolat, que ja només mirant-lo podries tallar-te; però Odette l'agafava de manera experta, gairebé com si fos la pròpia extensió del seu braç. El ganivet de la dona rossa era el que feien servir per tallar la vaca i el porc.



Amande, de sobte, va sentir terror pur. Va fer uns passos enrere, espantada, i la seva esquena va col·lisionar lleugerament contra la bancada de la cuina, feta de fusta.



“Com ho saben?” Es va preguntar Amande, espantada. “No els vaig dir mai res del que era, sempre ho vaig ocultar dient que era una bruixa!”

Amande va mirar al voltant. Tot n'havia de ser una broma, Una coincidència! “Sí, sí. Això és. Només una coincidència d'una broma.”



-“Però què esteu dient, tietes?” – Va dir l'Amande, espantada, i mirant el ganivet, escoltant com la Joanne s'aixecava de la cadira, silenciosa i elegantment; com un gat – “No sóc cap Àngel Negre, sóc una bruixa, com vosaltres! Vaja, creieu-me! Los Angeles Negros són un perill i…”

Amande va ser tallada en sec quan un ganivet es va clavar a la taula, just al costat de la seva mà. Amande va cridar, i va córrer cap a la porta, intentant obrir-la, però estava engegada, no es movia.



-“Creus que no ens hem adonat, estimada?” – Va dir Joanne, mostrant la seva veritable forma, i deixant enrere l'encanteri d'il·lusió. Joanne, en realitat, era una dona d'uns quaranta anys, amb cabells de color castany grisenc, i ulls tan negres com la seva pròpia ànima.



-“T'hem seguit, Amande. Tu mateixa ens vas mostrar qui eres. Una bruixa no és tan… normal. Una bruixa no pot passar per davant dels guàrdies sense ser identificada, ni tan sols amb una il·lusió.” – Va continuar Odette, tranquil·lament caminant cap a la porta, ganivet a la mà, mentre es tornava a la seva forma real: Una nena de color, baixeta, amb pèl ros platí, ulls grisos clar, i pell escamosa.



-“Sóc una bruixa, noies, ho juro!” – Va dir l'Amande, mentre amagava la mà darrere de l'esquena, i les ungles creixien negres. Amande usava les ungles per obrir el pany de la porta.



-“Amande, les bruixes no som bones per naturalesa. Les bruixes matem per necessitat!” – Les dues bruixes van cridar a l'uníson, llançant-se a buscar Amande.



Amande va cridar, mentre la porta s'obria, i ella queia a terra. Les bruixes van caure just darrere seu. Amande es va girar i es va aixecar, i va començar a córrer cap al carrer. Amande va cridar mentre corria, no gosava mirar enrere. No volia saber com eren de prop.



-“Deixa que et capturem, Amande!” – Cridava una – “Ens ascendirien, fes-nos aquest favor!” – Cridava l'altra.



Amande agafava dreceres i tallava carrers, espantada. Es quedava sense aire, però li tocava seguir corrent. Va arribar a la fira de la ciutat, i va continuar corrent, intentant perdre's entre la gent. Amande no volia, no devia, fer servir la seva màgia. Seria un greu problema.



La noia sabia que les bruixes seguien darrere seu, així que va saltar per sobre d'un banc i va córrer a través del carrer transitat. Els carruatges l'esquivaven i li cridaven, però Amande continuava corrent.



Però no ho va veure. Ell anava massa ràpid. No va tenir temps de frenar. Amande es va girar i va veure un majestuós carruatge, dominat per set cavalls, que galopava cap a ella en un constant so de renills. Amande es va quedar parada, espantada.



I es va acostar, i es va acostar, i es va acostar, i…





Amande va obrir els ulls, estava en un passadís completament blanc. No hi havia res. Només una llum al final. “Segueix la llum” “Toca-la” “Una altra oportunitat” “Brilla” “Segueix-la” li cridaven veus al cap. Amande va tancar els ulls, però només seguia veient blanc.



Desesperada, Amande va cridar i va començar a córrer cap a la llum blanca. Amande volia que callés ja, així que va seguir les instruccions. Va entrar a la llum blanca, i va començar a sentir diversos xiulets monòtons.









- “Doctor, és una nena.” – Es va escoltar a la sala operatòria, i després es va escoltar un plor d'un nadó – “És un miracle.”

No era un miracle, era la segona oportunitat per a l'Àngel Negre.