Amande va sortir corrent, lluny de l'enrenou de la gent, del cos, i dels policies. No volia molestar la policia reial, preferia no poder ajudar, no cridar l'atenció, i així que no hi hagués possibilitat que la seua tapadora fos descoberta. A Amande, no li venia de gust que la gent sabés, que en realitat era un àngel negre.

Amande va arribar al petit hostal on vivia i treballava. L'hostal era modest, petit, i estava a els afores de la gran ciutat de París. Estava fet de fusta, amb finestrals i reixes, i amb plantes trepadores i flors, donant-li un toc encantador.

L'hostal constava de diverses habitacions; un soterrà, on vivien les dues ties d'Amande (En realitat, no eren les seves ties, però ella havia crescut amb elles), Joanne i Odette; una petita sala d'estar on era la recepció; una cuina, on treballaven les tres; un petit jardí darrere, on la gent passejava de nit, amb flors i plantes exòtiques que mai abans no s'havien vist a França; i un àtic, que era on Amande dormia.





Aquelles darreres setmanes, l'hostal estava ple de gent, de parelles joves i famílies, amb nens, de gent major. Bàsicament, l'hostal estava ple. Per això, els guanys havien incrementat, però també havia incrementat l'esforç i la feina necessària d'Amande. Però tot allò bo provenia d'un esforç. Tot havia estat gràcies a les festes del poble que havien guanyat popularitat darrerament: “El Carnaval de les Bruixes”.

Quan Amande, corrent, va passar per la porta, Odette va anar cap a ella, portant bandeixes i plats bruts i buits d'una banda a l'altra, amb pressa i experiència. Semblava que feia equilibris.



- “Amande! On estaves? Vaja, que el sopar s'ha de fer i servir!” – Odette va dir, mirant-la amb sospita.

- “Ja vaig, ja vaig!” – Amande va retreure, mentre caminava cap a la petita taula de la recepció i Odette la seguia, uns passos darrere seu.



Odette era una senyora gran, que ja s'hauria d'haver jubilat, però la qual no tenia gairebé estalvis i no li quedava més opció que continuar treballant. Odette tenia els cabells rossos extremadament canosos. Era molt petita, no arribava al metre cinquanta, i era grassoneta, amb pell plena d'arrugues i berrugues. Els seus ulls, d'un color blau, estaven apagats, com si ja estiguera a prop de la mort.

Amande va agafar el davantal de darrere la cadira mentre caminaven cap a la cuina, deixant enrere la sala d'estar. Amande, en menys d'un minut, ja estava a la feina, netejant plats mentre cuinava.

Odette estava al seu costat, ajudant-la, mentre que Joanne s'encarregava de fer pastissos per a les postres. Odette va mirar Joanne, l'àvia de cabells blancs i ulls negres a la qual pertanyia l'hostal, i després va mirar de nou Amande i van continuar cuinant.



Amande tallava quatre gallines i les desplomava, fent-les daus, mentre que Odette tallava porro, julivert, tomàquet, i altres verdures, i torrava en una pedra calenta uns quants fetges de porc i cors de vaca. Al mateix temps, al calder, es bullia lentament l'aigua amb espècies de cúrcuma, orenga, i tantes altres, per matar els bacteris.

Amande va acabar de tallar el pollastre i el va posar a bullir amb l'aigua, mentre ajudava Joanne amb els pastissos. El bullici del carnaval se sentia fins allà, a diverses milles del centre. Amande va sospirar mentre tancava la porta en silenci.



- “La ciutat està plena de gent! I la policia no fa res per controlar-lo, ni tan sols pels assassinats!” – Amande es va queixar.

- “A veure, és comprensible. Part de l'atractiu de la ciutat és això, les bruixes.” – va respondre Joanne.

- “Però igualment no és just! A nosaltres ens cremen!” – Amande va dir, enfadada.

Joanne i Odette es van quedar quietes, sospirant, i totes dues la van mirar alhora.

- “Però a tu no, oi, Àngel Negre? – Va dir l'Odette, amb recel, mentre treia un ganivet afilat d'un calaix.