Per la seva part, el senescal va enviar correus a tots el confins d’Egipte per informar al seu fill i a tots els que el varen recolzar que en cas de tornar al regne serien processats per molts delictes, entre ells, el de trair a la Corona, robatori i l’ús de la força sense motius, tots ells castigats amb penes de mort.

En rebre la misiva, el grup d’en Terriflor va decidir seguir junts i fugir d’Egipte cap a terres on no es sapigués res del cas.

Un matí a l’hora que el sol començà a enllumenar la terra, en Terriflor es va trobar sol, tots els homes de la seva guàrdia que li van prometre lleialtat havien fugit durant la nit mentre ell dormia profundament després d'haver pres qualque substància mesclada amb el menjar.

Es trobava sol, sense ningú, sols un cavall, un sac amb menjar i una bota d’aigua.

Sol. No s’hi havia trobat mai sol, sense ningú a qui donar ordres, ni qué escoltàs les seves idees i raonaments.La sensació de solitud el va envoltar i, com un llampeig, es va adonar de tot el mal que havia sembrat al seu voltant pel seu caracter capritxòs i malcriat. Va acaramullar tot el que li restava, ho va carregar damunt el cavall i va deixar que fos l’animal qui li mostràs un camí a prendre.

Dies més tard, com dins un somni, varen arribar a un llogaret, millor dit, la bèstia va aturar-se per beure a un abeurador al camí d’entrada de l’aldea i allà va quedar dormit a l‘ombra d’un arbre emprat per fermar el bestiar i allà el trobaren els habitants de les cases al tornar de conrear les seves poques terres.

Tots sabien qui era el fill del Senescal i els delictes comesos encara que amb silenci el cuidaren, l’alimentaren i una vegada recuperat li varen permetre quedar-se al lloc per fer feina a la terra i conèixer el que significava l’esforç, i la duresa de viure del que dona el camp.

Els anys passaren i quan aquelles bones gents el varen veure recuperat en cos i ànima li varen aconsellar tornar a casa i enfrontar-se a les decisions preses quan no es té res a perdre.

Així ho va fer, tornant com un humil súbdit en lloc de l’orgullós i engreït noble que va sortir anys enrere.

Els soldats de la guàrdia no el varen reconèixer: davant ells travessava les portes del Regne un home fort, de pell fosca, esquenes amples i extremitats on es marcaven els músculs, un de tants pagesos que duien mercaderies a vendre.

A un racó del mercat va estendre el que havia pogut fer amb les seves mans: eines, corda, atuells i un grapat de fruites i verdures, aquelles que havien aguantat el camí des de l’altre extrem del regne.

Com cada dia de mercat, el Senescal en persona sortí a supervisar l’estat de la plaça, els trasts, els venedors, i al mateix temps identificar els posibles lladres i estafadors. Cavalcava amb calma, observant les persones, els seus productes, fent preguntes als venedors d’això i d’allò i si qualcú sabia res del seu fill o del grup que va fugir anys enrere sense rebre cap resposta afirmativa.

En aquell moment des de la sella va observar un cap de cabells llargs, una esquena ampla i uns moviment segurs i ferms, plens d’orgull del fruit de la seva feina i cap a ella va dirigir la montura.

Quan en Terriflor es va trobar amb les peülles del cavall es va agenollar i amb veu tremolosa mirant al terra va dir: “M’empendesc dels meus pecats i rebré el càstig que em mereixo”.

En Petiflor davallà i agenollant-se al mateix temps va abraçar el seu fill amb llàgrimes que mullaven la seva blanca barba.

En Terriflor va ser condemnat a tornar tot el que va robar mitjançant engany o per la força amb el seu treball, la qual cosa va contentar al poble i al mateix reu que durant molts d’anys va sortir al camp, o a fer feina amb els artesans que ho demanessin per complir la seva pena i poder tornar a mirar als seus conciutadans als ulls.