El dia de l'excursió va arribar, i mentres tots els nostres companys s'anaven marxant, Jeremy i jo ens vam amagar en un dels armaris del corredor.Vam decidir que la forma més fàcil d’obtindre informació, seria fer-nos invisibles mitjançant un encanteri. Per tant, això va ser el que vam fer. Quan vam deixar de escoltar els sorolls i les trepitjades dels alumnes, vam eixir fora de l'armari i vam decidir que abans de buscar més pistes, havíem d'encaixar les que ja teníem. Quan ens dirigíem a l'habitació de Jeremy, vam veure que el director estava allí, i ens vam adonar que el director no eixia de l'institut ni tan sols per a anar a les excursions escolars. No obstant això, no era ell l'únic que s'havia quedat allí, sinó que també estava Corcolius i dos dels del seu grup. Vam concloure que el millor seria perseguir-los per a aprofitar l'ocasió i esbrinar noves pistes per a resoldre el misteri. Els seguim fins al despatx, on es van asseure tots i van començar a escriure alguna cosa en el quadern que fa un temps jo havia tingut a les meues mans. Semblava que estava tot premeditat, perquè no van fer falta les paraules perquè pogueren traçar un pla encara desconegut per a nosaltres. Em vaig aproximar per a esbrinar el que estaven escrivint, però de sobte vaig entropessar amb la paperera, la qual cosa va provocar un soroll que els va fer sospitar que podria ser que algú els estiguera espiant. Per tant, van decidir que la reunió continuaria en un altre moment. Decebuts i sense haver aconseguit molt més del que ja sabíem, el meu company i jo finalment, vam decidir seguir el pla inicial i anar a la seua habitació per a recopilar les proves.Les conclusions que vam traure van ser , en primer lloc, que el director mai eixia de l'institut; en segon lloc, que Corcolius s'havia quedat amb ell; i finalment, encara ens quedava per esbrinar que era el que havien escrit en el llibre, i quin significat tenien les inicials que havien escrites en el quadern. Però això seria una cosa que hauríem de descobrir en un altre moment. Eixa mateixa vesprada, tots els companys van tornar de l'excursió, molt il·lusionats perquè havien adquirit molts encanteris nous per als seus projectes. El professor ens va demanar que cadascun dels grups escriguérem en un paper, algun encanteri que volguérem incloure en el projecte perquè ell els anara revisant. Va arribar el nostre torn, així que em vaig alçar per a deixar el nostre conjur en la taula, quan de sobte vaig veure que la fulla anterior era un encanteri que havia deixat Corcolius i que estava firmat amb les inicials C.K (G). Això va ser el que ens va ajudar a desxifrar que les inicials del llibre eren les de Corcolius. Eixa era la raó per la qual em resultaven tan familiars. Cada pista que descobria em deixava més confós, Com era possible que el quadern de Corcolius estiguera custodiat en el despatx del director? Això només podia acabar de confirmar les nostres sospites, això era obra d'un pacte entre el director i els Guarrington. Eren clares les causes per les quals els Guarrington estaven en la nostra contra, però faltava descobrir perquè el director també ho estava. Ja s'estava fent l'hora de dormir, però com m'havia quedat amb fam, vaig baixar al menjador per a agafar algunes coses. Quan estava baixant les escales, vaig sentir que Corcolius estava parlant amb Waals sobre l'assumpte de Jhyades. El que van dir va ser que estaven espantats que algú poguera assabentar-se de l'ocorregut i filtrar la informació ja que quasi estaven prop del final del pla. El següent que vaig escoltar va ser que eixa nit seria la definitiva, i van esmentar alguna cosa de l'última víctima. Vaig tornar a utilitzar el conjur d'invisibilitat, i vaig decidir que la fam podia esperar, per la qual cosa vaig seguir a Corcolius, que es va dirigir al despatx. El director va eixir d'allí i es va dirigir juntament amb Corcolius, i el quadern, cap a la sala on va tindre lloc l'assumpte de Jhyades fa unes setmanes. Res més arribar, van tancar la porta, quasi sense donar-me temps a entrar, i el primer que vaig veure va ser a un alumne de l'escola emmanillat i amb la boca tapada.Just després, vaig veure que llambregaven el quadern, a la recerca del que van escriure mentres tots estaven en l'excursió.La cosa no pintava bé. Vaig decidir avançar-me als esdeveniments i tractar de llançar un encanteri protector, que salvaria a l'estudiant de qualsevol mal que vulgueren ocasionar-li. No obstant això, junts van recitar el conjur, que va provocar un centelleig rosa, molt potent, que va provocar que la víctima s'alçara per l'aire sense poder baixar. El centelleig era una radiació, electricitat, el mateixos que sospitava que havia ocorregut amb Jhyades. Vaig intentar parar l'encanteri amb la meua màgia, i vaig aconseguir parar-los. De sobte, el cos quasi inert , que encara estava viu,es va deixar caure en el sòl, en eixe mateix moment, el van portar fora d'allí perquè ningú poguera veure'l. L'endemà, li vaig comptar tot el que havia vist a Jeremy, qui va suggerir que esta seqüència segurament s'hauria repetit anys arrere, per la qual cosa vam decidir que eixe cap de setmana, que era l'únic moment en el qual podíem eixir de l'escola; buscaríem a alguns antics alumnes per a obtindre més pistes. Això va ser el primer que vam fer el dissabte, ens vam sirigir cap a la casa de May, una antiga alumna de la nostra escola, que havia sigut una de les alumnes que en el passat, s'havien adonat que una cosa sospitosa ocorria. Quan arribem a la seua casa, amablement ens va deixar passar, i ens va preguntar a què es devia la nostra visita. Nosaltres, li vam parlar de les nostres investigacions, i li vam demanar que ens diguera tot el que sabia sobre el tema. Quan ho va escoltar, la cara li va canviar per complet, i va començar a mostrar-se nerviosa i atemorida. Després d'uns segons de silenci, finalment ens va respondre, amb la condició que mantinguérem eixa informació en secret. La xica ens va contar que ella era íntima amiga de Sally, la neboda del director, i que un dia Sally els va demanar a ella i al seu grup, que els digueren el nom d'una persona a la qual eliminarien de l'escola. Les amigues, sense saber el que s'amagava després d'eixes paraules, li van dir un nom. L'endemà, eixa persona havia desaparegut sense deixar ni rastre, i Sally es va acostar i els va dir, que ella podia fer que elles foren les següents si no li obeïen. Va obligar les alumnes a fer-li les tasques durant tot un curs, a canvi de la seua protecció. Quan les xiques li van preguntar com havia aconseguit fer desaparéixer a la víctima, aquesta els va contar que el seu oncle, el director, estava castigat amb un encanteri que el turmentava des de fa anys, i que l'única manera de deslliurar-se d'ell era acabar amb vides humanes per a recuperar la normalitat. Li preguntem a May, el motiu que no haguera tret a la llum el succés, i ens va contar que es van enfadar amb Sally, qui li va demanar al seu oncle, que les pròximes víctimes foren les seues amigues. Sally va anar a buscar-les juntament amb el director, que ja estava disposat a aconseguir més víctimes, però quan el van veure acostar-se, van fugir ràpidament de l'escola, fins a arribar al pati. Les cares de Sally i del director, mostraven la ràbia i l'enuig perquè sabien que eixe error els costaria molt car. Per tant, van deduir que els encanteris sol eren efectius dins de l'escola. Això responia el perquè el director mai eixia de l'escola; l'encanteri no li permetia eixir. Quan va acabar d'explicar-nos-ho, eixim de la seua casa molt agraïts i vam emprendre el camí cap a l'escola de màgia, com estàvem acostumats a fer. Ja havíem esbrinat perquè el director volia acabar amb nosaltres, per la qual cosa cada vegada estàvem més prop del nostre objectiu. Una vegada transcorregut el cap de setmana, les classes van tornar a començar, i teníem només una sessió més per a acabar el treball. Aprofitem que Waals no estava col·laborant en el projecte, així que decidim que era una bona oportunitat per a traure a la llum la veritat sobre el director. Vam traçar un pla, utilitzaríem un encanteri perquè tothom poguera veure la veritat, i fer justícia pel nostre company Jhyades; encara que això ens poguera costar molt car. Arribat el dia de l'exposició, Jeremy i jo preparem tot tal com havíem planejat. Les exposicions eren just en eixa mateixa sala, on tots vam veure aquell dia el cos inert de Jhyades, i on jo vaig presenciar un altre incident, que per sort no va acabar de la mateixa forma. Els alumnes van començar a entrar en la sala i es van asseure juntament amb el director. L'ambient era atrafegat i hi havia molta més gent de la que esperàvem. Per a no alçar sospites , els dos primers encanteris van ser uns que havíem aprés durant este curs a l'escola de màgia, però l'últim seria el que ens portaria a la victòria. Sense que ningú ho esperara, vam utilitzar un encanteri de memòria. Vam llançar un centelleig en una de les taquilles situades en la paret d'aquella sala, i de sobte tots els allí presentes van poder veure l'escena que tants sospitaven. L'encanteri, va reflectir el que havia ocorregut en eixa sala, en la taquilla, per la qual cosa tots van veure com el nostre supòsit director, amb l'ajuda de Corcolius, va posar fi a la vida de Jhyades.La gent es va descontrolar i tots comentaven la situació molt sorpresos, mentres recriminaven al director. El director es va quedar callat, així que a mi em va semblar que tots havien de conéixer la veritat. Així que em vaig pujar en una de les taules i els vaig contar el que ens havia dit May aquella vesprada a la seua casa. Corcolius, per part seua, va confessar entre llàgrimes que només havia ajudat al director perquè les víctimes no pertangueren al bàndol dels Guarrington. El director, molt furiós, va començar a llançar-me encanteris parar tractar de véncer-me, però jo em defenia amb els coneixements que havia aprés a l'escola. Després d'una batalla que va durar uns quants minuts, vaig llançar un encanteri que el director no va poder esquivar, de manera que el vaig deixar petrificat, sense poder moure's, com si d'una estàtua es tractara. En eixe instant, llevant uns centímetres aquella túnica blava que sempre portava posada, de manera que els seus turmells van quedar al descobert i tots van poder veure el que estava lligat a ells. Tenia els turmells enrogits, i sobre el dret, encara quedava una cadena, que era com si estiguera surant perquè no estava connectada a res.Aquella cadena era l’última que quedava per a aconseguir alliberar-se, i que va tractar de trencar aquell dia en què jo vaig trencar el seu encanteri i vaig salvar a aquell alumne. Les marques dels seus turmells es devien al fet que sobre ells, havien estat durant molt de temps, unes cadenes, que formaven part de l'encanteri que no permetia al director eixir de l'escola. Cadascuna d'eixes cadenes, es trencava cada vegada que es cobrava alguna vida humana. Tots es van sorprendre i m'agraïen entre plors, que haguera resolt aquell misteri que tant ens inquietava. Corcolius pel seu costat va ser expulsat de l'escola fins a la fi dels temps. Mentrestant, de moment, el director quedaria paralitzat fins a un altre avís. Amb el curs acabat, tots ens vam graduar i vam acabar la nostra experiència en l’escola. No obstant això, encara quedava una cosa que resoldre, l'escola s'havia quedat sense director. A causa de la situació, tots els alumnes van decidir que jo havia de ser el nou director ja que el meu nivell de màgia era molt elevat, i havia sigut jo qui va aconseguir véncer al director. D'esta manera, em vaig convertir en el director d'aquella escola que m'havia vist créixer, i vaig decidir que el director podia ser alliberat d'eixe encanteri. No obstant això, no anava a quedar-se absolt de les seues accions, sinó que , li vaig llançar un nou encanteri, que restauraria la seua condemna, omplint-lo de nou de cadenes que havia de trencar, però esta vegada, les cadenes es trencaven cada vegada que ajudava a una persona. D'esta manera, l'ànima del director va quedar presa en aquella escola durant tota l'eternitat ja que no ténia un cor pur i la seua ànima no era capaç d'ajudar als altres. Després de tot, ell va ser el causant d'eixa gran condemna , quedant pres per sempre, empresonant a la seua pròpia ànima. Malgrat tot, el major encanteri que l'afectava no era el que jo li havia llançat, sinó la seua pròpia maldat, la presó de l'ànima.