Després de la notícia, es va enfonsar, però a la que ho va pensar una mica més, es va adonar que realment tenia més opcions. Tenia l'oportunitat d’adoptar, d’adoptar un nen des de petit, tenir l'oportunitat de donar-li una bona educació i protegir-lo del carrer, del que ella tant havia patit. Així que va comunicar-ho a la seva família. Evidentment, van acceptar-ho perfectament, li van dir que tenia el seu suport en tot, i la van acompanyar a la casa d’acollida.
Quan van arribar, van veure molts nens, però només un els va cridar l’atenció. Estaven jugant i rient-se en mig de la sala, però n’hi havia un que estava apartat, com si el tinguessin rebutjat. Van apropar-se a ell i es van adonar que estava plorant, el van agafar i el van calmar.
Al cap d’una estona, amb moltes dificultats, van aconseguir parlar-hi i van descobrir que era molt llest i que just per aquesta raó estava apartat. Els nens no aconseguien entendre la seva manera de funcionar, i per això no encaixava amb els altres.
- Com et dius?
Lucas
Un nom molt bonic, vols parlar amb nosaltres?
No va haver-hi resposta.
Ells sabien que adoptar-lo era una decisió que no podia ser precipitada perquè s’ho havien de pensar molt. Havien d'estar prou capacitats per poder portar-ho de la manera correcta, a part d'estar econòmicament estables per pagar psicòlegs i tot el que necessités en Lucas. Van decidir deixar-ho estar uns dies i quan ho parlessin i tinguessin les idees clares tornarien i decidirien.
Al capdavall, amb l'únic que havien connectat a primera vista havia estat amb l’altre nen. Van anar a buscar-lo.
I allà hi havia en Lucas, amb una mirada curiosa i una expressió tímida. Els va observar des de l’altre costat de la sala. Finalment, se’l van emportar a casa i els primers dies van ser tot un repte: el nen ja estava acostumat a la seva anterior vida i a la seva dinàmica. Era complicat i els pares evidentment es frustraven per les dificultats per integrar-se amb ells, amb una nova família. Ho entenien, però a la vegada estaven molt cansats. Dues setmanes més tard, com que no sabien què més fer, van decidir buscar ajuda de psicòlegs i professionals o qualsevol expert en adopció que pogués ajudar-los. Va començar un procés llarg i sovint difícil. Ells no es rendien, demostraven una dedicació indestructible i una actitud que feia que tot fos més fàcil per entendre millor les necessitats d’en Lucas.
Al cap d’un temps, la Tina li va passar el pitjor que li hauria pogut passar. Mirava la cara d'en Lucas i veia la cara del mafiós. Es miraven als ulls i tot el passat tornava als seus records, els traumes que li havien ocasionat creixien. Cada dia estava més demacrada, amb els ulls enfonsats, foscos, i els moviments més lents. Va decidir aguantar, no tenia cap més opció.
Unes setmanes després, van anar a la consulta perquè el psicòleg havia de comunicar-los una cosa, havien de fer una prova de paternitat. Va explicar-los que tot i ser tan petit, havia de sanar un trauma que tenia guardat feia molt de temps, i un pas era saber qui eren els seus pares. Va costar molt convèncer a la Tina i a en Rodrigo, però finalment van acceptar perquè el nen mereixia conèixer-los. Els resultats de la prova no van confirmar la sospita que tenien, la seva mare era una noia normal.
Van contactar amb ella perquè en Lucas pogués conèixer-la i preguntar-li qui era el seu pare també. Ella els va invitar a casa seva, i ja allà, els va explicar una cosa que va deixar destrossada a la Tina. Resulta que la noia havia estat abusada pel mateix home anys enrere. No havia aconseguit venjança ni justícia, però per sort havia pogut superar-ho i continuar amb la seva vida quotidiana. Havia posat en adopció el nen per la mateixa raó que feia sentir malament ara a la Tina, veia el mafiós cada vegada que el mirava. Però ara que havia superat el passat, el mirava i només li sortia estimar-lo. L'essencial era el benestar d’en Lucas, i per això, a partir d’aquell moment, en Lucas viuria amb la seva mare. Era amb qui se sentia més còmode i era la millor decisió per a la salut mental de la Tina.
Quan la Tina es recuperés una mica, aniria a visitar-lo, perquè, prioritzar el benestar emocional propi i dels éssers estimats pot requerir sacrificis difícils, però també pot portar cap a la pau i l'esperança.
