En estar prou temps esperant a Tina, vam sentir uns plors a una de les habitacions que foren tancades pel suposat nòvio, qui no ens treia la mirada, sobretot a la Judith. Sense deixar de sentir aquells sorolls, ens miràvem les cares sense dir cap cosa, fins que Borja ens digué sense cap sentit que malauradament la Tina no eixiria de l'habitació. La notícia ens va deixar desconcertades i amb més dubtes que abans. Què podria estar passant realment? Per què Borja es comportava d'aquesta manera tan estranya? Les nostres preocupacions es multiplicaven a cada segon que passava.



Després d'una bona estona, Aina, una de les amigues del grup, va decidir que era millor que ens n'anàrem, i així va ser. Mentre avançàvem cap a la porta, Judith, amb un rostre confús, es va adonar que no hi havia cap rastre ni pertinença de Tina, cosa que ens vacomentar a l'eixida.



Més endvant, vam decidir comprar totes juntes a la tenda de Carmeta el regal de boda. Després d'unes quantes opcions i d'estar pensant quina seria la millor elecció, ens vam decidir per una càmera de fotos digital, ja que li agrada molt viatjar i així podria tenir un record de tots els llocs visitats. A l'hora de pagar, li vam demanar a Carmeta que ens ho embolicara, i ho va fer d'allò més bé, amb un xicotet llaç roig, del color preferit de Tina.



De camí a casa, vam fer el mateix recorregut en direcció contrària, on vam passar pel supermercat per comprar els bombons preferits de Tina, a més d'unes roses molt boniques per complementar una mica el regal. En passar per davant de ca Julieta, ens vam adonar que una de les finestres de les habitacions estava oberta, on finalment, després de diverses ullades vam poder deduïr d'on venien aquells plors que vam sentir a la matinada. Eren de Julieta.



Cap de nosaltres cinc teníem paraules per descriure la situació que teníem davant. No sabíem com reaccionar ni què fer, però després d'uns segons molt intensos, Judith ens va dir quina era la seua idea.



Va donar tres colps a la porta, on de seguida ens va tornar a obrir Borja. La seua expressió facial en veure'ns ens va mostrar que no li va agradar gens la nostra segona visita, i es va quedar a la porta esperant que li diguérem el motiu de la nostra reaparició, on no ens va fer cap gest perquè passàrem dins. Ens va preguntar si passava alguna cosa, on immediatament Judith li demanà veure a Tina amb l'excusa de donar-li el regal de boda, però ell ens va dir que en aquells moments es trobava al convit molt ocupada organtitzant i preparant els últims detalls per a la boda. Tot ens va semblar una mica estrany, ja que havia tingut la nostra ajuda durant tot aquest temps i estava tot preparat, o això pensàvem.



Després de passar un temps esperant, decidirem donar-li el regal per què la Tina l'obriria en arribar a casa. Seguidament, en agafar la bossa, no vam evitar preguntar-li per què la Tina no contestava els missatges. Amb una mirada nerviosa, ens va revelar que havia canviat de número de telèfon i no havia tingut l'oportunitat d'informar-nos per tot el treball dels preparatius finals.



A continuació ens va proporcionar el seu nou número, amb el que vam estar més tranquil·les ara que ja podíem comunicar-nos amb ella.



Finalment, ens en vam anar de casa de Julieta una mica confuses però també emocionades, ja que l'endemà era la celebració de la boda. Estàvem plenes de nervis pel gran dia que se'ns aveïnava, esperant que tot eixira perfecte i que Tina i Borja visqueren el seu moment amb molta il·lusió i felicitat.



L'endemà, després d'una nit d'insomni carregada de pensaments sobre l'estranya situació que envoltava la Tina, ens vam despertar amb una notificació que ens va gelar la sang a totes... Un missatge recent del suposat nou telèfon de la Tina que ens va donar Borja. Amb nervis i esperança vam llegir el contingut del missatge, que portava una explicació sorprenent. La Tina anunciava que, a causa d'una mala nit i del seu actual estat, havia prés la decisió de suspendre la celebració del seu casament. Assenyalava, a més, una prolongació per a la setmana següent, mantenint la mateixa ubicació i horari. Les paraules de disculpa eren comprensibles, a conseqüència de la seua decisió inesperada.



Aquesta notícia va augmentar la confusió i la preocupació entre nosaltres, plantejant-nos més preguntes sobre el que veritablement estava passant amb la Tina. Després d'una conversa entre nosaltres, vam decidir enviar-li un missatge, donant-li el nostre suport i la nostra disposició a estar al seu costat en aquests moments difícils. També, li vam oferir la possibilitat de reunir-nos amb ella, però els minuts passaven sense rebre cap resposta.



Durant aquella setmana, la rutina quotidiana ens va mantenir ocupades en els nostres llocs de treball: mentre Judith dedicava les seues hores a l'oficina d'investigació, Aina contribuïa amb les tasques de la comissaria de policia, i jo em trobava al servei de correus. En aquest període de temps, no vam rebre cap notícia de la Tina.



Amb les responsabilitats al treball que teníem, no vam poder trobar el moment per visitar-la, fins que un dia, mentre revisava totes les adreces dels paquets al treball, vaig distingir un en particular destinat a la Tina.