El retorn de la Tina va sacsejar la tranquil·litat del nostre petit poble amb la mateixa intensitat torbadora que la seua desaparició havia provocat dos anys enrere. La invitació a les seues noces que alguns antics veïns i familiars havíem rebut feia tan sols un parell de dies no va fer altra cosa que incrementar les expectatives i la sorpresa que ens produïa aquella inesperada reaparició.



Era el matí del 23 de maig al poble de Xirivella, havíem parat de treballar per fer una menjada al bar típic del poble on diversos veïns ens ajuntàvem sempre per gaudir d’una de les més boniques tradicions valencianes, l’esmorzar. Tot semblava tranquil, tot el món estava parlant; la gent més major portava una bosseta amb collita de fruita pròpia que sempre compartien amb tothom, els més joves revisaven el mòbil o feien fotos per pujar-les a Instagram i la gent com jo (que ens trobàvem en un punt intermedi d’edat) simplement parlàvem de qualsevol cosa.



D’un moment a un altre al bar es va fer un complet silenci, tot el món va callar inclosos nosaltres que no sabíem el que estava passant. Ens vam quedar bocabadats, era ella, una xica d’uns vint-i-cinc anys, d’estatura mitjana amb complexió prima, cabells llargs i marrons, ulls verdosos i pell morena, era la Tina.



Abans que ningú no poguera pronunciar cap paraula, la xica, amb la seua veu que feia tant que ningú no escoltava anuncià que en tan sols una setmana anava a casar-se a l’església del poble i que volia veure a tota la seua gent allí. No va fer cap comentari de la seua tornada, però igualment tota la gent es va alçar de les seues cadires i començaren a aplaudir. Tots anaren a besar-la i abraçar-la de l’alegria de tornar a veure-la.



Ningú no s’ho esperava, la Tina, la meua amiga de la infància, la que va desaparèixer fa dos anys sense deixar cap rastre, tornava a ser al seu poble amb una notícia que tots pensàvem que era de mentida. Tot aquest temps de desaparició han sigut moltes les bromes que la gent ha fet sobre ella amb falses notícies, falsos avistaments i tot allò que us pugueu imaginar. La carta que vaig rebre fa dos dies que avisava sobre el seu proper casament només podia ser una altra broma de mal gust, però sorprenentment era verídica.



Vaig estar parlant amb ella hores i hores després de la seua reaparició i em va explicar moltes coses. Abans d’anar-se’n, la Tina va estar passant per una crisi emocional amb problemes de depressió on la seua vida li semblava insignificant. Per això va prendre la decisió de viatjar per tot arreu i deixar-ho tot enrere per poder retrobar-se i donar sentit a la seua vida. Durant aquest temps va estar reflexionant i ara que era una persona completament nova, havia decidit tornar on tota la seua vida va començar. Aquesta decisió la va prendre un mes enrere, juntament amb el seu nòvio Borja, a qui va conéixer en un d’aquests viatges i de qui estranyament no va voler parlar quasi res. Només digué que ja el presentaria a tothom el dia de la boda.



L'endemà, tots els veïns tornàvem a ser al bar, esmorzant, quan per segona vegada la Tina hi va entrar fent que la gent callara una altra estona. Ací ens va explicar més detalladament informació sobre la boda; els preparatius, els horaris, la festa, i tot allò que els veïns necessitàvem saber. Tot es celebraria al poble segons va anunciar i digué que volia que fora una boda prou informal, és a dir, que només volia passar un dia inoblidable amb la seua gent més estimada.



Com explicava abans, la Tina i jo sempre havíem estat d'amigues i sempre havíem tingut la nostra colla on cap mai no s'havia separat. Per tant, vaig decidir reunir-nos a totes per ajudar la Tina en tot allò que necessitara per a la boda. Vam anar a València totes cinc i vam comprar el seu vestit i els nostres, les sabates, el vel, vam elegir les decoracions, les flors, etc. Finalment, tornarem a Xirivella per fer reserva del local per al 30 de maig i vam elegir els menús i els regals que es farien als convidats. Va ser un dia on feia la sensació que el nostre grup va tornar a ser el que era, com fa dos anys.



Mentre nosaltres ens dedicàvem a preparar-ho tot, al poble corrien rumors d’allò més variats; que si la Tina mai no havia sigut vista amb un xic, que la veien una persona totalment diferent, que quina poca vergonya fer passar-ho mal a tota la gent durant dos anys, que per què no ha donat detalls d’allò que li ha passat i així infinitat de coses més. A ella els rumors li arribaven a les orelles, però tal qual entraven se'n anaven sense deixar cap rastre. No feia gens de cas.



Passaren uns dies i ja era cap de setmana. La colla d’amigues no tenia notícies de la Tina des del dia dels preparatius i com quedaven tres dies per al gran esdeveniment decidiren quedar totes juntes i anar a visitar-la a casa de sa mare la Julieta. Vam tocar a la porta i ràpidament ens l’obriren. Les meues amigues més expressives Carlota i Judith van posar la cara de més sorpresa que mai no havia vist i quan vaig mirar al capdavant se’m va posar el mateix rostre acompanyat dels pèls de punta. Un xic d’uns vint-i-huit anys que feia uns 1,90 metres d’alçada, sorprenentment musculós, pell blanquinosa, cabells negres i uns ulls marrons mel, amb una mirada intimidant es trobava darrere de la porta preguntant-nos qui érem amb un to desafiant. Tot seguit amb la cara que continuava sent una mica de sorpresa vam respondre que érem amigues de la Tina de tota la vida i que havíem anat a visitar-la perquè no sabíem res d’ella.



El xic que suposàvem que era el seu nòvio i futur marit acceptà a deixar-nos entrar, però semblava que no erem ben benvingudes per la seua part, m’explique, des que vam entrar aquest xic grandot no ens treia l’ull de damunt i anava tancant totes les portes de les habitacions procurant que cap de nosaltres hi entrara.