Si els savis em diguessin que perdonar és ser lliure, jo els diria que no vull ser lliure.
Com hem acabat així? Em pregunto molt seguit, deixant que la meva memòria viatgi a quan encara érem tres. Tu, jo i el meu germà. O a quan érem dos, tu i jo. Maleeixo la realitat que mai podrem tornar enrere, i m'aferro al passat encara sabent que no hi tornaria. La mort del meu germà va ser tan sobtada com la teva. Begut a dalt d'un terrat, va caure per no tornar a aixecar-se més. Un escàndol que va despertar les proximitats, ocupant un lloc a les notícies i converses de tota la zona. Per a mi, aquest adeu va ser el pitjor adeu que mai vaig dir.
Un rumor que arribà a orelles de la policia va ser suficient per obrir una investigació. Tu havies empès el meu germà, provocant-li la mort, deien tots. Cada dia eres la parla del veïnat, tants cops es mencionava el teu nom que jo mateixa volia respostes. Passant per alt la tendència, però, una vegada vaig preguntar, vas respondre amb una súplica encoberta en oració; buscaves algú que pregués per tu. Els veïns m'advertien contínuament d'anar amb precaució i jo sempre els agraïa, però mai vaig escoltar perquè volia creure en tu. Vivia segons la idea que jurava que eres i m’obligava a confiar. Tot tan inútil que només va causar una caiguda més dolorosa.
La veritat va vèncer eventualment. Aquella tarda el mar es trobava enfosquit per la pluja, però tu el miraves a través de la finestra amb una pàl·lida expressió. Just abans, els dos ens trobàvem a casa teva quan un cop a la porta va interrompre la calma, era la policia qui et buscava. Seguit d’un trajecte silenciós, cap dels dos s’atrevia a pronunciar paraula. Seieu i espereu, única veu que va trencar el silenci en arribar; ara començava a ploure. Aviat ens van separar, i jo vaig haver d’esperar fora. Mentre caminaves, vaig creure poder distingir una imprecisa culpa a la teva cara.
Tan aviat com va acabar l’interrogatori vaig entrar. Estaves ara plorant. Digues que és mentida, et vaig suplicar. Em creuré tot el que diguis, només digues que no vas ser tu. Silenci de nou, però aquesta vegada, el silenci no era buit, significava traïció. Va ser llavors, a les portes d'aquella sala d'interrogatoris, on vaig desitjar no haver-te conegut mai.
Des d’un principi, no hauria estat millor no saber res? Viure en la ignorància? Era el que pensava mentre caminava cap a l'estació; volia tornar a casa. Massa cansada per pensar, em vaig deixar emportar fins no sentir la humitat ni el fred, ni la ràbia, ni el dolor. Amb el teu pensament cada vegada més absent, vaig saltar amb un únic desig de veure't morir.
Volia disculpar-me, però ja no hi eres. L'olor de cigarreta ennuvola el meu pesat cap. Entre la foscor de la nit, recordo aquella jove jo que una vegada va prometre deixar de fumar i imagino la seva decepció si sabés de la meva misèria. Un fanal a la meva esquerra parpelleja, mantenint desperta la consciència del meu error. Soc el resultat de la meva pròpia desesperació, d'una solitud que es tradueix en conseqüència. Tot i això, no t'ho mereixies? Fúria. La noto bullir ara més que mai, com la ironia que em va fer beure el verí amb l’esperança de no morir, eres tu, un altre cop, qui em feia perdre l'ús de la raó per vehemència de la ira. Ho sé, mai no s'odia un amic, però exigies massa de mi. M'has robat la vida, penso cada tant en tant. M’has robat la vida…
És en moments aquests que escric per buscar refugi. Lloc on puc ordenar emocions, o tractar d’embellir la ruïna. Netejar tot allò que mereix ser oblidat, retocar fins a trobar la pau. Ningú em pot dir res, doncs tot aquí em pertany, i si les meves odioses confessions donen un mínim de matís a aquesta història, tan millor.
