Com si despertés d'un somni, rellegeixo aquestes primeres línies però incapaç de seguir escrivint. En un passat mai hauria dubtat a l’hora d’escriure. Somiava ser escriptora. Però ara m'aterra tan sols el pensament. Els meus dits, acostumats al teclat, tampoc tenen més remei que continuar en posició d’espera, molt de tant en tant teclejar alguna frase, per després eliminar-la. Així una i altra vegada fins tard a la nit.



Joan Tur és un nom que sempre vaig pensar et caracteritzava, més que l’original. Quan preguntava, deies que era un altre nom dels teus molts, que a tu mateix se't va acudir. Una vegada vas dir les mateixes paraules de les primeres línies, buscant la salvació, volies que pregués per tu un cop morissis. I per què jo? Vaig preguntar. Perquè no hi ha segona persona en el món qui pregaria per mi.



Recordo haver acceptat la teva petició. Per estranya que em semblés en el seu moment, et vaig prometre la meva oració. Intencional o no, potser aquell va ser el primer indici del teu avenir.



No hi va haver funeral. Suïcidi no és digne de ceremonia, deien els teus pares. Una simple excusa que mostrava decepció i indiferència. La teva notícia, determinada pel silenci, va ser fugaç i passatgera. Tal com tu vas dir, ningú pregaria per la teva salvació.



Però la pitjor traïció ve sempre de la confiança. Si vols la veritat, jo tampoc vaig pregar per tu.





Aquella nit de lluna nova, caminava cap a l’estació amb una fascinació creixent que embolicava el meu cap des de l’inici de la meva caminada, i amb cada pas, un fil de seny trencava sense avís, despertant una perillosa temptació. Era la mort qui s’apropava.



Entre el meu destí i jo, hi existia una fina possibilitat d’elecció. Culpa meva va ser no considerar l’alternativa. Lluny, obserbava la llum d’un tren apropar-se a altes velocitats, el seu so cada vegada més evident. Durant un breu moment, i de manera inconscient, la desesperació va regnar. Sense altra opció en ment, vaig aturar el meu pensament per de seguida saltar, llançant-me a les vies. Just a temps per rebre un cop mortal.



Els meus ulls es van obrir de cop, amb un brunzit a l'orella acompanyant. Un somni? Mirava el meu voltant però res era visible, tot el que veia era la llum del tren que tan tenia grabada a la memòria. Encara em perseguia el confús record del meu fi, impulsant-me a trobar explicacions. Una altra ullada a la perifèria em va permetre distingir el dia de la nit. Ja era el matí. On era? Tot semblava familiar però no aconseguia veure amb claredat. Només sota gran esforç, vaig per fi recordar, això era casa meva.



Aviat va ser quan una sobtada trucada va interrompre la meva agitada persona, a l’altra banda de la línia, una veu greu em desperta del meu estat, atordint-me amb les seves paraules. Ho reconec a l’instant: el teu pare. Breu i precís, el missatge va arribar com una bala al pit: acaba de morir aquesta nit a l’estació. Ha sigut un suïcidi.



Allà vaig caure del flux normal de la vida, aterrant en un soroll blanc que m’allunyava cada cop més de la realitat. Sense marge per reaccionar, totes les altres qüestions eren ara irrellevants. Vaig sortir de casa i, tement per la teva vida, vaig córrer fins arribar a l’estació.



Apartant la commoció ho vaig veure. Allà, sota el tren, en el cos sense vida que hauria de ser el meu, es trobava però, el teu ésser en final agonia com a substitut.



Torna, Joan Tur, torna. Ha sigut culpa meva. Pregunta’m el que vulguis. Ho confessaré tot. Vaig ser jo, aquest és el resultat del meu pecat, del teu avenir en aquestes mans. En la meva insolència satànica, vaig pregar per la meva salvació en el mateix alè que vaig pregar perquè tu morissis.



Aquell matí va ser diferent a la resta. Aquell matí, em vaig culpar i et vaig odiar com mai havia fet.