Centre de EEOI, a Baltimore, Maryland, USA.



Havien estat més aprop que mai. Tenien fitxat l’avió i havien vigilat els agents durant les seves vacances. Poc a poc, les coses havien començat a sortir malament. Havien perdut els localitzadors dels agents, l’empresa de viatge havia canviat l’avió i la localització de l’enlairement… Tot el que tenien a favor ho havien perdut.

Mai els havia passat això, sinó que sempre havien triomfat a les seves missions. De fet eren l’equip amb més èxit d’operacions especials americanes. Havia estat tot un cop enginyós per a ells. No eren capaços de trobar l’avió amb el que havien desaparegut tots els agents implicats en el cas.



Ara tenien molta feina per davant. Havien de trobar l’avió amb el que havien anat i poder enlairar-lo. No seria una feina fàcil.



El general encarregat de liderar l’equip, el general John Storm, havia encomandat a tothom que revises les càmeres de seguretat de tot l’aeroport, i veure en quin avió viatjaven. Eren més de 20 hores de vídeo repartides per més de 1000 càmeres al voltant de tot l’aeroport de Miami.



Tothom estava enfeinat, intentant trobar l’aeronau, feina que, per qui no treballa en una agència d'intel·ligència pot semblar impossible, però després de un munt d’hores de treball havien trobat l’avió.

Aquest havia estat cancel·lat per tots els passatgers que no tenien res a veure amb els agents. Un fet que havia ajudat als agents a trobar-ho. Era un avió de llarga distància i segons la seva ruta programada havia d’aterrar a l’aeroport de Barcelona, cosa que ja sabien els agents de l’EEIO, però mai va arribar a l’aeroport del Prat.



Segons havien trobat, el vol habia sobrepassat tota Europa occidental, i semblava que havia arribat a una part de l’est d’Europa, la qual, era segurament un antic territori soviètic.

Van accedir als satèl·lits, a les imatges. Al pertànyer a aquest grup especial, tenien accés a tot tipus de recursos i els havien d’aprofitar per aconseguir el que necessitaven.



El satèl·lit mostrava que l’havió havia aterrat a una antiga pista, utilitzada a la Segona Guerra Mundial i a la Guerra Freda. Estava fora de servei, i estava amagada, com una base fora de servei, propietat del govern. Però el que no sortia a cap dels informes és que sota els edificis principals hi havia una gran base, antigament utilitzada com a refugi d’armes nuclears.



Actualment, aquest lloc està més actiu que mai. Hi ha un grup terrorista, acceptat pel govern, el qual s'utilitza per fer “desaparèixer” a aquelles persones que són perilloses o que han interferit en els pals d’aquesta grup criminal i del govern i també de l'exèrcit. És a dir, que en aquesta base és on arriben a parar tots els draps bruts.



Ja ho tenien. Podien anar a fer l’operació. Però no era tan fàcil. Aquest grup radical era capaç de matar a qualsevol que s’apropés sense cap problema.



Aquesta és la part que temien els agents. Mai s’havien enfrontat a un enemic tan potent com era aquesta aliança terrorista.Tot i això, tenien a la seva disposició un gran grup d’operacions especials, els millors en aquesta feina.



Però això no seria suficient. Un gran equip seria molt difícil de moure i comandar en aquesta situació. Havien de ser sigilosos, organitzats. Discrets. No havien de cridar l’atenció. Havien de decidir com i quan ho farien.



El general Storm estava dels nervis. Si avisava de tot el que havia passat els prendrien el cas i passaria a la CIA. Un altre cop ells s’emportarien tot el mèrit d’una feina que havia estat per l’EEOI. No podia ser. Havia de crear el millor pla possible per aconseguir culminar la missió.



Havien de posar en marxa aquesta missió aviat. Si entrava algún representant de l’exèrcit o d’intel·ligència, se’ls cauria el pèl per haver perdut la localització dels agents.

El general amb el seu equip de comandament van començar a preparar l’equip. El màxim de persones que podrien entrar a l’operació era de vui. Més de vui seria impossible coordinar-se de manera efectiva sense cometre errors per la pressió. Havia de ser un equip d’atac-rescat, ben coordinats i llestos per haver de rescatar a trenta persones i treure-les fora del recinte militar.



Van escollir cinc agents de camp, amb molta experiència en llocs freds i situacions molt complicades, un agent especialista en sistemes operatius, ja que haurien de hackejar el sistema soviètic de la base, un especialista en conducció, i obertura de sales, ja que hauran d’entrar a llocs que poden semblar inaccesibles i finalment un líder, un capità amb experiència de camp, que ha sobreviscut a estar tancat a Rússia, la guerra de Afganistan… Amb aquest equip serien invencibles.



El pla també té un reforç, ja que un gran equip, de cinquanta soldats armats estarien a quinze km de distància, al costat de l’avió amb el qual s’havien d’escapar. D’aquesta manera si hi havia cap problema també hi hauria ajuda, i soldats preparats en una base aliada situada a seixanta km. Havien d’anar ben protegits per si s’havia d’entrar a la força. No podien deixar sols els agents segrestats, són massa valiosos.



El pla d’entrada era complicat. Havien d’entrar pels conductes de ventilació, i allà, es conectarien al sistema d’energia. Quan estiguessin connectats, al sistema, havien d’obrir les portes i controlar per on haurien d’anar. S’havien de separar en el moment que arribin al costat de la sala. Uns havien de provocar una distracció evident mitjançant els sistemes electrònics, mentres que els altres havien d’obrir i entrar en un vehicle preparat. Hauria de ser un vehicle suficientment gran perquè hi capiguessin trenta-quatre persones, cosa que complicaria la missió.



Al sortir de la base, els agents que havien creat la distracció, havien de recollir l’agent tècnic i cercar el vehicle de fugida amb el qual havien d’arribar a l’avió. Allà, sortirien tots, entrarien a l’avió i marxarien. Sense deixar cap rastre que havien estat allà.



Era el pla perfecte. Ho havien d’executar a la perfecció. En realitat, si no ho executaven a la perfecció tindrien un problema amb unes conseqüències gravíssimes.