No van trigar a adonar-se que realment no estaven a Barcelona, sinó més al nord, a un lloc molt més fred. Les sospites de tots els viatjants van començar instantàniament. No hi havia cap vehicle que vingués recollir-los a l’aeroport, i encara més estrany era l’ambient, gèlid que els embolcallava. No reconeixien el lloc:
- - A on estem!!? Aquest aeroport no és el del Prat, i a més, tot està gelat!
- Què coi està passant!
- Vaig a parlar amb el pilot! Això és inacceptable.
Un dels passatgers va dirigir-se cap al pilot per parlar amb ell, però la zona de la cabina estava tancada. Els assistents de vol, tampoc eren dins de l’avió. Havien desaparegut darrere de la porta de la cabina.
Tothom va començar a sospitar. No era normal. Estaven totalment desinformats. El que no sabien era que els setanta passatgers de l’avió tenien alguna cosa en comú que els havia portat allí. No era casualitat tot el que estava passant. Alguns passatgers van intentar forçar la porta de la cabina de la tripulació, sense èxit. Van intentar també, entrar a diverses parts de l’avió, sense èxit. Tot estava tancat i no podien accedir-hi.
En aquell moment, va aparèixer un grup de furgonetes Mercedes Sprinter, de color negre, totes en fila, com formigues. Es van apropar ràpidament a l’avió, i van obrir les portes. De cada una de les tres furgonetes en van sortir tres homes, alts i rossos, corpulents tots i cadascun d’ells. Van pujar a l'avió per unes escales de ferro que els havien preparat d’estranquis un operaris que havien estat pagats per fer aquella feina i que, ignorants, no sabien ni perquè ho feien. La seva feina era col.locar correctament les escales a les sortides de l’avió i fotre al camp.
Els homes corpulents entraren a l’aparell i de cop un silenci sepulcral envaí l’ambient. Els misteriosos homes es plantaren al principi a l’entrada de l’avió, just al davant dels primers seients i en veu alta i rovellada passaren llista. Tenien una veu greu i fosca i un accent peculiar. Fil per randa van comprovar que hi eren tots, els qui havien anat a buscar.L’ambient tens es podia tallar amb un ganivet. A cada cop de veu s’alçava un passatger i es dirigia a la sortida de l’avió
Els homes corpulents no van dir res en tota l’estona i després de tenir totes les preses dins les seves gàbies van engegar motors i van començar a conduir. Les furgonetes van arrancar i es van començar a moure ràpidament per la pista d’aterratge. Es movien amb molta agilitat, llums, avionetes parades, helicòpters, i altres vehicles de manteniment. El més inquietant era que per tota la zona no hi havia moviment, cap ésser humà, l’aeroport no donava signes d’estar en funcionament.
Van passar pel costat d’un munt de magatzems abandonats, amb cotxes i avionetes al seu interior, alguns estaven oberts, malgrat les condicions climatològiques adverses. A l'arribar a la sortida de l’aeroport, les furgonetes es van parar en sec. Va sortir un home corpulent de la primera furgoneta , i va obrir de manera manual les portes. No hi havia cap mena de seguretat, i això, va atemorir els passatges dels vehicles que estaven realment atemorits. Com era possible, que un aeroport no tingués cap mena de seguretat i només una tanca mig oberta? Com era possible aterrar en un aeroport fosc i solitari, que semblava abandonat?
La qualitat de la carretera era deplorable, o bé no estava ben asfaltada o bé la neu i el gel impedien una conducció fina i calmada. I el pitjor de tot, es que cada vegada hi havia més sotracs que feien anar amunt i avall el personal. La carretera serpentejava i s’enlairava. Estaven en una muntanya plena de giravolts que convidaven a un mareig constant dels passatgers.Encara que portaven més de mitja hora de trajecte, sense cap explicació, ningú no s’havia atrevit a dir res. Tenien por. Molta por. I no sabien què els passaria si obrien la boca. Alguns havien arribat a la conclusió que estaven a l’est d’Europa. Possiblement a Rússia. També havien comprovat els seus telèfons mòbils, que era l’únic que havien pogut agafar.. Les seves pertinences s’havien quedat a la bodega de l’avió, i ja les donaven per perdudes. El que no sabien és que en els propers dies les tornarien a veure.
Sense avisar, les furgonetes van aturar-se de cop. Uns segons plens d’incògnites es van fer eterns. I aleshores es van sentir uns trets que provenien de la segona Sprinter.Un dels passatgers, havia agafat una arma, una Glock 17M, la pistola reglamentaria del FBI, i havia disparat uns trets a l’aire per atreure l’atenció dels conductors. Ràpidament els homes corpulents van sortir de les furgonetes, i van reduir l’agent.
En aquell moment, va arribar un 4x4, també negre, del qual van sortir quatre homes, que van començar a registrar-lo. Van treure la seva pistola, la documentació, el seu smartphone i un telèfon per satèl·lit. Van obrir la seva documentació, i van llegir en veu alta: “
Federal Bureau of Investigation, Special Agent David García, plaque number, 97652234”.Els passatgers van ser conscients que estaven enmig d’un conflicte greu i ningú sabia per què estaven ficats en aquella història. A partir d’aquell moment tothom va desconfiar de tothom. I la por es va endinsar en cada una de les furgonetes negres.
Van posar a l’agent David Garcia unes manilles, i el van tornar a ficar dins de la furgoneta, amb la seva família.Aquelles següents hores van ser encara més tenses. Es van fer eternes. Els integrants de les furgonetes es miraven entre ells, amb cares de desconfiança, pensant de què eren capaços els altres passatgers.Van arribar, per fi, a un edifici. Se’l veia abandonat, antic i atrotinat. Una gran porta es va obrir, i les tres furgonetes Mercedes hi van entrar, poc a poc.
Estava tot molt fosc. Els vehicles seguien conduint per l’interior de l’edifici. Semblava que anaven per l’interior d’un tunnel. De cop i volta, es van encendre les llums de l’interior. Tot era com una base militar. Hi havia equipament pels costats i molta vigilància. Es van adonar que estaven sent escoltats per dos vehicles blindats. Els nervis es van apoderar de la situació. En aquell moment tothom ja entenia perquè estaven allà, i això els incomodava encara més. Anaven molt lents, i es podien fixar en què hi havia pels costats. Podien veure caixes plenes d’armes i grups de soldats altament preparats.
Quan les furgonetes van parar, van ordenar, amb gestos que estiguessin callats, i que sortirien d’un en un. Cada vegada que sortia una persona de les furgonetes, la registraven. Els soldats es quedaven amb les poques coses que duien a sobre: el mòbil, algun bitllets o moneda, mocadors de papers, res d’important. A continuació els van posar unes manilles molestes. Després els van fer entrar dins d’una sala fosca però força àmplia. Enmig hi havia una taula metàl.lica on hi havia una bossa amb les pertinences que acabaven de prendre’ls i l’equipatge de l’avió de cada passatger. Quan tothom estava dins, els van tancar amb un cop de porta que va ressonar ben fort. L'instint els va fer regirar la sala amb la vista, per comprovar que no hi havia sortida.Estaven empresonats i no sabien fins quan. El que tenien clar és que la seva vida corria perill.