Capítol 2

Lou

el Sam i jo ens miraven amb perplexitat, sense tenir una resposta clara sobre el que havia succeït. Amb el cor encongit, ens vam acostar a la porta i vam decidir entrar al castell per descobrir la veritat.

A mesura que avançàvem pels passadissos foscos, varem sentir com l'aire es feia més dens i la màgia impregnava cada racó. Les parets estaven cobertes de runes antigues i els retrats penjats semblaven observar-nos amb ulls inquietants. Pareixia una d'aquelles pel·lícules americanes de màgia en l'edat mitjana.

Finalment, vam arribar a una sala gran i majestuosa, il·luminada per espelmes tremoloses. Al mig de la sala, hi havia una taula amb el llibre antic obert. Les pàgines resplendien amb una llum màgica, convidant-nos a explorar els secrets que amagava.

La figura misteriosa estava asseguda en un tron al costat de la taula, esperant pacientment. Amb la seva veu suau i profunda, va dir:
-Veig que sou valents, no és així?
-Que es el que hem de fer aqui? Va dir el sam, posant-se devant meva.
-Que creus tu?
-deixat de beneitures, i digues-no.
-Val, val, veig que qualcú no esta de bon humor. Veis aixo? Va dir, assenyalant un cuadre, antic.
-Si. Varem dir a la vegada.
-No es reial, aixo es un holograma, el quadre reial es el que necessito i no puc aconseguir, m´han prohibit el pas, i si jo creuo morire. Esta embruixat per un encanteri. El quadre em perteneix, era de la meva mare.
-i on em de anar?
-A les antigues profecies. Es un viatge llarg, el meu ajudant, Apolo, vos acompanyara.
-i que rebem nosaltres despres?
- El que volgueu. Va dir molt seriosament.
-Ho pensarem. Va dir el sam.
-No, no ens-ho pensarem. T’ ajudarem. Vaig dir segura.
-Lou, anem a xerrar-lo…
-No. Si no vols anar-hi no hi vagis, però jo aniré.
-D’ acord aniré, però ho faig per tu, no per ell.