Durant els següents dies, la vida miserable de Pilef va continuar igual, però amb el petit canvi de què un somni es va despertar dins seu, que algun dia pogués ser rei, cada dia, aquest somni, anava augmentant.
Amb el pas del temps, en Hepu i en Pilef es van anar trobant i jugant junts pels carrers de la ciutat. Es van acabar fent bons amics i amb els bons comentaris del Hepu a son pare i el bon treball del Pilef, el Senescal va acabar demanant conèixer al nen, el qual el seu fill tant parlava, d’aquesta manera el va convidar a dinar.
Un dia després, Hepu va donar la notícia a Pilef, nerviós i feliç a l’hora, va acceptar-la.
Durant el següent mes i mig en Pilef volia que arribés el dia, estava nerviós, no parava de pensar en la notícia, i en què coneixeria al rei. Com seria el rei?, com seria el palau?, quantes riqueses tindria el rei?, li cauria bé?… i així moltes més preguntes amb tanta curiositat, ja que aquestes augmentaven de nombre i d’intensitat cada dia.
En arribar el dia, en Pilef va anar on havien quedat, el Hepu li va ensenyar el palau, algunes de les estances i per acabar el pati. El petit Pilef va quedar bocabadat amb tot allò i amb la immensitat de les parets i els sostres, el pati era tan gran! Al nen li queia la bava, mai s’havia pogut imaginar que hi havia un espai tan gran en el món, i encara menys que el visitaria.
Gran part del palau estava molt detallat i hi havia estàtues fetes d’or i plata, estava ple de pedres boniques, les quals eren de simple decoració; els llits eren suaus i còmodes i estava ple de criades que t’ho feien tot.
El Pilef ni s’ho creia “Un nen pobre i esclau està presenciant aquesta meravella” pensava.
El nen, en anar-se’n, es va quedar pensant en què algun dia allò fos seu, un altre cop, i es va anar apropant més al Hepu, però no per amistat, sinó per interès, va començar a ser una persona molt ambiciosa, però no se n’adonava.
Intentava parlar amb el Hepu de manera que a poc a poc l’anava manipulant, amb floretes o amb comentaris que fessin que el Hepu se sentís orgullós.
Llavors, després que el Hepu ensenyés el palau al Pilef i quedés impressionat, va començar el dinar, el petit Pilef estava molt nerviós.
El nen abandonat estava molt callat, el Hepu, en part, també estava nerviós, ja que volia que el seu pare acceptés al seu amic, en canvi, el senescal, estava molt tranquil, perquè podia decidir el que volgués quan volgués.
El Hepu intentava treure algun tema perquè conversessin els tres, però no se'n sortia, pel fet que son pare ho tallava contestant amb un sec monosíl·lab, i el Pilef tenia vergonya de parlar per si se li escapava alguna barbaritat.
Al cap d’una bona estona, el Pilef va començar a intentar parlar de la manera més formal que sabia, però, tot i això, no s’arriscava gaire.
Al Pilef també el preocupava la manera en què menjar, ja que com ell quasi no menjava, i allà tenia molt menjar, volia menjar però sense semblar ni un desesperat ni un porc, I, amb algun error des del punt de vista del senescal, en aquell aspecte es va “comportar”.
En acabar aquell fred dinar, va haver-hi un simple comiat i en Pilef va marxar.
En Hepu va parlar amb el seu pare sobre quina impressió li havia donat aquell nen, el senescal simplement va dir que era un nen ben educat i que no li faria res tenir-lo de criat. En sentir que son pare deia aquelles paraules no ho va dubtar ni un moment, li va demanar si podia anar a dir-li al seu amic, però son pare, un desconfiat, no ho va permetre, ja que s’ho havia d’acabar de pensar.
Durant la següent setmana el Pilef va estar molt nerviós per la impressió que li hauria causat al senescal.
Fins que un dia donat va aparèixer el Hepu que li va dir que el seu pare li donava treball al palau de criat a ell mateix i que si ho acceptava podria tenir casa, llit i menjar. En Pilef, ambiciosament i pensant en les seves maldats per manar, va acceptar la proposta del seu amic i se'n va anar directament cap a palau amb el seu amic.
