CAPÍTOL 2 - Minimonstre
…
Tan sols passat un dia del comentari bomba que el senyor Tur havia deixat anar, jo només podia pensar en ell, de fet, el meu somni d'aquella nit havia tractat d'en Joan Tur! I creieu-me que no va ser gens agradable. La intriga i la curiositat em corcaven per dins, encara que per fora, havia d'aparentar que no en sabia res i que m'havia pres el comentari d'en Joan com a una cosa "habitual".
Com s'interpreta que algú et digui que pots ajudar a les ànimes perdudes sense rumb del purgatori, amb el simple fet de dir una frase?
Havia de fer alguna cosa al respecte, per tant, amb els últims rajos del sol daurats sobre les teulades de les cases antigues, vaig sortir de casa. Ressonaven rialles de nens que jugaven a la plaça central, ja era el vespre.
A l'hivern, l'ocàs arriba més d'hora, m'havia d'afanyar per arribar a sopar puntual.
Era el moment, el moment de compartir la meva informació amb "La Penya del Moc", formada pel valerósos integrants que ben segur salvarien a qualsevol que ho necessités. Jo ho necessitava! Si soc el principal integrant del grup i per aquesta simple raó ja estava obligat a comunicar-los-hi lo succeït.
D'acord, m'agrada llegir llibres d'aventures, però soc poruc per aquestes coses, viure aventures? No, gràcies.
Vaig arribar a la plaça central on La Penya del Moc es reunia cada vespre abans de sopar. Érem un grup variat d'amics amb els quals compartia el meu amor per les històries, els jocs i, ara, els misteris relacionats amb l'Oració de Gertrudis, no quedava d'altre!
- Hola, Jeroni! - va exclamar Eloi en veure'm arribar. - Com ha anat el dia?
- Bé, bé. Calleu i escolteu amb atenció. Ja veureu que tinc una cosa interessant per explicar-vos.
Ens vam asseure al nostre lloc habitual a la plaça, envoltats pel murmuri suau de la nit i els sorolls de la fauna propera al poble. Vaig començar a narrar-los la història de l'Oració de Gertrudis i el poder que en Joan Tur assegurava que tenia.
- No pot ser cert. Això sembla una d'aquelles llegendes d'antany - va dir en Guim, el més Valent del grup.
- Jo tampoc m'ho creia, però en Joan Tur ho va dir amb tanta serietat... - vaig respondre.
Vaig continuar explicant tot el que sabia, des dels possibles beneficis de salvar animes fins a les advertències de les conseqüències que en senyor Tur s'havia reservat misteriosament. La Penya del Moc l'escoltava amb atenció, tot i que les expressions dels seus rostres anaven variant des de la incredulitat fins a la intriga.
- I què penses fer ara? - va preguntar en Grau, l'intel·ligent del grup.- En Guim i en Grau són bessons i són l'un oposat a l'altre, tant en preferències de colors, menjars, aficions…
- Ep! Dieu "pensem" en plural oi? - Remarco, soc molt poruc!
- Potser podríem provar-ho - va dir en Guim, amb un somriure.
- I què passarà si alguna cosa surt malament? No vull involucrar-me en coses així- va dir na Maria preocupada.
- Tranquil·la, Maria. Només ho provarem si tots estem d'acord. La decisió ha de ser col·lectiva - vaig dir, intentant mantenir la calma.
Després de debatre-ho durant un temps, La Penya del Moc va arribar a un acord. Intentaríem recitar l'Oració de Gertrudis i veure què passava. Jo estava nerviós, però també emocionat per la possibilitat d'una aventura real. La nostra amistat i la curiositat van ser els impulsors que ens van portar a acceptar aquest repte. Vam acordar que l'endemà al matí acudiríem tots plegats a parlar amb el savi i vell Joan Tur, li imploraríem més informació i si era possible que col·laborés amb nosaltres i ens ajudes a investigar.
Aquella mateixa nit, però, quan ja era de tornada a casa i la nit era tenyida d'un negre fosc i uniforme, vaig sentir una presència. Algun ser terrorífic m'acompanyava a sopar. De sobte m'alarmava, els cants dels ocells nocturns que semblava com si preguessin per mi, les criatures que sempre rondaven pel poble que en aquell moment em miraven amb fúria als ulls rojos, el so dels insectes en època d'aparellament que més que atreure a la femella de la seva espècie per a mi que avisaven al maligne a crits i barrots, el vent barrejava amb molta força i sonava l'aire passant per sota de les portes antigues, tot fa por, és esgarrifant, misteriós, les ànimes del purgatori! I de cop vàrem caure.
- AAA! - vaig exclamar el més fort possible resant que algun habitant de les cases properes m'escoltes.
- Calla babau! - Tampoc m'havia equivocat tant, sí que era un ésser terrorífic, la meva germana! Era necessari seguir-me a tot arreu? Calia?
- Es pot saber que pebrots fas tu aquí? Ets conscient de l'ensurt que m'has fotut?! Quasi m'infectés! - em vaig posar com una fúria, encara que agraïa que fos la minimonstre de na Queralt i no una maligna ànima perduda que ves a saber tu els plans que tenia per a mi.
- Que vols nana? - era el moment més adequat per posar en pràctica la meva "mirada assassina" que faria a la minimonstre confessar la veritat, baldament no va fer efecte, ja que va respondre el següent:
- Vull que em facis el llit tota la setmana, la llet del teu esmorzar, i a més a més vull que els teus amics i tu em deixeu participar en la "missió del bé" i ser integrant de "La Penya del Moc"! - bufa! Que capritxosa que és i com sabia tota aquesta informació privilegiada?
- Que dius, quina penya i quina missió?
- No et facis el borinot que saps perfectament del tema que estic parlant, o potser he preguntat a la persona no corresponent i ho he d'anar demanant pel poble, casa-per-casa. - va deixar anar amb un to amenaçant que deixava clar que no es rendiria fins que aconseguís el que reclamava.Va avançar camí a la porta de la casa més propera que va trobar. La casa de na Vinyet, mare de Déu senyor!
- Frena! Para si us plau! D'acord, està bé, tu guanyes la batalla però no et regalaré la guerra. Et faré el llit cinc dies i participaràs en la missió, lo de la penya del moc, ni pensar-ho, vull dir, treu-t'ho del cap ara mateix.
- Condicions són condicions... - De debò! Quina nena més tossuda. Continuava avançant i no tenia intenció de retrocedir.
- Prou! Sumo el llit dues setmanes i la llet de l'esmorzar!
- Crec que ja m'has entès correctament - va anunciar satisfeta, ja que sabia que fer per aconseguir el que volia.
- Va, marxem a sopar que ja fem tard i els avis no els hi agradarà pas que torni acasa a l'hora que és i molt menys si vinc de sorpresa amb la meva germana petita que s'ha escapat de casa. Afanyat!
-QUÈ?! - jo no m'ho creia, però la meva germana ja ho sabia.
- Hola Jeroni, hola, Queralt! - La mare que la va... La cara de la minimonstre i na Vinyet! Se somreien entre si! Ja ho sabia i no m'havia advertit que l'amor de la meva vida venia a sopar avui!?
- Hola Vinyet. - Vàrem repetir els dos a l'uníson - Queralt pots venir un segon? JA. - I lluny de l'avi, l'àvia, na Vinyet, en senyor Tomàs, Na senyora Catalina i na Mariona, vaig començar a sermonejar a la nana que m'havia involucrat en aquest sopar familiar amb convidats sorpresa inclosos.
- Explicacions ara mateix!
- Per aquesta raó ho he escoltat tot. L'àvia va veure l'hora i es va adonar que faràs tard. Com sempre, i per tant em va enviar a mi a buscar-te a la plaça on us reuniu, que no preguntis com ni quan, però ella sabia on era. Allà, quan ja arriba, la teva veu temorosa va començar a ressonar per les parets gruixudes de les cases antigues. I sí, ho he escoltat tot i he quedat bocabadada. Com?
La vaig mirar amb una cara estranya que probablement no va saber interpretar.
- No t'enfadis, si us plau, Jeroni. - Vaig canviar la cara perquè en comptes de decepció i enuig, expresses orgull i admiració.
- Estic molt orgullós de tu Queralt. Has fet el que t'ha dit l'àvia, encara que no hauries d'haver escoltat la conversa, però encara i així, també t'admiro, has sortit tu tota soleta a buscar-me - cosa que realment no havia estat gens prudent. Però per esbroncar-la ja hi eren els avis - va tornem a taula.
-Podries parlar amb…
- Queralt! - No pensava parlar amb na Vinyet.
Després del millor sopar de l'història me'n vaig anar a dormir feliç com una perdiç desitjant somiar amb na Vinyet. Els pares de na Vinyet eren molt contents de conèixer-me d'una vegada per totes, es veu que la seva filla els hi havia posat el cap com un bombo parlant-los de mi. Estic segur de què recordava les miradetes que de tant en tant li deixava anar
....
- Jeroni!
- Digues Vinyet.
- M'agrades, em vull casar amb tu. Dic, caram, Déu-n'hi-do, que m'agradaria…
- Puc besar-te?
- Si Jeroni, si…
