Guilleries

CAPÍTOL 1 - L’Oració de gertrudis



....



-Que t'he dit que surtis i et posis a treballar!- Vaig cridar a cinc metres de distància mentre sacsejava l'escombra bruscament.- Has de començar a col·laborar al negoci familiar o fer alguna cosa productiva encara que sigui!

-Deixa’m estar que per netejar ja estàs tu! Jo ja en tinc prou amb teixir, netejar la roba i cuinar amb l'àvia.



Va replicar-me amb cara de pocs amics. A l'instant l'avi sortí de l'obrador reclamant-nos silenci.



- Aquesta nena és una malcriada, no es casarà mai. Qui voldrà una esposa inservible?- Em va sortir un vòmit de paraules ja fart de la situació.



- Ja n'hi ha prou d'aquestes baralles! Jeroni no parlis així de la teva germana. Heu de conviure, i avenir-vos, per donar-vos suport l'un a l'altre.



En aquell moment vaig pensar que l'avi no tenia raó, per què hauria de fer cas a la nena malcriada que suposadament és la meva germana?

- I tu Jeroni; quan jo falti, tu, seràs l'home de família i t'has de comportar com a tal. Ja tens dinou anys, ja ets prou gran per ser madur i conscient del que dius, no creus?

Na Queralt sempre ha sigut la preferida de l'avi, mai l'esbronquen, no ha trencat un plat a la seva vida ni matat una mosca. Per sort l'àvia em compren una micona més que l'avi i m'escolta.



Tot irritat, vaig obrir la porta per sortir a escombrar fora del forn i no veure-li més la cara de minimonstre a la meva germana. I just allà, com si fos per causa del destí, hi era ella, a la plaça del poble. Portava el cabell recollit, com sempre que l’atenia quan venia al forn a comprar pa de pagès. Vem fer contacte visual, no més de tres segons, clarament, jo no tenia intenció d’apropar-m’hi a parlar, tampoc se m’acudia cap tema de conversa que no fos incòmode després de no parlar amb ella des dels catorze anys.

La meva germana em va mirar amb cara de còmplice amagada darrere la finestra del forn.



- Mires a na Vinyet, veritat?- Vaig intentar ignorar-la perquè, clarament sabia el que estava passant.



- T'hauries d'apropar a parlar. Encara que no siguis molt obert i disposis de tres amics contats.



- Queralt, ja ho hem parlat, que tu siguis una dictadora amb els teus amics i t'obeeixin per porucs, no vol dir que jo també sigui la teva marioneta, bé? Deixa-ho estar, ho comprendràs quan siguis gran, si això succeeix és clar.



- No soc una nena petita i jo, encara que no ho sembli, sí que tinc vida; no com altres!

Sí, es referia a mi. Era una nena que només sabia imaginar-se històries i jugar fantasies, tal com va fer en menys de tres segons quan va arrencar a córrer cap a la plaça central del poble, que ja era plena de rialles infantils, pilotes de bot en bot, i mares xafardejant.



- Avui la plaça està que peta. - Va afirmar una veu de la qual només recordava rialles i acudits.



- Caram Eloi! Ets aquí! T’hem trobat a faltar, com ha estat el viatge? -L’Eloi i jo som carn i ungla.



- De goig! Ja he fet prou el mandra, és agradable tornar a casa. Veig que tot segueix igual, tots amb tots fent pinya, cadascun treballant als seus assumptes i en Joan assegut al seu banc.



En aquell instant, en Joan Tur va aixecar la mirada i em va demanar amb un gest de la mà. Semblava com si ens hagués sentit.



- Jeroni, vine aquí.- Va dir en Joan Tur amb veu seca. Em vaig apropar encuriosit.

- Digui'm senyor Tur, què necessita?

- Has sentit a parlar de l'Oració de Gertrudis, oi?.- Va preguntar amb veu de misteri i cara d’intriga. Tenia quelcom a confesar.



- No gaire, només rumors. Per què?

- Perquè, jove Jeroni, aquesta oració té el poder de canviar-ho tot. Pot salvar ànimes del purgatori, mil ànimes cada cop que es recita. - Va dir en Joan Tur, amb la veu carregada d'un coneixement ancestral i encara mil coses a dir.



Vaig arrufar les celles impiu. - Salvar ànimes? De debò funciona? Li vaig preguntar.

- No ho sé, el que és segur és que no pots triar quines mil ànimes seran salvades o sigui que no tinc clar que valgui la pena dir-la.



Prova i ho veuràs. Però vés amb compte, les accions tenen conseqüències, i el poder d'aquesta oració no és una cosa per subestimar.- Em va advertir el vell savi abans d'acomiadar-me amb un gest de la mà.



Què caram tenia jo que veure amb "L'Oració de Gertrudis"?- La meva tieta es diu Gertrudis potser era alguna poesia de les seves?- Ella es poeta i escriptora. Pero no, era més que una poesia, alguna cosa molt poderosa i perillosa a la vegada; en aquell temps jo no tenia ni idea del que s’apropava.



- Que t’ha dit? Un altre història de fa mil anys?

- No, no. Aquesta vegada parlava seriosament, semblava preocupat i misteriós.



- Va, misteriós? això sempre, deixa-ho córrer. No vull que et tornis bandarra com ell. Fins demà! marxo que la mare em crida, adéu!

- Adéu Eloi fins demà!

Visc en un poble petit, Sant Hilari Sacalm, on tothom coneix a tothom, som els de sempre. Per tant, si ets del poble, saps qui i com és en senyor Joan Tur, Guilleries es feia dir de jove. Ningú coneix a cap familiar seu, ni de quina família prové, tampoc quants anys té ni quant de temps porta seient-se en el banc de la plaça central del poble, el "seu" banc. És un senyor molt misteriós, intrigant, de caràcter dur d'arrossegar i és clar que si, la seva imatge ho reflecteix de primera, amb la seva veu potent i raspada, els ulls arrugats que han vist més successos que el mateix sol i que sempre treuen espurnes de misteri sobre les seves històries ancestrals d'antany, és calb, potser havia sigut monjo? Té la típica panxa de senyor gran i a conjunt porta el també molt típic, bastó vell i la boina que possiblement té més anys que ell mateix. Encara i això, és respectat per tots.



No sabia què pensar respecte "L'Oració de Gertrudis", i tal com li vaig comentar al senyor Tur, n'havia sentit rumors des de ja fa temps, començava a ser un tipus de llegenda de la qual sempre se sentia parlar entre murmuris del vent als carrerons.