Un dia com altres, en el meu petit poble, tranquil i silenciós, ens va arribar a tots els veïns una carta que ens va deixar bocabadats. Era una invitació per una boda de la nena desapareguda des de feia 2 anys? No enteníem res.



El 17 de novembre del 2018, a les 10:35 del matí, jo estava traient les males herbes del meu jardí, quan de cop vaig veure a l’Esther corrents cap a mi. Tenia cara de desesperació i estava plorant.

- Què et passa veïna- vaig preguntar-li espantada

- No has vist a la Tina per aquí oi?- em va respondre

- No, no l’he vista, perquè, què passa Esther?- li vaig dir

- No ésa casa i no s’ha pres les pastilles- em va dir

La Tina és una jove de 19 anys que té una enfermetat al cor i que és de vida o mort que es prengui les pastilles sense falta, cada matí. Sempre ha sigut una noia molt inquieta i entremaliada, riallera i bonica. Encara recordo quan tenia uns 5-6 anys que es passava les tardes a casa, mentre els seus pares treballaven en la seva empresa familiar de vins importats, a Barcelona ciutat. Es passava hores i hores jugant amb en Rufus, el meu gos en aquell moment, era preciós, blanquinós, amb uns ulls clars i petit. Era com una bola de neu. Els hi agradava jugar en el jardí a perseguir-se durant hores.



En aquell moment, no sabia com ajudar a l’Esther, però li vaig suggerir-li d’anar a fer un volt pel poble perquè prengués l’aire i es relaxés i ja de pas mirar si la trobàvem pel poble, però no va ser així. Una vegada vam tornar cap a casa meva ella estava molt més nerviosa i estava trucant a en Joan que és el seu marit que estava a l’empresa familiar.

15 minuts després, ja ens trobàvem tots reunits a casa d’ells, l’Esther, en Joan, un parell de policies i jo.

Els mossos estaven prenent nota de tot el que havia fet la Tina el dia abans de desaparèixer.

La Tina no va fer res estrany, ella era molt organitzada i li agradava tenir una rutina, és per això que el dia abans de la seva desaparició va fer lo que feia cada Divendres: Es prepara, esmorza, va a la universitat, torna a casa, dina amb els seus pares, va a la biblioteca a estudiar i quan torna es prepara per anar a bàsquet, se'n va a entrenar i després es ducha, sopa i va a dormir. Res fora de la rutina habitual del seu dia a dia en la vida de la Tina.



El dia abans la Tina estaba de lo més normal amb el seus pares,no es notava ni nerviosa ni res per l’estil. Els seus pares estaven destrossats i molt preocupats, l’Esther no podia parar de plorar i de posar-se les culpes de la seva desaparició.

Resulta que aquella nit havia sentit un soroll però no li va donar importància.

- Si m’hagués aixecat per anar a veure que va ser aquell soroll segur que ara la Tina estaria aquí. Va dir la meva veïna

Recordo aquell moment com un dels dies amb pitjor ambient en el poble. Som un poble petit i tots ens coneixem i pensar que una noia jove hagi pogut desaparèixer així de sobte, sense donar senyals de vida, ens ha commogut molt a tots.



Tothom estava trist i nerviós, com pot ser que ningú hagués vist res fora de lo comú en un poble tan menut?

Ningú s’ho creia, pensavem que estàvem en una d’aquestes sèries de la televisió de bromes o quelcom per l’estil, pero no era així.

Els pares de la jove estaven derrotats, no sortien de casa i a penes menjaven. La seva casa es notava freda i es notava que faltaba algú. És per això que els hi vaig dir que es passesin a casa meva que tenia dues habitacions lliures dels meus fills i a veure si d’aquesta manera s’el’s i feia menys dur la seva catastròfica i repentina perdua. I així ho van fer, una setmana després de la desaparició van venir a viure amb mi.

Els policies després de 2 mesos buscant -la sense parar i investigant el que havia passat , van decidir tancar el cas, ningú en sabia res, ningú havia vist res. Només aquell estrany soroll que havia sentit l’Esther.