Octubre 2009, Catalunya.



-Porta’t bé Bruno, saps que el señor Carter m’ha fet un favor molt gran permetent-me portar-te amb mi a la feina. Per tant, fes el favor de portar-te com Déu mana, si?-

La criatura va assentir vàries vegades amb un somriure innocent que amagava al seu darrere l’esperit entremaliat del nen de nou anys que era.



Va asseure's a la cadira, i va treure de la seva butxaca el paperet d’instruccions que la seva mare s’havia pres la molestia de preparar, no fos el cas que en Bruno utilitzés la famosa excusa del “No m’en recordava”.



No sortir de la biblioteca.



No tocar res.



Estudia per l’examen de fraccions!

Si acabes, llegeix el llibre te'he deixat a la bossa.



T’estima, la mama.



Va sospirar amb mandra i va mirar al seu voltant, adonant-se, llavors, de les dimensions descomunals de la biblioteca privada dels Carter.



La seva boca va adoptar la forma d’una “o” en veure que, tot i mirar cap a dalt, els prestatges no semblaven tenir fi. Els seus ulls es van aturar sobre el llom d’un llibre situat a gairebé un metre del seu cap. No era capaç de distinguir el que les lletres de calígrafia fina i blanca escrites sobre vermell deien, i la curiositat per esbrinar-ho era, en aquell moment, més forta que les advertències de la seva mare.



Va mirar a l’esquerra i a la dreta, però no hi havia ni rastre de cap empleat. Amb no gaire dificultat va apropar la cadira cap a la prestatgeria, amb l'objectiu d'utilitzar-la com una mena de tamboret, sense saber en cap moment que estaba sent observat per algú.



Mentre en Bruno s'esforçava per allargar la mà cap al llibre, una nena de la seva mateixa edat s’hi aproximava per darrere amb passos silenciosos.



Quan per fi va tenir el llibre a les seves mans, els seus ulls es van il.luminar i un somriure va aparèixer al seu rostre en llegir et títol: Rocambole. Un somriure que tal i com havia aparegut, no va trigar en esvair-se al sentir la veu dolça de la nena que l’havia enxampat in fraganti.



-Estàs robant?- va preguntar alçant una cella.



-Jo? No. Només volia veure-l d’aprop.-va excusar-se amb nerviosisme.



-Aaaa…-va respondre la nena.

El Bruno la va mirar de dalt a baix. La seva vestimenta era impecable: Una faldilla satinada color crema fins als genolls, i una brusa rosa pastel plena de brodats. Horrible pel gust d’en Bruno. La seva pell era pàl.lida, tan blanca com la neu, però també tan perfecta com una peça de porcellana. Els seus cabells eren extremadament rossos, trenats en una trena d’espiga li feien recordar a una “Barbie”. Si no li hagués parlat en català, en Bruno, hauria pensat que es tractava d’una d’aquelles guiris d’Holanda que envaien el seu poble durant l’estiu i l’omplien de deixalles.

-Què hi fas a casa meva?- va preguntar la nena curiosa. La sang va pujar fins les galtes del nen fent-les enrogir avergonyit.



-La meva mare hi treballa.-va respondre mentre baixava de la cadira.



-Oh…-va dir en veu baixeta.- Em dic Emma per cert, i tu?- va estendre-li la mà. En Bruno la va estrènyer.



-Bruno, em dic Bruno.





Febrer 2023, París



Jeia estirada sobre el llit de l’hostal, mirant el sostre amb un somriure que no em cabia al rostre. Tan sols portava dos dies a París, i potser era cert que aquesta era la ciutat de l’amor, perquè el meu estómac podia esbojarrar-se amb tan sols la presència d’aquell noi d’ulls celestes que havia conegut aquella nit a l’estació…

Els meus llavis es van tornar a corbar en un somriure al recordar les indicacions que m’havia donat quan m’havia deixat a l’hostal.



“Posa't guapa. Tu i jo i un restaurant d’aquells cars. És una cita.”

Vaig mirar el rellotge. Faltaven 2 minuts per les vuit. Vaig aixecar-me per calçar-me quan de sobte el meu mòvil va començar a sonar.:

-Estic a baix.-deia el missatge. Automàticament vaig tancar la porta, vaig córrer escales avall i en sortir de l’edifici el blau dels seus ulls va xocar contra els meus, robant-me l’alè. “Concentra’t Clara” em vaig dir.



Va mirar-me de dalt a baix sense cap vergonya i va somriure.



-Estas guapa.-va deixar anar. Una corrent elèctrica va recórrer el meu cos en quan la seva mà va entrar en contacte amb la meva.



Anava vestit amb una camisa negra i uns texans del mateix color. Era innegable que li quedaven com anell al dit.



-Tu no et quedes enrere.-vaig respondre.



Vam caminar pels carrers il·luminats de París entre bromes i rialles fins arribar a un restaurant d’aparença cara prop de la zona on se situava l’Òpera de París.



-Les dames primer.-va fer broma obrint la porta del local.

-Gràcies.-vaig respondre imitant una rídicula reverència.



Una vegada ens van atendre van guiar-nos fins una taula situada prop d’una petita orquestra. Havia d’admetre que el lloc era preciós, i l’atmòsfera càlida que la melodia del violí creava era encantadora.



-T’agrada?-va preguntar-me

-És perfecte, gràcies per tot Bruno, de veritat.-vaig agrair-li sincera.



-Me n’alegro Clara.-va contestar. M’hipnotitzava la manera com sonava el meu nom dit pels seus llavis, sonava cursi de nassos, però realment no podia evitar-ho.



Parlàvem de temes irrellevants quan una veu al meu darrere ens va interrompre.



-Bruno?-

-Emma?

Vaig girar-me a veure de qui es tractava, quan de sobte, els meus ulls es van creuar amb els de qui menys esperaba. Allí estava en Max, mirant-me pàl·lid com si acabés de veure un fantasma.



No vaig trigar en reconèixer la noia, era la que estava a la seva habitació feia dos dies, i semblava ser força propera a en Bruno.



-Aquest és en Max, el meu nòvio.-va explicar la noia. Nòvio? Això debia ser una espècie de càmara oculta.



Les ganes de plorar tornaven, i sentia els meus ulls humits a punt de vessar.

En Bruno em va mirar, la meva cara debia ser un quadre, ja que instantàneament va reconèixer el famós Max.



-Em dic Clara, encantada.-vaig respondre contenint les meves llàgrimes. -Si em disculpeu vaig al lavabo.



Un nus s’acabava de formar al meu estómac, estrenyent-lo fins ofegar-lo. Els meus ulls curulls de llàgrimes no em permetien veure amb claredat allò que quedava al meu devant, fent que accidentalment xoqués amb un cambrer.

Vaig sentir la fredor d’un líquid impactar contra el meu vestit color crema; el que em faltava. La copa de ví va caure al terra trencant-se en l’instant que va entrar en contacte amb el parquet, captant l’atenció de les taules del voltant. Vaig murmurar una disculpa i vaig accelerar el pas fins els serveis.



Quan vaig arribar hi havia dues noies vestides amb vestits negres de seda, les quals semblaven tretes d’una revista de “Victoria’s Secret”.

Vaig mirar-me al mirall. La màscara de pestanyes s’havia començat a acumular sota els meus ulls en una taca negre que delatava que havia plorat. El vestit tenia una taca a l’alçada del pit, una taca que aquelles dues noies es van quedar mirant descaradament.



Potser en un altre moment hagués tingut la valentia de dir alguna cosa, potser de mirar-les malament en contestació a la mirada de despreci que m’estaven dedicant, però en aquell instant ja res m’importava.

Les noies finalment van deixar de prestar-me atenció i van continuar a la conversa, parlaven en anglès, però el meu nivell escolar de l’ESO em permetia, amb una mica d’esforç, entendre el que deien.



-Es veu que el van robar fa dos dies, però encara no s’en sap res…-

-La policia a França està fent una merda de feina, perquè és clar, els temes polítics són molt més importants que qualsavol quadre conegut.-

-Es diu que va ser un noi….



Vaig deixar de prestar atenció quan van sortir per la porta, i uns instants després va entrar-hi en Max.



-Clara…-va xiuxiuejar en veure’m.



-No vull parlar amb tu.-vaig respondre fent un gran esforç perquè la meva veu no tremolés.



-Que hi fas a París?-va preguntar.



-Venia a fer-te una sorpresa, però es veu que algú ja havia passat página.-vaig explicar amb una expressió freda, però clarament dolguda.



Quan es disposava a respondre, unes sirenes pròpies d’un cotxe de policia van interrompre la nostra conversa. La música de fons va deixar de sonar, i les veus de l’establiment van augmentar el seu volum.



-Què collons passa?- va dir en Max obrint la porta.

Vam caminar fins la meva taula, on esperava trobar-me en Bruno i potser aquella tal Emma, però, per la meva sorpresa, la taula era buida.

Els policies es dirigien cap a mí amb expresió sèria. Vaig mirar la taula de nou, i vaig poder veure un sobre amb el meu nom escrit amb tinta vermella i una excel·lent caligrafia. Vaig agafar-lo ràpidament, i en obrir-lo va caure el terra una petita cartulina.



Vaig ajupir-me a agafar-la, i quan vaig tenir-la entre els meus dits vaig adornar-me’n del que era; una carta de poquer, més concretament, una jota de cors.



Com si d’un trencaclosques es tractés, les peces dins el meu cervell es van unir; el quadre "robat", la policia, el llibre sobre un lladre, la jota de cors, el seu nerviosisme constant... I de sobte vaig posar en dubte que en Bruno hagués estat una simple casualitat.