Vaig tancar els ulls, amb l’únic objectiu d’esvair de la meva ment el record persistent de l’amor no correspòs que m’havia portat fins aquí, en un intent en va de posar fre a les meves llàgrimes.

Com havia pogut ser tan ingènua? Totes les promeses que m’havia fet ja no eren més que un grapat de paraules buides sense sentiment. Els ‘’t’estimo’’ que m’havien acompanyat cada nit abans d’anar a dormir, ja no eren més que simples missatges que de sobte van deixar d’estar plens d’amor, per convertirse en simples lletres mancades de significat.

M’ havia intentat convençer que l’escena, de la qual acababa de ser testimoni a la residència d’universitaris, no havia estat més que una enganyosa il·lusió fruit dels meus nervis i de les meves inseguretats davant la seva reacció a la sorpresa, però, en el fons, quan més obligava el meu cap a buscar justificació al que acabava de presenciar, més sabia que havia de tocar de peus a terra i enfrontar la cruel realitat.

Com si el cel anés coordinat amb els meus pensaments, una gota rere una altra van començar a esquitxar l’asfalt. No portava paraigües, i sense avís previ, el que feia unes hores havia estat un cel blau lluminós que desprenia alegria s’havia convertit en un mantell gris i trist preparat per descarregar tota la seva fúria sobre la ciutat francesa.

No podia tornar a casa, ja que feia dies havia comprat el vol de tornada, però res havia sortit com volia.

Per sort, havia reservat un hostal a prop de la residència, tot i que el meu pla era quedar-me a l’habitació d’en Max durant la meva estada. Anar-hi hauria estat una bona opció, però massa arriscada, voltar per la zona a plena llum del dia podia suposar una trobada accidental amb ell.

Un ‘’cling’’ va fer sonar el meu mòbil. Sabia qui era perfectament. Aquell brètol tenia la barra d’enviar-me un ‘’Que tal el dia?’’ amb un parell de cors, mentre molt probablement aquella noia rossa anglosaxona continuava a la seva habitació, acariciant els seus llavis, els mateixos llavis traïdors que feia unes setmanes estaven besant els meus.

Vaig respirar profundament en notar que de nou els meus ulls tornaven a estar curulls de llàgrimes que començaven a lliscar galta avall.

Vaig rumiar una estona, donant voltes a les múltiples opcions que se’m plantejaven, però el temps corria i continuava sense saber què fer.

La frustració m’estava matant i, finalment, vaig optar per fer un calc de totes les pel·lícules americanes que havia vist quan era tan sols una innocent adolescent, on, gairebé sempre, la noia protagonista acabava amb el cor trencat plorant al llit en companyia de les seves amigues; amb una petita diferència: les meves amigues estaven gaudint d’un esplèndid dia a Barcelona, totalment inconscients de la meva situació.

Agafaria el metro i aniria a comprar un paraigües al centre de la ciutat com a precaució per si al temporal li venia de gust estarse uns dies empaitant París. També podria aprofitar i quedar-me allà fins que el sol es pongués, prenent una xocolata calenta, i ofegar-hi dins les meves penes.

Vaig treure una carpeta de la motxilla (l’única cosa de profit que portava dins l’equipatge més enllà de quilos de roba que, vista la situació, no hauria d’útilitzar) en un intent de simular la mateixa utilitat que la d’un paraigües -que em protegís de la pluja- i fent memòria de l’única vegada que havia trepitjat aquests carrers, vaig córrer cap a l’única estació de metro que recordava.

Vaig baixar les escales de l’estació corra-cuita. Però era ben clar que la meva poca traça i mala sort s’havia de fer notar: vaig ensopegar aterrant de cul a terra.

No hi havia ni una sola ànima a l’estació i, per sort, ningú va ser testimoni de la meva ridícula entrada.

Vaig aixecar-me fent veure que m’ espolsava la pols inexistent de la meva gavardina, actuant com si res hagués passat. Vaig percatar-me que tota jo havia quedat més xopa per la pluja del que pensava. Va ser la gota que va fer sobreeixir el got; agafaria un refredat dels bons, d’aquells que et deixen fotuda durant dies. I, com si no n’ hi hagués hagut prou, la carpeta, ara feta malbé, no havia servit de res.

Vaig caminar fins la màquina de bitllets, però vaig ser incapaç de llegir o entendre ‘’una zona’’ o ‘’billet senzill’’. Quan vaig treure el mòbil de la meva butxaca per tal que el traductor em donés un cop de mà, la pantalla esdevení negre de sobte i una imatge d’una pila fent pampallugues indicà un missatge evident: sense bateria.

No podía ser, el món estava en contra meu, empaitant la corda fluixa per la qual caminava, intentant fer-me caure constantment.

Quasi per impuls, el meu peu va moure's cap a la màquina, propinant-li una forta cossa.

-Êtes-vous ok?- va parlar una veu masculina al meu darrere, fent-me donar un salt. Vaig girar-me bruscament i em vaig trobar davant d’una figura alta coberta amb una caputxa. Era un noi més o menys de la meva edat. Els flocs que cabell que quedaven a la vista eren curts, rossos i despentinats. I els seus ulls…! Blaus, d’aquells que t’hipnotitzen per la bellesa de la seva àmplia gamma de tonalitats celestes; d’aquells que, per més que t’esforces a apartar-te de la mirada, t’és totalment impossible: t’atrapen i, com en un oceà immens, t’enfonses fins submergir-te completament en ells.

Una bofetada mental em va ajudar a tornar a la realitat. El noi semblava preocupat pel que, a ulls aliens, devia haver semblat un viatge astral. Era ben segur, que, per la seva expressió, pensava que no hi era tota.

Vaig arrufar el nas donant a entendre que l’ ‘’Êtes-vous ok?’’ era una frase que mai havia sentit abans.

-Barcelona.

Va ser l’única paraula que va aconseguir sortir de la meva boca, fent-li entendre que jo i l’idioma en què acabava de parlar no teníem res a veure.

Els seus llavis es van corbar en un somriure perfecte, i vaig poder admirar les seves dents blanques i perfectament alineades. Amb una simple rialla va aconseguir transmetre’m una inexplicable sensació de confiança.

-Català llavors - va respondre. Vaig relaxar instintivament el meu posat que, sense haver-me’n adonat, s’havia tensat exageradament. Vaig contestar-li amb un altre somriure fugaç, sincer, però amb prou feines perceptible.

-Estàs bé?- va preguntar.

De sobte vaig ser conscient que ningú m´ho havia preguntat en les darreres hores. Jo era l’única que sabia tot el que havia passat, i en fer-ho la muralla que estava construint per no desfer-me allà mateix es va ensorrar. Quan vaig adonar-me’n, era massa tard, les meves galtes havien tornat a ser envaïdes per les llàgrimes, i sense voler-ho vaig esclatar a plorar davant d’un desconegut.

-Ei, Què passa? -va xiuxiuejar-me a cau d’orella en veure que plorava. Era incapaç de parlar, però de totes maneres, no li van caldre paraules per entendre que no, no n’estava gens, de bé. L’única cosa que necessitava era un descans de la vida, encara que només fos durant un instant efímer, un instant que em permetés arrancar-me aquella espina que m’atravessava el cor i en feia ansietat del seu batec. Un instant regnat per una imperturbable tranquil·litat, aillada de la crueltat del món real. Un instant que em permetés oblidar-me de tot.

Va acariciar-me l’esquena amb dolçor i, en uns minuts, ja no quedaven llàgrimes per plorar. Vaig aixecar la mirada avergonyida. Sentia l’escalfor escalant el meu rostre, i el meu nas, també enrogit, carregat de mocs em dificultava la respiració. Vaig separar-me’n amb timidesa, encongint-me al meu lloc, desitjant desaparèixer de la faç de la Terra.

-Bitllet senzill, una zona. Si-us-plau.- vaig aconseguir dir en veu baixa..

-Això no va així- va respondre. No havia caigut en la obvietat que ni tan sols érem a Barcelona i les línies de metro devien funcionar d’una manera totalment diferent a com estava acostumada.

-On vols anar?- va preguntar amablemente, fent-me el favor de no fer cap comentari respecte al que acabava de succeir.

-Lluny, ben lluny.- Era l’única cosa que volia, fugir ben lluny.

-Hauràs de ser més concreta -va respondre graciós davant l’absurditat de la meva petició.



-No ho sé. No sé què fer. No sé on anar. No recordo res de París.- vaig explicar amb una frustració que es deixava notar en el meu to de veu i que ell també va percebre.

-Puc fer-te una pregunta?-va dir curiosament. Vaig assentir -Què hi fas a París?-

Vaig deixar anar un sospir que va fer-se fum en entrar en contacte amb l’aire fred de l’hivern.

-Visitar el meu no…-em vaig tallar a mi mateixa en adonar-me del que anava a dir. Suposava que ‘’novio’’ ja no seria el terme adequat per referir-m’hi. Vaig tenir valor per dir les paraules que mai hagués pensat que me atreviria a pronunciar: -Visitar el meu ex.- Sonava extrany, em feia mal el pit quan ho deia, com si el seu record cobrés vida i me l’apretés fins asfixiar-lo. La realitat era que encara ni tan sols ho érem, ell encara creia que estava a Barcelona, vivint ingènuament en la mentida que m’havia fet creure durant tant temps.

-Sola, enmig de París, sense entendre un borrall de la llengua, sense saber on anar… no sembla que estiguis en les condicions idònies per agafar el metro; si ni tan sols sabràs com tornar.- Va deixar anar mentre rumiava -Necessites algú que t’acompanyi- va opinar.

-No conec a ningú aquí.- Vaig respondre.

-Ara sí.-

Va extreure dos bitllets de la màquina, i sense ni tan sols preguntar, va agafar-me de la má totalment desprevinguda. La va estirar i, sense previ avís, va arrencar a córrer, obligant-me a seguir-lo.

Passada la màquina de validar tiquets, vam entrar al tren que acabava d’arribar feia tan sols uns segons. Vaig dubtar que realment s’hagués plantejat la possibilitat que aquell tren no fos el nostre, però la serenitat que desprenia la seva expressió em va tranquil·litzar i em va convèncer que sabia perfectament el que feia.

Vam seure a l’únic parell de seients buits que vam localitzar a primer cop d’ull. De sobte, quan em disposava a preguntar-li on em portava, vaig ser conscient que ni tan sols sabia el seu nom.

-D’això… Emm.- Vaig dir buscant la seva atenció. Va mirarme esperant la pregunta.

Vaig respirar profundament concentrant-me en les paraules que volia utilitzar i vaig deixar anar un “com et dius?”, ràpid i poc entenedor. Va callar uns segons. Quan anava a preguntar-li-ho de nou, aquesta vegada més lentament, va obrir la boca.

-Bruno, em dic Bruno. Tu?

-Clara. No ets de Barcelona, oi?- havia percebut un accent tortosí en el seu català. Aquella “e” característica del sud que sempre m’havia tret un somriure, des de la meva prepotència barcelonina, ara em tenia captivada.

-No, sóc de Mora d’Ebre, és molt obvi, no?- va preguntar alçant les celles. Vaig assentir.

Teatralment va agafar-me la mà, se la va acostar als llàvis, la va besar amb càlidesa, i mirant-me amb aquells ulls hipnotitzants va pronunciar un “enchanté” que em va deixar sense alè.

-Encantada Bruno.