Alguns esdeveniments comencen com una comèdia i acaben com un desastre. D'altra banda, algunes catàstrofes que semblaven no deixar gairebé cap possibilitat de supervivència s'acaben, si no amb rialles, almenys amb un somriure. Perquè mentre una persona està viva, res s'acaba, encara que absolutament tot hagi desaparegut.
Del no-res, un rere l'altre, va començar a aparèixer gent, vestits amb abrics gairebé idèntics. Pel que sembla, l'abric és un atribut obligatori del vilà.
No els vaig mirar gaire, però tenien un aspecte increïble. Alguns tenien cares i altres no. Algú en lloc d'un cap humà tenia el cap d'un lleó, un tauró, un cocodril o els tres alhora. Algú tenia més d'un parell d'extremitats, algú tenia diversos parells de tentacles en comptes de cames o braços. Algú no es diferenciava exteriorment d'una persona normal, però podia flotar per sobre del terra, o a les seves mans les pedres podien surar, o llençaven llamps...
Alguna cosa endimoniada estava passant.
Crec que s’havien reunit allí dimonis de tota mena i colors per anar a trobar la meva ànima. Encara que ara probablement jo no diferia gaire d'ells.
Mirant aquella multitud de monstres, vaig dir:
- Tot el que és meu també és teu, i tot el que és teu és meu alhora!
Després d'això, un centpeus gegant va esclatar des d’una de les meves mans i es va precipitar cap endavant, destruint-ho tot i devorant a tothom al seu pas, i mentre que de l'altra van sorgir remolins de foc, que cremaven els que no aconseguien esquivar-los. Mentrestant, al cel apareixien negres núvols de tempesta i, sota els trons, els llamps van acabar amb tots els altres monstres. Mirant tota aquesta bogeria, vaig pensar quina d'aquelles opcions de mort devia ser la més dolorosa.
Quan tot va acabar, i al meu voltant només quedava destrucció i muntanyes de cadàvers, em van fer mal els ulls i les paraules van tornar a aparèixer davant meu, escrites amb lletres boniques i ordenades:
"Us han donat el títol de candidat al títol d'emperador"
Després d'això, una espessa boira em va embolicar i, quan va desaparèixer, em vaig trobar sobre un pont de maó blanc en un lloc completament desconegut per a mi. Al voltant no hi havia res, només un pont i un riu, que en una línia irregular dividia el camp interminable, perdut en la boira blanca de l'horitzó.
Amb la mà, vaig sentir com el centpeus tremolava de por. Era un mal lloc. Des del darrere va sorgir una veu:
- Tu!
Era un home amb una cicatriu. Trobada inesperada. Tenia la cara vermella de ràbia i les seves mans ja estaven enceses. Des d'algun lloc de dalt, es va sentir el repic d'una campana. Tots dos vam aixecar el cap, però al cel no hi havia res més que núvols. De sobte, va aparèixer entre nosaltres una noia amb un quimono negre i un cabell negre brillant i curt. Em va donar l'esquena i no vaig poder veure-li la cara. L'home de la cicatriu immediatament va caure de genolls davant d'aquesta noia, i va recolzar el seu front a terra, cosa que em va sorprendre molt. Va xiuxiuejar nerviós:
- Què pot fer per tu aquest esclau obedient?
La noia no va respondre. L'home va aixecar la cara del terra i era irreconeixible. La seva cara estava completament pàl·lida;mostrava clarament por i desesperació.
- Si us plau... No... Tingueu pietat!
La noia va dir fredament:
- More’t.
Després d'això, l'home va cridar d'horror, un símbol vermell brillant "死" va aparèixer sobre el seu cap i va caure mort.
Em vaig espantar. La noia es va girar cap a mi i vaig començar a sufocar-me. En lloc d'ulls, tenia dos abismes negres. Com més temps els mirava, més endins els sentia i pitjor em posava. Les meves cames van cedir i vaig caure a terra, sense gosar aixecar el cap i mirar-la.
Aquella criatura estranya es va ajupir davant meu i va dir:
- Tens uns ulls molt bonics. Tan blaus. Com el cel o potser el mar. M'agrada el seu color. M'agradaria tenir aquests ulls també. Dóna'm un i et donaré el meu a canvi.
Vaig respondre, reprimint la sensació de trencar-me i fugir d'ella a l'infern:
- Simplement no m'agrada el dolor...
- Bé.
Després d'això, em va posar la mà al ull i va murmurar alguna cosa.
-Tot s'ha acabat.
Vaig aixecar el cap. Quan la mirava, ja no em sentia malament, sinó que, al contrari, tot semblava d'alguna manera correcte. Em vaig posar dret. Ara, en lloc de dos abismes negres, només n'hi havia un, i en el lloc del segon hi havia un ull humà normal, exactament el mateix que el meu. Damunt del seu cap, també vaig veure la inscripció "Emperadriu". Vaig preguntar nerviosament:
- Tu?
- Nosaltres!
Em vaig precipitar a l'aigua i en el reflex vaig veure que ara també tenia un abisme en lloc d'un dels meus ulls, i la inscripció "Emperador" al damunt del meu cap.
- I què vol dir tot això?
- Bé, com segurament ja has entès, no totes les persones, no sé com explicar-ho ...... Alguns, com tu i jo, podem fer coses que altres no poden fer. I el títol d'emperador s'atorga als més prometedors i probablement dona certes bonificacions.
- Probablement ?!
- De fet, acabo d'aconseguir tot això i no tinc cap explicació concreta del per què. Per ser sincera, aquesta és la primera vegada per a mi. Abans, la gent ni tan sols podia estar a prop meu, i els meus pensaments eren com en una boira. Però després de conèixer-te, tot va quedar clar de sobte. Per cert, em dic Aliícia.
Després de les seves paraules, la situació no em va quedar gaire més clara, sinó que encara vaig sentir més curiositat. I jo mateix anava a matar l’home de la cicatriu, així que en certa manera aquella criatura m’havia fet un favor.
- Max.
- Max! Això és fàcil de recordar.
- Sí, probablement. Ho sento, però potser saps on som?
- És cert, mai has estat aquí! T’ho he d'ensenyar tot. No estem lluny del santuari on visc. Ho sento pel temps que fa avui , aquí normalment fa sol.
- No passa res. Puc fer una pregunta més, potser estúpida o fins i tot descarada?
- Quina?
- Tens alguna cosa per menjar?
Alícia va pensar seriosament.
- Has provat alguna vegada una truita amb arròs i melmelada?
- Mai.
Ella va fer un somriure astut.
A la pregunta què va passar després, respondré que un home no pensa en el futur abans del matrimoni.
