Existeixen dies, els esdeveniments dels quals seria millor escriure amb detall, paraula per paraula i després esborrar aquesta merda. Com si no haguessin succeït mai. Sens dubte, aquest dia va ser un d'aquests.

El meu avi va dir una vegada: "Si no veus cap sortida a prop, l'has de crear tu mateix, has d’improvisar". Però el meu avi no va esmentar mai què calia fer si se't privava inclús de l'oportunitat de fer almenys alguna cosa.

La meva fugida no va durar gaire. Abans que tingués temps de córrer ni tan sols uns pocs metres, em van torçar les mans a l'esquena i em van tirar a terra. La dona embenada era increïblement àgil i, el més important, inhumanament forta. Ella em va agafar les mans amb una mà i em va tapar la boca amb l'altra. No podia parlar ni moure'm.

En aquesta posició, vaig passar força estona fins que vaig sentir uns passos pesats i vaig saber exactament a qui pertanyien. L'home es va ajupir davant meu i em va dir, disgustat:

- Ja saps, fer-me enfadar és bastant fàcil. Però no és tan fàcil calmar-me després.

Es va aixecar, es va girar i va donar una ordre freda a la dona:

-Acaba amb ell.

Després de les seves paraules, vaig sentir alguna cosa que cruixia i el món es va enfosquir davant dels meus ulls.

Escollint què i a qui creure, una persona escull per si mateixa aquella versió de la realitat que és més fàcil d'acceptar. Ara jo em veia en la necessitat d’escollir . Vaig intentar no pensar sobre el que espera a una persona després de la mort. De fet només hi ha sola una manera d'esbrinar la resposta exacta i sempre m'ha semblat que no és la més agradable.

Em vaig despertar de sobte. El coll em feia un mal increïble, però ara mateix això no era el més important. Sobre la pregunta "com he arribat fins aquí?" vaig decidir no pensar. Encara existia i vivia. Però sí que m’hauria agradat rebre una resposta a la pregunta "on sóc?"

Estava estirat a la sorra blanca, el cel damunt meu era vermell i un gran sol taronja surava lentament a través d'ell. Feia força calor, però no era una calor mortal, cosa que en principi era positiva. Em vaig aixecar i vaig mirar al meu voltant, però no vaig trobar res. No hi havia edificis, ni gent, ni muntanyes, ni res de res. Només el desert blanc sense fi, el cel vermell sense núvols i el sol. No sabia exactament què havia de fer, però l'única decisió correcta, com em va semblar aleshores, era no quedar-me quiet, així que vaig caminar cap al sol. Vaig caminar així potser una hora, o tres, no ho puc dir amb certesa perquè no tenia rellotge, i de sobte vaig sentir una mena de remor. Em vaig aturar i vaig començar a mirar al meu voltant. En la llunyania, vaig veure l'origen d'aquest rebombori. Era un centpeus gegant que es capbussava i sortia de la sorra, i el pitjor de tot: es dirigia directament cap a mi! Com més s'acostava, més m’adonava que era increïblement enorme, tan gegant que ni un sol gratacel de Nova York podia competir amb ell. Quan només quedaven uns quants centenars de metres entre nosaltres, el centpeus es va capbussar de nou a la sorra i va desaparèixer de la meva vista. Em vaig quedar immòbil, esperant a veure què passaria després. I a pocs metres davant meu, va sorgir de sobte la seva carcassa gegant, que eclipsava el cel i el sol. Vaig caure a la sorra i el cap de la criatura es va alçar sobre mi. M’ensenyava les seves horribles mandíbules i es balancejava d'un costat a l'altre. No em vaig moure, anticipant el que passaria després, i el meu cor ja devia batre aleshores tots els rècords de velocitat.

Així que ens vam mirar una estona, fins que em va venir al cap una idea genial. Sí, la por és un gran generador d'idees boges. També vaig serrar les mandíbules, o, millor dir-ho, les dents, i després el centpeus va deixar escapar un rugit furiós i va començar a descriure cercles al meu voltant. Ara estava completament fora de la sorra. I us puc dir amb certesa que ni 10 camps de futbol serien suficients per encaixar el seu cos. Però amb cada cercle que feia al meu voltant, es feia cada cop més petit, fins que va ser completament més petit que jo, i va quedar enrotllat en diversos anells com una serp, davant meu. Sí, la mida és important, perquè ara no em feia tanta por. I, en general, em va satisfer el fet de no estar sol en aquell desert, perquè, segons em semblava ara, aquella criatura era moderadament raonable. Li vaig allargar la mà esquerra i va passar una cosa que no m'esperava. El centpeus em va mossegar el palmell de la mà i va començar a arrossegar-se cap al meu puny. Vaig moure la mà i vaig intentar desempallegar-me de la criatura, però em vaig adonar que la meva mà estava bé. Aleshores, mirant més de prop, vaig veure que m’estava apareixent un tatuatge al braç, que era una còpia exacta d'un centpeus amb tots els segments del seu cos que penetraven a través del meu palmell. Aquest tatuatge es va fer més llarg i més llarg, i es va anar enrotllant al voltant del meu braç. Quan va acabar, tot el meu braç esquerre estava embolicat en un centpeus. I aquest tatuatge no era estàtic, ja que el cap del centpeus girava en el meu braç, i canviava de posició cada vegada.

A més del tatuatge, també vaig descobrir en mi mateix nous sentiments i desitjos. És difícil dir com podia ser allò, perquè no em pertanyien a mi, sinó a la criatura. Un dia simplement va aparèixer, sense saber com, ni per què; ni tan sols ella mateixa sabia què era. Va començar a recórrer el desert sense cap propòsit particular i li va agradar, però amb el temps va arribar a tenir una certa consciència d’ella mateixa, i amb aquesta consciència va arribar la solitud. I de cop, inesperadament, en el seu viatge interminable, m’havia conegut a mi, una forma de vida diferent a qualsevol altra cosa que havia vist abans. I juntament amb aquesta trobada va venir l'alegria d'adonar-se que la soledat per fi s'havia acabat.

Jo estava segur que mentre estava coneixent coses d’aquell ser, ella també m'estava estudiant amb interès, de la mateixa manera.

Bé, ara no estava sol, però que havia de fer? Una resposta em va passar pel cap:

Vaig obeir aquest pensament estrany. I de sobte em vaig trobar parat en un turó, el cel nocturn conegut, cobert de núvols, pesava sobre meu. No estava lluny de la meva ciutat i vaig veure una de les cases incendiades, la qual cosa significava que no havia passat tant de temps des que havia arribat a aquell desert.

Tot hauria anat bé si no hi hagués algú esperant-me al peu del turó. Era la mateixa dona que m’havia enviat a l'altre món. Estava sola, la qual cosa no deixava d’alegrar-me, ja que facilitava molt la tasca. Ja no tenia por i estava segur de la meva victòria. Aquesta frase em sonava clarament al cap: "El teu enemic és el meu".

- Fa temps que no ens veiem!

Ella em va mirar, però no va dir ni una paraula, només va començar a treure's les benes. Tot el seu cos estava ple de terribles cremades, i vaig sospitar qui podia haver-les-hi causat. I aleshores va fer el que jo no volia que fes: va somriure i em va mostrar una boca gegant amb diverses fileres de dents i en tenia una altra exactament igual, només que molt més gran, a l'estómac. Es podia menjar una persona sencera d’una sola mossegada. Vaig pensar que la centpeus era molt més bonica queaquella dona horrible. Unes llengües sortien de cadascuna de les dues boques i gotejaven una bava pudent. Vaig fer una ganyota de fàstic. Vaig estendre la mà esquerra i vaig dir:

- El sopar està servit!

En un instant, la centpeus gegant va sortir de la meva mà i d'una mossegada es va empassar tota la zona on havia estat el meu assassí. Després va fer-se un altre cop petita i va retornar al seu lloc habitual. Em va aparèixer un nou pensament al cap: “Estava molt mal fregida!”

Vaig riure com si no hagués rigut mai en la meva vida.