Havien transcorregut sis dies des que l'oficial Casteel, o com jo el coneixia, Hakwe, havia explicat d'una manera molt detallada el pla que se seguiria per a aconseguir aquell territori que se li havia arrabassat a la raça humana. No seria només l'entrenament el que mantindria a la raça humana activa durant la batalla, sinó també seria la passió per recuperar el que era seu. La meva única aportació en aquella reunió va ser la defensa dels androides. No importava que hagués descobert que originalment jo no pertanyia a ells, havia estat molts anys en illa vermella, i encara que pogués reconèixer que molts d'ells es mereixien desaparèixer, per esclavitzar a les races inferiors, molts altres es mereixien l'oportunitat de poder viure sense que constantment se'ls recordés la incapacitat de sentir o actuar concorde als seus pensaments i emocions. Ens farien falta actius, una vegada la guerra s'acabés, hi hauria moltes baixes, però aquells androides que s'haguessin negat a batallar i, per tant, s'haguessin mantingut al marge, aportarien l'ajuda per a aconseguir que la raça humana ressorgís, amb tota l'esplendor d'una vida passada. Ara entenia el lema, de sang i cendres ressorgirem, l'esforç dels humans en la batalla, la sang abocada en l'asfalt de la ciutat, tindria la comesa de ressorgir una espècia que ha estat maltractada, moltes morts s'han donat, gent jove, anciana, adulta... Però tots aquells morts, aquelles cendres, seran sempre recordades.



En la reunió també vaig recordar que jo els ajudaria, soc la que coneix la ciutat, puc obrir moltes portes i dreceres, i solucionar algun problema, però ells haurien de respectar el meu desig de descobrir els escrits sobre els déus, el qual relataria el perquè la meva família era important i perquè justament en una descendent femenina es va guardar aquella brasa de la vida, aquella que atorga el poder més pur.



Tres dies després de la reunió, a 1,5 milles del port, on el radar ja detecta el comboi principal de la missió.



Casteel, a crits, com si es tractés d'un mariner, repetia una vegada rere altra que cadascun recordés el seu paper. La fase 1 era senzilla, atracar en port. Ens faríem passar per aquells humans que portaven, als androides, petroli. Hawke havia estudiat durant anys el procediment de desembarcar en port. Havia adoptat el nom de Pere i seria el que parlés amb els androides. Casteel seria el que donés la botzina de sortida, el crit d'atac, on els altres de la tripulació utilitzaríem els tàsers per a deixar atordits als androides (curtcircuits en el sistema). Aquest temps ens permetria desconnectar el radar. Amb el radar desconnectat, la resta de la flota no seria detectada abans d'arribar a la ciutat vertadera, on començaria la batalla cos a cos i així la distracció.



Tot va ser com ho havíem planejat. Hawke estava conversant amb l'androide cap. En el moment que va descobrir el seu rostre i la seva boca va articular un crit, que possiblement va ressonar en tot el port, la tripulació del vaixell i jo, vam treure els tàsers a brillar, i ens vam obrir pas fins on estava ell. La meva missió era desconnectar el radar. Gràcies al meu treball a la fàbrica sabia quin cable desconnectar per a no fer saltar les alarmes del capitoli. Vaig córrer fins la cabina, no quedaven molts androides, però el pla no va sortir tan bé com pensàvem. Crèiem que en el moment que jo entrés a la sala de comandaments del port, cap ésser compost de metall estaria dins. Error. Sí que hi havia un androide, així que vaig haver d'utilitzar el combat cos a cos i el tornavís estrella, ja que el tàser l'havia deixat enrere.



L'androide guardià va atacar primer, va impulsar el seu braç metàl·lic cap al meu nas. El vaig esquivar amb una fluïdesa increïble, gairebé sense despentinar la meva trena color coure. L'androide va perdre l'equilibri i vaig aprofitar així per a ajupir-me i impulsar la meva cama dreta cap al seu peu de suport. L'androide no va poder reaccionar de pressa i va caure a terra. Quan es va intentar aixecar, el meu peu va volar cap al seu coll, on amb tota la meva força el vaig trepitjar i així el vaig desconnectar per sempre. Abans d'apagar-se va decidir articular unes paraules, que per a ell van sonar llunyanes, però que a mi em van deixar marca:

- Ets una serp verinosa. Fracassaràs. De debò pensaves que ell no ho sabia?

Em vaig quedar mirant el cos metàl·lic sense vida. A qui es referia quan va dir ell? Una veu que venia per l'esquena em va despertar del meu estupor:

- Em sorprèn que barallis tan bé, fins i tot sent dona crec que em podries tombar. Quan acabi aquest malson, un dia lluitarem, el primer que caigui ha d'obeir a l'altre durant un dia - va dir Hawke mirant-me d'una manera molt directa, amb aquells ulls grisos.


- Accepto, però el comentari de ser dona sobrava. Ara, si et sembla bé, m'hauràs d'ajudar a pujar fins a l'armari d'allà dalt, és on es troben els cables de connexió.


De manera decidida, es va col·locar al meu costat i em va agafar de la cintura, impulsant-me cap amunt, on em vaig col·locar en les seves espatlles. Em sorprèn que m'aixequi amb tanta facilitat. Vaig desconnectar el cable i vaig cridar fet, al que ell em contestà Fase 2 iniciada.



La fase 2 consistia en dues parts: distracció i pla general. La distracció era la part on els 10 vaixells, plens d'humans, disposats a lluitar, atracaven en el port i corrien cap a la ciutat, per a si atreure l'atenció dels policies i els androides. En acumular tota l'atenció de la població, nosaltres tindríem el camí buidat i seria més fàcil entrar al capitoli. El pla general consistia a recórrer el quilòmetre que separava el port del capitoli el més ràpid possible, ja que abans que sonés l'alerta a la ciutat, per les tropes del nostre exèrcit, hauríem d'haver entrat en l'edifici del capitoli, perquè si no sospitarien de nosaltres i l'entrada en l'edifici seria molt més violenta.



Vam córrer i vam córrer per la ciutat vestits amb capes negres. Les portàvem d'aquest color perquè simbolitzava els androides de carrer o com anomenaven els humans, els rodamóns. 10 minuts després d'estar corrent i que la gent ens mirés d'una manera estranya, vam arribar a les escales. Aquestes estaven presidides pel supervisor, un androide color aigua marina. Aquí hauríem de ser prou convincents perquè ens deixessin entrar. Vaig ser jo la que vaig parlar, ja que els altres que m'acompanyaven, Hawke, Vonetta, Delano, Poppy i Tawney, eren humans.


- Disculpi, senyor, tenim una cita concertada amb el grup d'admissió d'androides, ens ha costat molt aconseguir aquesta cita i arribàvem una mica tard, ens deixaria passar? - li vaig preguntar a l'androide amb el barret, d'una manera molt educada.

- Perdona que desconfiï, rata de ciutat. Per a passar els teus amics s'hauran de llevar la caputxa. - va dir el guàrdia amb un to de superioritat.


La gent té tendència a desconfiar moltíssim dels rodamóns, es pregunten el perquè han estat expulsats dels seus llocs de treball. D'un segon a un altre el pla es podria anar al trast. Amb rapidesa vaig pensar una excusa.


- Perdoni bon senyor, però és que els meus amics no es poden llevar la caputxa, el sol els afecta.

- Llavors no passareu.


Quan el guàrdia va acabar de contestar immediatament les alarmes van sonar. El supervisor va saber exactament que alguna cosa tramàvem. Amb un cop ràpid de canell li va llevar la capa a Hawke. Per a la sorpresa de tots, Casteel estava somrient, ja que ja tenia preparada la contestació:


- Si, sóc un humà, i si no hagués tingut la gosadia de llevar-me la capa i despentinar-me, et podria haver deixat viure, però és clar que això ja no passarà.


Tot seguit es va moure amb una rapidesa inhumana, i li va retorçar el coll, tallant així tots els circuits.

Quan entrem en el capitoli, ens va sorprendre que estigués buit. El pla de distracció havia funcionat. Les tropes humanes havien desviat l'atenció dels androides.

Cadascun es va escollir pis. Un pressentiment em va enviar a la tercera planta, concretament a la biblioteca. Vaig lliscar els meus dits pels llibres d'una prestatgeria que anava de paret a paret de l'habitació. Però va ser un llom el que em va cridar l'atenció: Hell el traïdor i Nyktos el defensor. Ho vaig agafar. Corrent, vaig arribar a una taula on el pogués llegir. La primera pàgina em revelaria totes les meves respostes sobre els déus.

"Prop del 1300 una humana va aparèixer en les Terres Ombries, muntada a lloms de Setti, el cavall del primigeni de la mort, a l'esquena de la dona es trobava el déu. Tots els altres primigenis es van interessar per aquesta consort, mai la personificació de la mort havia tingut esposa i molt menys humana. El seu nom era Aina, i encara que fos mortal, per la seva sang corria tanta màgia com la que es va utilitzar per a crear el món. Nyktos va descobrir la cosa més inesperada del món, la seva consort era portadora de la brasa de la vida, un objecte molt buscat per Hell el seu germà. La va intentar amagar, ja que sabia que si ella moria, mai més s'anava a poder enamorar. La veu va córrer i totes les cases dels diferents déus es van rebel·lar contra la mort. Moltes divinitats van morir. Ash, que era Nyktos, va decidir crear un món nou i una raça nova, els humans. Va xuclar tota la màgia del món dels déus i la va guardar en el món humà. Sense màgia no podien viure i tots van dormir. Només hi ha una manera de despertar-los..."

Kieran, el governador, d'una manotada, va tirar el llibre de la taula, estava clarament alterat.


- Cloe, tu creus que no sé qui ets? De debò creus que no sé que tens la capacitat de sentir? Em sembla un insult. Des que et van raptar vaig saber que el dia que tornessis et trobaria aquí. Estic vell, em queden pocs moments de vida, però només et diré que no desbloquegis el codi o amb els meus últims respirs t'hauré de parar.


La meva mirada va recórrer tota la sala, fins que per fi es va parar en un teclat, el vaig veure, vaig saber que el codi era el nom de la consort, l'instint m'ho deia. El problema era que el governador estava enmig de la trajectòria.

El problema va desaparèixer aviat perquè un ganivet va sortir volant d'una de les cantonades fosques de l'habitació. Empunyadura de marbre negre. Era Hawke. El ganivet es va clavar en el cor de Kieran, justament amb la mateixa elegància amb la qual el ganivet es clavava en el somni. Vaig córrer sense mirar enrere. Vaig introduir el codi. A-I-N-A. Una ona expansiva, procedent el teclat alfanumèric, em va tirar cap endarrere, però Hawke era allà per a agafar-me.

Vam sortir al balcó i vam veure com els androides dipositaven les armes i atordits es miraven entre ells. Evidentment havien aconseguit deslliurar-se del programa que els feia no tenir cap sentiment, per això no sabien on estàven. Un crit procedent de la llunyania va fer ressò en tota la ciutat: Ressorgim. A poc a poc el crit es va fer més fort fins que, en sintonia, tots els que érem a la ciutat cridarem: Ressorgim.

Una setmana més tard

La notícia de la victòria va arribar al meu germà, en illa blava, aviat estaríem tots junts, ja s'estava construint un pont que unís aquests dos petits territoris. Tots vivien en harmonia. Hawke i jo ara érem els reis de la ciutat, encara que treballàvem com qualsevol ciutadà. Tot era perfecte, ara podia expressar els meus sentiments. La connexió entre Casteel i jo cada dia era millor. De fet, havíem quedat, ell volia comentar-me un assumpte que li portava donant voltes des de fa un parell de setmanes.

Quan el vaig veure en la plaça, assegut en un banc, amb uns gira-sols, un so eixordador i una llum enlluernadora va cobrir la ciutat. La gent va entrar en pànic i quan vaig haver arribat corrent cap a la posició on ell estava, vaig veure una cosa que mai vaig creure presenciar. Una persona descendia des del mateix sol, era una figura alta i amb les faccions marcades. Una vegada estava davant de mi vaig saber perfectament qui era. Nyktos, déu de la mort, o Ash, espòs d'Aina, la consort mortal.

- Cloe, ets la viva imatge de la meva esposa Aina, però corres un gran perill aquí, els déus han despertat, et busquen, tens una part de la brasa de la vida dins teu. Per a protegir-te has de venir amb mi a les Terres Ombries.


Hawke es va posar instantàniament davant meu i amb una veu amb molta de desconfiança li preguntà al déu com podia provar la certesa de les seves paraules. El déu simplement em va mirar i va ser quan vaig pronunciar unes paraules que mai vaig pensar que em farien tant mal:


- Sí, Hawke, ell és Nyktos, ho vaig veure en un dibuix del llibre de la biblioteca. Vaig ser advertida anteriorment d'això, Kieran m'avisà, el llibre donava entendre que despertaria als déus si accionava el codi. Hem ressorgit, però a quin preu?


Ash va contestar d'una manera molt tranquil·la, cosa que em va donar esgarrifances:


- Has d'actuar de pressa, la meva consort s'està despertant, i quan ella ho faci, els altres déus ho faran i llavors estaràs en complet perill. Et necessito, ets l'única, al costat de la meva dona, que els pot parar. Sou poderoses. La raça humana ha ressorgit, però a un preu molt alt. La vostra màgia alimenta als déus, ja que vaig ser jo, deu dels déus, els que vaig crear la raça dels homes.