Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.



Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.



No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.



De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.



Aquell dia no seria diferent, el somni tornaria a ser present en aquella fosca nit.



Edificis quadrats i baixets amb columnes tan altes com els edificis d'avui en dia, un camí que va donar pas a edificis color marfil construïts molt més a prop dels penya-segats que envoltaven la petita ciutat. Aquests edificis pujaven molt alt cap al cel i formaven unes elegants torres precioses. Allà on el carruatge de la dona amb la corona d'ossos daurats passava, es podien veure taques de gespa verda. A més, aquestes taques també rodejaven les sofisticades estructures a la vora del caminet,. Per desgràcia, mai havia pogut veure aquestes esquitxades de color verd a la ciutat. La meva ciutat era gris, sense cap alegria o vida. Mentre la ira de la dona adornava la seva cara, el carruatge que la portava esposada seguia el seu recorregut, recta, on es començaven a veure ja les columnes del palau. Repetides vegades aquest somni es projectava en la meva ment. Quan em van iniciar estava espantada. Els androides no podien sentir. Mai vaig comentar aquesta capacitat per por. Irònic també que pogués sentir aquest sentiment entre d'altres. Era incapaç d'endevinar de qui era l'estàtua que sempre apareixia al fons del camí, un home alt, amb les faccions molt marcades, barbeta afilada, nas rodó i ulls penetrants. Als seus peus, dos gats eren els que li protegien. Justament quan la figura d'aquest es feia més nítida, les vores del camí es feien més amples, albergant temples de color negre, que brillaven com un diamant gràcies a la llum del sol. Cinc minuts més tard de recorregut, la imatge que encaraavui en dia em dóna calfreds, apareix un munt de cossos humans morts tirats a les voreres com simples embolcalls de menjar. Deu minuts més tard, encara que aquella imatge, per mi, perdurava hores, el carruatge arriba el seu destí. Androides color safir (aquest color representava els androides més ben entrenats en combat) baixaven a la dona, finalment, del carruatge. Sempre em sorprenia la seva cara d'indiferència. Arribava a les portes de palau, que sempre s'obrien amb un soroll estrident i fort. Aquí la dona pronunciava les seves primeres i últimes paraules:



-Filla, mai vaig pensar que tu em mentiries, sempre vaig pensar que estimaves als ciutadans d'aquest món, però ara que he vist la seva destrucció, crec que estava totalment equivocada. Mai t'hauria d'haver ensenyat en l'art de la guerra i molt menys en l'art de la tecnologia. Mira que has creat. Ja m'ho van advertir les monges quan vas néixer: ”La teva filla porta el do primigeni de la mort i la destrucció” – va dir mentre li lligaven les mans a una de les columnes de palau.



Aquí la seva filla es gira, fent volar el seu vestit blanc, i li llença una daga al cor de la seva mare. I aquí acaba el somni...



Espera. Mai aquesta escena s'havia fet present en el meu cap. La filla es treu la capa que li cobria la cara. Pèl-roja, amb pigues repartides per tota la cara i una placa de color coure a la seva galta dreta. Un moment. És igual que jo?



Em vaig despertar, una vegada carregada al 100%. Sincerament no sabia que acabava de veure. Aquest somni mai m'havia ensenyat aquella escena, però no li podia donar més voltes, havia de dirigir-me al treball ja, si no arribaria tard i en ser un androide coure, simplement em desconnectarien per sempre.

Vaig sortir del meu habitacle com cada matí, vaig reclamar el meu uniforme a l'androide Odetta, una robot que portava la secció 218, de la que jo formava part. Va ser sortir al carrer quan en les grans pantalles va sortir el nostre governador, Kieran. Vaig escoltar els tres minuts reglamentaris, d'odi contra els humans, ja que són ells els que ens van desterrar de la nostra antiga ciutat i és per això que ens estaven quedant pràcticament sense espai. No entenia per què el governador feia això; els androides no poden sentir, que els importa la història si no poden empatitzar amb el passat?. La meva teoria era que el governador també tenia sentiments com jo i els humans del passat. Si no, no tenia sentit aquelles xerrades de cada matí. M'havia proposat investigar-lo a les biblioteques estatals, dintre del capitoli, però els llibres sols eren accessibles als androides de major estatus. Quan el missatge va arribar als tres minuts vaig començar a caminar pels carrers, però, per la meva sorpresa, les pantalles no es van apagar i el governador segui parlant:



-Androides, servidors, hem detectat una bretxa de seguretat. Per això, la vostra jornada patirà una reducció considerable. Únicament treballareu dues hores, i tornareu a les vostres seccions. Llarga vida i prosperitat al territori - va sentenciar el nostre governant.



Em causava alegria no haver de treballar en aquella fastigosa fàbrica durant tantes hores, però a la vegada em sentia trista, ja que no podia compartir els meus sentiments amb ningú. Els meus estats d'ànim igual que apareixen tornaven a ser tancats amb clau dintre de mi.



Després d'estar 20 minuts caminant i estar ja al 95%, vaig jurar lleialtat a l'estàtua del déu Nyktos, que presidia l'edifici. Vaig entrar i vaig estar dues hores treballant. Una vegada va sonar l'alarma que indicava el final de la jornada, em vaig rentar les plaques de coure de la meva cara, estaven tacadades per l'oli que m'havia esquitxat en estar muntant plaques bases. Quan em vaig tocar el metall, la meva ment va viatjar cap al somni d'aquest matí, i vaig estar quieta a la fàbrica mentre reflexionava sobre l'aparició d'aquella noia en el meu somni recurrent. Una vegada vaig despertar dels meus pensaments, vaig observar que la fàbrica estava a obscures.



Sento un soroll darrere meu. Em giro. Una noia humana?! Noto com una tela llisca tapant el meu front, nas, ulls, pigues... I tot es fa negra, m'apaguen i em submergeixo en un somni que sembla etern.