Capítol II Café Flore
El matí següent vaig alçar-me a les huit treinta-sis, segons el rellotge del meu telèfon. Era veritat que Víctor havia de matinar perquè l’hora que era i la casa estava completament buida. Vaig aprofitar per a investigar un poc el lloc que de moment anava a ser el meu allotjament.
La casa no era molt gran; dos dormitoris, un xicotet despatx, la cuina, un servei. La sala d’estar era l’habitació més gran de la casa, però sens dubte el meu lloc preferit va ser el balcó. Eixia de la sala d’estar i estava ple de plantes que no reconeixia. Era molt exòtic.
Després de desdejunar unes torrades i un cafè amb llet, vaig agafar el meu mòbil. Per la nit había posat el mode avió i no me n’havia adonat. Després de llevar-lo va començar a vibrar: set cridades de Roxana, i una quantitat de missatges de whatsapp d’ella també. No volia contestar-li però sí que vaig llegir els missatges per damunt.
“Josep, per favor” “No volia que ho sapigueres d’aquesta manera” “CONTESTA'M!!”
Una mescla de ràbia i tristesa va tornar a envair-me de nou. Vaig apartar la vista del telèfon i de reull vaig llegir un últim missatge. Aquest no era de Roxana, era del seu germà. “Estic fent unes comandes però, a les deu i mitja, en café de flore.” No podia negar-m’hi. Víctor m’havia deixat que em gitara a la seua casa, o siga que vaig mirar el rellotge una altra vegada, nou i cinquanta-set , i vaig eixir per la porta.
El barri en què vivia Víctor era molt vell, un barri humil. Café de flore no estava molt lluny, a uns quinze o vint minuts. Quan vaig arribar, Víctor ja estava a una taula per a dos dins del local. Vaig dirigir-li un somriure i ell me’l va tornar. Vaig seure enfront d’ell i vam parlar de tot un poc. Vaig contar-li sobre el meu treball a l’oficina de comptabilitat d’una empresa belga però que tenien les oficinas a París. També, un poc sobre Roxana però no molt, no volia recordar tot el mal que m’havia fet. Vaig dir-li que ella m’havia escrit missatges però que no tenia forces ni ganes per a contestar-li. També, em va contar com era el seu treball a l’editorial, i que estava preparant uns projectes més grans que treballar a una editorial. Un d’ells era que alguns caps de setmana, Víctor feia voluntariat com a contacontes en associacions de xiquets amb malalties, anava a l’hospital amb la gent de l'associació i feia el matí o la vesprada llegint a xiquets malalts. Era notable la passió de Víctor per l’escriptura, la seua mirada s'il·luminava mentre em contava que el projecte és important en el qual estava treballant era una novel•la romàntica. Ell s’havia equivocat a l’entregar una carpeta de treball i havia entregat al seu cap uns esborranys d’una història que el s’havia inventat. Al cap li van agradar tant que va demanar que Víctor anara al seu despat Van parlar una llarga estona i a la fi va demanar-li que terminara la història que la tornara a portar acabada, que podria ser un éxit com a novel•la juvenil.
Víctor estava tan emocionat que vaig emocionar-me jo també.
-És una oportunitat increïble! És més que això, és complir el teu somni de xicot!- Vaig dir-li quasi cridant. -Ho sé, però no vull fer-me moltes il•lusions, pot passar qualsevol cosa per què isca malament.- Va dir el meu amic, retornant-me a la realitat. -I tens ja el títol pensat?- Li vaig preguntar, i es va fer un silenci per uns moments. Finalment va dir amb una mica de nostalgia. -Si.., Nosaltres a la lluna.-
No volia fer-ho, però vaig riure’m. Pensava que estava fent una broma, era el títol de llibre més cursi que havia scoltar mai, però la cara d’indignació de Víctor per la meua reacció era totalment seriosa.
El camí a casa va ser llarg i incòmode. Vaig tractar de fer les coses bé i demanar-li perdó, però Víctor estava seriós i era difícil parlar amb ell en eixe estat. Però era normal que estiguera així, a la fi ell m’havia contat una cosa important per a ell i jo me n’havia rigut. Soc un mal amic. Víctor havia deixat que em quedara a sa casa i jo no vaig ser capaç de fer les coses bé amb ell. Havia d’arreglar-ho.
|
