Visc a París des de 2016, quan amb la meua parella
Roxana, ens van oferir un treball ací i com que en la meua Espanya no triàrem res més que de cambrer d’algun dels bars del meu barri i poc més, vam voler mudar-nos a la ciutat de l’amor. I potser així que en la nostra relació ressorgira la passió. Roxana i jo vam començar a l’institut. Ella era la germana de un company de la meua classe que, com a pla de conquesta, Víctor i jo vam acabar sent molt bons amics. D'això fa ja vint-i-cinc anys i, no t’equivoques, no havia deixat de estar enamorat de Roxana. Mai més havia estat amb altra dona que no fora ella, però potser els sentiments d’ella sí hagueren canviat amb el temps i no la culpe. A la fi, no podem elegir de qui enamorar-nos.
Després de cinc anys convivint vaig descobrir que ella tenia una aventura amb un company del treball. Això em va destrossar, però jo l’estimava més que a qualsevol altra cosa en el món i durant un temps vaig mantenir en secret el meu descobrimen. No volia allunyar-me de ella i confiava en poder tornar a ser una parella. Però la nostra relació era cada vegada més monòtona, i jo sentia com ella es tornava una completa desconeguda per a mi.
Fins que un día, al arribar de fer unes compres vaig encontrar-los a la meua casa , a la nostra casa. Qualsevol que haguera estat en aquella situació haguera reaccionat amb crits i de forma violenta, però a mi en va invadir una profunda tristesa. Vaig donar mitja volta i me'n vaig anar.
Aquella va ser la nit més freda de tot l’hivern.No volia saber res de ningú, no portava maleta, no tenia lloc a on anar, i vaig tractar d’arribar al metro de la ciutat. El meu pla era comprar un bitllet i anar lluny, però vaig encontrar-me una sorpresa al tractar de comprar-ne u.
Vaig encontrar-me amb Víctor si, el germà de la meua parella, exparella? Com siga, per a la meua sorpresa, ell havia llogat un pis feia uns mesos, no molt lluny d’on estàvem i quan vaig contar-li la meua història, ell em va obrir les portes de la seua casa i més endavant no solament això.
Víctor havia estat treballant per algunes revistes com a editor. Ell, des de xiquet ,somiava amb ser escriptor però conforme va anar creixent va optar per treballar per a editorials, però no crec que haja abandonat completament el seu somni de ser escriptor. De fet quan teníem setze anys, el nostre professor de Valencià havia animat al meu amic que participara en el concurs d’històries juvenils de Ficcions que es feien cada dos o tres anys. Víctor anava emocionat, però sense molta esperança perquè ell era un xiquet i aquest concurs era a nivell nacional, però per a sorpresa seua va guanyar, en segona posició, a la millor història curta. Va ser emocionant per a tots, sobretot va ser decisiu per a ell, ja que arrau d’aquest fet Víctor va encaminar els seus estudis a l’escriptura.
Quan vam arribar a la seva casa vaig fixar-me en els marcs de fotos que tenia a l’entrada.
-Que jove- vaig dir-li senyalant una de les fotografies. -Sí, veritat? És dels primers viatges que vaig fer jo a soles, no molt lluny, a Itàlia. La meua expressió va ser de sorpresa, no m’ho esperava. A banda del concurs Víctor no era de fer coses fora delcomú, i viatjar a soles, a Itàlia, als déneu anys era totalment el contrari al “comú”.
Després, vaig fixar-me en un altra foto, en aquesta apareixia un altre home, pareixia latinoamericà, es veia corpulent i amb un sombriure impecable. Vaig fer l’intent de preguntar sobre aquesta foto també, però vaig notar a Víctor evitant el tema de les fotos i millor li vaig preguntar on estava el servei.
-La meua habitació al fons a la dreta, la teua és aquesta. Demà he de marinar però pots desdejunar el que vulgues de la nevera.- Va dir en un to fred. Estava agotat i no volia tensar més l’ambient, vaig acomiadar-me i tot seguit vaig entrar en l’habitació que ell havia indicat.
-Bona nit, Víctor.- Vaig dir en veu alta, però no obtindria cap resposta del meu amic.
|
