Nosaltres a la lluna

Alice Kellen

Ginger

Inici

És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.



Capítol 1: Ella i jo en un futur.

Arribo tard a la feina, fa un fred que pela. Es pot sentir com l’hivern està dominant els carrers d’aquesta ciutat tan romàntica. Mentres amb una mà duía el cafè amb llet de cada matí, amb l’altre recullo el bitllet de deu euros per pagar a la màquina.



Pressiono el botó d’adquirir bitllet de metro, em posa error, jo, tot estranyat em quedo mirant la pantalla, de sobte una noia al meu costat em pregunta:

-A tu tampoc et deixa comprar-ne el bitllet?

-No.(Li responc d’una manera vora)

Penso que he respost bastant malament, així que li demano perdó,

-Vaig tard a la feina.(Vaig afegir a les disculpes)

-Ho entenc, jo també arribo tard a la meva sessió de fotos.(Respon la noia)

Durant un moment em fixo en la noia, el cor m'està bategant molt ràpid, era tan perfecte que ni semblava ser real. Només podia pensar en ella i jo en un futur.



-Escolta, estàs bé? (Pregunta la noia al veure que el noi no diu res)

-Si, si, no se que m’acaba de passar, deixeu correr.( Responc)

Aquesta noia seguidament es gira i marxa cap a un treballador de l’estació, per veure que està passant amb les màquines, veig com el treballador li assenyala a l’esquerra un altre màquina, així que decideixo caminar fins allà.

D’un moment a l’altre em giro i veig que la noia ja no esta, començo a mirar a totes parts, i res, en uns segons había desaparegut com el fum en l’aire. Desesperat vaig on l'havia vist abans que ja no estigués. Veig al terra un tros de paper dur amb una forma rectangular, és la seva targeta per contactar per telèfon, amb tanta pressa que portem se li deuria caure sense voler.L’agafo i el llegeixo, treballava de modelatge, amb aquell cos tan perfecte era normal que treballes d'això. De cop m’enrecordo del treball, amb aquella noia al meu cap, no em vaig enrecordar de que arribava tard.

Em dirigeixo a la màquina funcional i trec ràpidament els deu euros, espero a que el bitllet s'imprimeixi, corrents arribo al metre de sort.



Sortint de la feina, em quedo observant la tarjeta de paper,decidit, escriure un missatge al numero de telefon per veure si es ella…

Han passat unes dues hores ja, sento el pas del temps molt lentament, hauria d’haver anat al gimnàs fa mitja hora. Mentres miro un programa de televisió sobre les piràmides egípcies, poc interessant, em sona una notificació del telèfon.Vaig ràpid a contestar, es la meva mare dient que quan aniré a visitar al pare, que per mala sort està malalt dels pulmons. Contesto i vaig a seguir veient el programa poc interessant. Després d’estar hores sobre pensant el que havia passat, m'havia donat compte que tot això que estava fent era molt immadur, tot el temps que estava perdent per una persona que probablement ni se'n recorda de mi.



Em vesteixo, agafo la motxilla i me'n vaig al gimnàs a fer esport per oblidar me del que m’ha passat aquest dia tan estrany. Estic a la bicicleta estàtica, fent els quatre quilòmetres per calentar el cos, de sobte entra una noia per la porta, no m’ho puc creure, era la noia del metro…