És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.



CAPITOL 1



Problemes i més problemes com sempre, ara no surt el meu bitllet de metro per poder pujar a l'autubús.



Començo a mirar al meu voltant per si algú em pot ajudar,quan de sobte hi ha un noi recolzat al costat de la màquina i em diu:

- Aquesta màquina és una merda, deixa'm que t'ajudi.-Em diu mirant-me amablement.



Jo em faig a un costat, i ell mentre llegeix el que posa a la màquina en veu alta -clica uns cops a la pantalla i em dona el bitllet.



Un cop me l'he guardat em giro disposada a donar-li les gràcies.



-Per cert, gràcies…

Ell, ja no era.



Dies després

Recolzada al cristall de l'autobús, amb els meus cascos blancs, entre llàgrimes a punt de brotar dels meus ulls marrons, i la meva mirada desorbitada, perduda i buida, deixo anar amb veu baixa amb l'únic fil de veu que tenia en aquells instants:

"no entenc per què juguen amb els sentiments de la gent".



Quan torno a mirar cap endavant, veig aquell noi que sempre em trobo als matins i es baixa a la mateixa parada d'autobús que jo, però quan intento buscar-lo amb la mirada, l'he perdut, ha desaparegut i ja no hi és.



Aquell noi va clavar la seva mirada, formada per ulls de color com el mar sobre mi.



Al meu costat hi havia encara un lloc buit, ell va avançar com si la vida li fos de poder asseure's al meu costat.



Ell ,finalment ho va aconseguir, va posar la motxilla i va poder seure ,

jo ... Podia sentir com em mirava de reüll, ell tenia com intenció de parlar-me, però en aquell moment - PIPPPP! , PIPPPPPP!

-Tireu endavant -va cridar com un boig un senyor que conduïa un cotxe vermell cirera.



-No es pot!! O no ho veu que hi ha hagut un accident i estem parats!- va contestar-li una dona.



L'home que conduïa l'autobús va anunciar que hi havia caravana i que no podia obrir portes perquè estàvem en mig de l'autovia.



14:37 quan vaig mirar el rellotge

-Estàs bé? -vaig sentir aquella veu provinent del meu costat.



-Com?,- vaig dir-li.



-Que si estàs bé? Perdó per haver-me anat l’altre dia sense dir-te res tenia pressa. -em va dir- Per cert ,Ot .Em dic Ot.



-A si si , no és res tranquil, jo em dic Blanca .



-Crec que coincidim als matins, oi?

- Sí- vaig respondre-li amable i amb un somriure.- Tant es nota que he plorat? -li vaig dir rient

-No dona, si no tinguessis la cara plena de rímel- va riure.



Espera, tingues - va obrir la seva motxilla i em va donar un mocador.



-Gràcies - vaig dir-li.



Per uns instants, ens vam quedar mirant sense dir paraula, ell va trencar el silenci dient

-Què escoltaves ara? -fent referència a la música. No vaig dir paraula, simplement li vaig oferir un dels dos auriculars, em va mirar, i se'l va posar.



Em vaig tornar a recolzar al cristall, però els auriculars no eren tan llargs i a ell li va caure.



-Perdó. -li vaig dir tornant-li a donar l’auricular.



Tot vermell , ell em va dir.

-Em ... Si vols... -Es va donar uns copets a la seva espatlla perquè em recolzes.



-Puc?

- Clar -va dir-me amb un somriure càlid i amistós- no em molesta, si em molestés no t'ho diria.



No ho vaig pensar, i vaig posar el meu cap a la seva espatlla, i ell, a poc a poc, anava baixant el seu cap, fins que finalment va quedar sobre el meu.



Quan el conductor va poder sortir d'aquella caravana i va arribar a la nostra parada, tots dos vam baixar i seguíem parlant, com si ens coneguéssim de tota la vida -batxillerat és…

- i has escoltat la cançó de...



- l'altre dia vaig anar a…

Sense adornar- nos que vam arribar cadascú a casa seva .



Tots dos vam dir a la mateixa vegada.



-PERÒ TU VIUS AL 40?

-PERÒ TU VIUS AL 40?

Jo vivia a l'escala A i ell em va dir que a l'escala C.



-Doncs fins demà ploranera, 7:15 aquí a baix, d'acord?

-D'acord- li vaig dir sense pensar el que deia - Fins demà...? - no em recordava del seu nom , fins que va dir:

- Ot em dic Ot - va dir amb un to ximple i juganer, a mesura que avançava direcció la seva escala

- Ot -vaig repetir amb veu baixa mentre jo em girava rumb a la escala A , buscant les claus de casa.



Dos estranys, dues escales, mil paraules creuades, però una sola i única mirada.



Jo no sabia que aquell seria el principi de ... , bé, qui sap.