Hola, sóc Marc un xaval de 15 anys d'Onda, Castelló, i sent que acabe de conéixer a algú molt especial, mentres intentava comprar-me el bitllet de metro a París. Però, com he arribat fins ací?
Tot comença el 7 de novembre en el meu poble Onda, eren les 7 del matí i, com era costum, em despertava per a anar a l'institut i vaig realitzar tota la meua rutina matinera com sempre, em llavava la cara, em desdejunava, em dutxava i em llavava les dents per a eixir de ma casa a les 7:35 i no agarrar molt embós. Vaig arribar a l'institut sobre les 7:50 i va ser allí on em vaig assabentar de la gran notícia, Ens n'anàvem d'excursió a París! . Vaig començar a parlar-ho amb el meu grup d'amics, Joan, Juanma i August, tots comencem a tindre idees boges de tot el que podríem fer en una ciutat tan gran, potser inclús algú conega a algun famós d'estos tan importants que ixen en la tele. Fins eixe moment tota la classe estava entusiasmada amb la idea de poder tindre una excursió a una ciutat tan important, i com ens havien obligat a aprovar totes les assignatures per a poder anar-nos-en, tot el món va començar a millorar les notes i l'actitud va millorar notablement. Gràcies al gran esforç de tots, aconseguim anar-nos-en amb totes aprovades, menys algú que sempre se li complicaven les matemàtiques més que a altres, però encara així van poder vindre's també.
Ja era el gran dia, l'aclamat 24 de març, el dia del gran viatge a París, estàvem tots en la porta de l'institut, esperant que arribara l'autobús que ens portaria a l'aeroport de València, quan estàvem pujant i passaven llista ens vam adonar de que faltava Joan, que vivia al costat de l'institut, a uns tres minuts caminant, segur que s'havia quedat dormit, era quelcom prou comú en ell. Ens vam posar d'acord Juanma, August i jo i eixim corrent per a despertar-li, Juanma es quedaria vigilant que no se n'anara el bus sense nosaltres i August i jo vam ser a sa casa, no tardem més de trenta segons a arribar, i quan cridarem al timbre, ho veiem eixir amb lleganyes en la cara i la maleta donant colps per les escales.
Es va vestir a tot córrer i va desdejunar una bresquilla pel camí. Quan vam arribar al bus tothom va començar a aplaudir mentres cridar “Per fi heu arribat!”. El trajecte a l'aeroport es va fer molt llarg, tots estàvem desesperats per arribar com més prompte millor a París. Una vegada a l'aeroport vam haver de realitzar moltes gestions, a més, molts de nosaltres mai havíem eixit del país i els pobres mestres van haver d'estar pendents de tots nosaltres i procurar que tot isquera bé. Cóm arribàrem amb molta antelació vam poder fer un volt per les botigues i menjar alguna cosa abans de pujar a l'avió i que aquest enlairara. Tot era molt car allí, ja em van advertir els meus pares que no comprara molt en els aeroports i que gestionara bé els diners que m'havia portat. Als altres companys també els havien advertit, però Joan no va fer cas i va acabar gastant-se quasi 30 euros en menjar, jo li vaig dir “Joan, porta cura, has de reservar-te els diners per a comprar ‘souvenirs’ o qualsevol altra cosa en Paris” i encara que ho deia de debò, ell solo reia. Joan és molt pallasso i rialler.
Estava molt nerviós per pujar a l'avió, però alhora m'emocionava molt poder veure els núvols i les ciutats per les quals passàvem des de dalt. Els núvols eren molt blancs, resplendien amb el reflex del sol i vaig decidir prendre una foto perquè els meus pares pogueren gaudir també del paisatge. Després d'un dur viatge per fi albirem la Torre Eiffel i vaig saber que ens quedava poc per a arribar. A poc a poc l'avió anava descendint i em va donar una mica d'esglai quan les rodes van arribar a terra. Tots estàvem molt cansats, però així i tot els mestres ens van donar temps lliure per a explorar l'hotel i cap es va quedar a l'habitació.
