F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Carrer 33 (Paco Frasco)
COL·LEGI SAN JOSÉ ARTESANO S'ELX (Elx)
Inici: Nosaltres a la lluna (Alice Kellen)
Ginger

És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.


Capítol 1:  El viatge

Hola, sóc Marc un xaval de 15 anys d'Onda, Castelló, i sent que acabe de conéixer a algú molt especial, mentres intentava comprar-me el bitllet de metro a París. Però, com he arribat fins ací?

Tot comença el 7 de novembre en el meu poble Onda, eren les 7 del matí i, com era costum, em despertava per a anar a l'institut i vaig realitzar tota la meua rutina matinera com sempre, em llavava la cara, em desdejunava, em dutxava i em llavava les dents per a eixir de ma casa a les 7:35 i no agarrar molt embós. Vaig arribar a l'institut sobre les 7:50 i va ser allí on em vaig assabentar de la gran notícia, Ens n'anàvem d'excursió a París! . Vaig començar a parlar-ho amb el meu grup d'amics, Joan, Juanma i August, tots comencem a tindre idees boges de tot el que podríem fer en una ciutat tan gran, potser inclús algú conega a algun famós d'estos tan importants que ixen en la tele. Fins eixe moment tota la classe estava entusiasmada amb la idea de poder tindre una excursió a una ciutat tan important, i com ens havien obligat a aprovar totes les assignatures per a poder anar-nos-en, tot el món va començar a millorar les notes i l'actitud va millorar notablement. Gràcies al gran esforç de tots, aconseguim anar-nos-en amb totes aprovades, menys algú que sempre se li complicaven les matemàtiques més que a altres, però encara així van poder vindre's també.



Ja era el gran dia, l'aclamat 24 de març, el dia del gran viatge a París, estàvem tots en la porta de l'institut, esperant que arribara l'autobús que ens portaria a l'aeroport de València, quan estàvem pujant i passaven llista ens vam adonar de que faltava Joan, que vivia al costat de l'institut, a uns tres minuts caminant, segur que s'havia quedat dormit, era quelcom prou comú en ell. Ens vam posar d'acord Juanma, August i jo i eixim corrent per a despertar-li, Juanma es quedaria vigilant que no se n'anara el bus sense nosaltres i August i jo vam ser a sa casa, no tardem més de trenta segons a arribar, i quan cridarem al timbre, ho veiem eixir amb lleganyes en la cara i la maleta donant colps per les escales.



Es va vestir a tot córrer i va desdejunar una bresquilla pel camí. Quan vam arribar al bus tothom va començar a aplaudir mentres cridar “Per fi heu arribat!”. El trajecte a l'aeroport es va fer molt llarg, tots estàvem desesperats per arribar com més prompte millor a París. Una vegada a l'aeroport vam haver de realitzar moltes gestions, a més, molts de nosaltres mai havíem eixit del país i els pobres mestres van haver d'estar pendents de tots nosaltres i procurar que tot isquera bé. Cóm arribàrem amb molta antelació vam poder fer un volt per les botigues i menjar alguna cosa abans de pujar a l'avió i que aquest enlairara. Tot era molt car allí, ja em van advertir els meus pares que no comprara molt en els aeroports i que gestionara bé els diners que m'havia portat. Als altres companys també els havien advertit, però Joan no va fer cas i va acabar gastant-se quasi 30 euros en menjar, jo li vaig dir “Joan, porta cura, has de reservar-te els diners per a comprar ‘souvenirs’ o qualsevol altra cosa en Paris” i encara que ho deia de debò, ell solo reia. Joan és molt pallasso i rialler.



Estava molt nerviós per pujar a l'avió, però alhora m'emocionava molt poder veure els núvols i les ciutats per les quals passàvem des de dalt. Els núvols eren molt blancs, resplendien amb el reflex del sol i vaig decidir prendre una foto perquè els meus pares pogueren gaudir també del paisatge. Després d'un dur viatge per fi albirem la Torre Eiffel i vaig saber que ens quedava poc per a arribar. A poc a poc l'avió anava descendint i em va donar una mica d'esglai quan les rodes van arribar a terra. Tots estàvem molt cansats, però així i tot els mestres ens van donar temps lliure per a explorar l'hotel i cap es va quedar a l'habitació.

 
Paco Frasco | Inici: Nosaltres a la lluna
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]