No soc ningú ací, ni tan sols un simple gra d'arròs de la paella. No sé si per sort o per desgràcia la meua nova vida va començar a Elx fa un any. Més exactament en l'IES El Dàtil, el primer lloc on vaig anar quan vaig arribar a aquesta ciutat, el meu institut. Els meus pares estaven convençuts que jo continuaria sent el perfecte, ideal i extraordinari fill que tenien, i que no siga perquè no ho he intentat, però de debò que no puc.L'any passat, només entrar a quart de l'ESO, la primera assignatura que vaig tenir va ser “cuina valenciana” on em van proporcionar aquest llibre de receptes, buit només amb el títol de la primera recepta, arròs del senyoret, per a durant l'any completar-lo, cosa que evidentment no vaig fer i ara crec que és el moment de començar a utilitzar-lo, i d'aquesta manera la meua mare mai l’obrirà pensant que és un llibre de cuina de l'any passat i no el meu diari.



Estic molt angoixat, enguany he començat batxillerat, és molt dur i, mai hauria imaginat que ho estaria passant tan malament, i més amb la pressió que tinc des de la meua casa. Els meus pares estan convençuts que seré el futur cirurgià de la família però jo no soc capaç d'això, no puc, no servisc per a això, però no puc decebre'ls. I a tot això afegir que soc mig nou a l'institut i quasi no tinc amics en els quals puga confiar.



A les vesprades entrene amb el meu equip de natació, vaig a classes de matemàtiques i també de violí. Estic tan atabalat que m'oblide fins de menjar. Esta situació m'està començant a sobrepassar, no tinc temps quasi d'estudiar i menys de pensar en mi mateix.

Em sent fora de lloc , sent que aquest món no està fet per a mi.



Mati, la meua professora de matemàtiques, ja s'ha adonat que alguna cosa em passa, encara que no calia ser molt llest per a no saber-ho després de dos atacs d'ansietat aquesta setmana i tan antipàtic que estic amb tothom. “Marc no m'esmentes, sé que no estàs bé i vull ajudar-te.”

Aqueixes van ser les seues paraules quan li vaig explicar que últimament no estava bé perquè estava cansat, una excusa una mica roïna la veritat.

Des de llavors tots els esplais em porta a parlar amb ella, i perquè mentir, és el millor moment del dia. Mati em conta que ella era igual als estudis, i va acabar malament i no vol el mateix per a mi.



Jo mai he tingut confiança amb els meus pares, i ara Mati és com la meua mare dins de l'institut. Patisc ansietat, molta, els meus pares no saben res ni tampoc vull que ho sàpien perquè s'alteren i no em convé, així que l'única solució em queda és Mati.

Ara no me la puc traure del cap. Mati és una dona d'uns trenta i quatre anys, de cabells castanys curts i ulls verds. Al principi ella m'ajudava a controlar la frustració que porte amb els estudis, però ara ha arribat un punt en el qual li compte tot el que em passa al llarg del dia i crec que m'estic començant a enamorar d'ella. Mentida, estic enamorat d'ella.

M'he après el seu horari de memòria, quan entra i quan ix. Els dimecres i divendres després de l’esplai passa pel meu corredor per a anar a primer de batxillerat C, ací aprofite per a veure-la sense que s'assabente. Els dilluns ix a la una, just quan tinc informàtica, i la puc veure a través de la finestra.

M'encantaria saber si té nuvi, no per llevar-li’l, sinó per simple curiositat.Mare meua estic boig. Marc, que estàs fent? Pot ser sí que necessite un psicòleg de veritat, estic delirant.



Pense que aquesta situació se m'està anant de les mans, però després recorde que ella és l'única que m'escolta i les meues ganes de conèixer més sobre la seua vida augmenten. Imagine que haguera succeït si ens haguérem conegut d'una altra forma, en un altre lloc, i amb edats més paregudes. Però la realitat és una altra , i de res serveix viure de les fantasies. Un sentiment estrany m'envaeix, serà el principi d'un enamorament, no estic segur , però alguna cosa em diu que prompte podré esbrinar-ho.