Va obrir poc a poc els ulls, no sabia on estava perònotava que s'estava movent.



Louis sol va tindre temps d’identificar el que pareixia la figura d'algú davant seu abans de tornar a caure dormit un altre cop.



***



De la pròxima vegada que va despertar sol tenia records borrosos. Recorda estar rodejat de més gent, també recorda que uns homes que semblaven científics els van informar de que el cap de tot aquell lloc no es trobava allí, però malgrat allò, els van explicar que formaven part d’una important investigació d’alguna cosa que no era capaç de recordar.



Però el que si que sabia era que els van dir que ho sentien per els mètodes que havien fet servir per portar-los allí, però que havia sigut completament necessari perquè era una cosa molt confidencial, també que haurien de quedarse a les seves instal·lacions durant el temps que durara la investigació, que se n’havien encarregat de que no perdessin els seus treballs i que encara que no se’ls permetria tenir contacte amb l’exterior, una vegada cada dos setmanes, podrien intercanviar una carta amb els seus familiars més propers o parella.



De tot el que els van dir sobre el que tractaria la investigació sol va entendre que bàsicament, amb paraules boniques, els acabaven de dir que experimentarien amb ells com si foren conillets d'indies.



***



La veritat és que Harry no portava res bé el fet de que s’havien emportat a Louis i feia casi dos setmanes que no el veia.



No oblidava tampoc quan justament el dia que se’l van emportar el van amenaçar amb fer-li mal al seu estimat si contava alguna cosa sobre allò.



Ja havia escrit la carta, ho va fer el mateix dia que va tornar a casa després d’haver estat a Altius. Però tres pàgines per devant i per darrere no eren suficient per explicar-li la sensació de no tenir-lo al seu costat, era massa estrany.



Va sonar el timbre i sense haver obert la porta ja sabia qui estaria darrere: Liam el carter.



Tenia el seu mateix somriure amable de sempre i Harry no va ser capaç de tornar-li en gest, cosa que Liam va notar i no va quedar-se callat al respecte.



-Hola, et porto el correu, tens un paquet del que crec que son llibres- va parlar Liam alegrement -escolta, estàs bé? No tens molt bon aspecte- li va dir amb un to preocupat al veure que Harry no contestava.



-Pff la veritat és que han segut unes setmanes bastant caòtiques -va parlar Harry amb la veu apagada.



-Oh, entenc, vols parlar, he acabat amb els lliuraments per avui- va oferir Liam.



-Sincerament, sí, crec que m’anirà bé desfogar-me- va contestar Harry.



Van pasar a la sala d’estar, on es van sentar després de que Harry li oferís alguna cosa per pendre a Liam però ell ho declinare amablement.



-On està Louis?- va preguntar el carter una vegada ja s’havien sentat al sofà color negre que hi havia al mig de la habitació, just davant d’una televisió.



-Això és lo que no em té tranquil- va començar Harry, per després acabar contant-li tot al seu amic.



Liam li va dir que faria tot el possible per ajudar-lo i que no dubtaria en donar-li tot el seu suport emocional amb la situació.



Al tard, Liam va marxar de la casa amb la carta que Harry li havia donat per anar a entragar-la al lloc corresponent al seu pròxim torn.



***



El dia de les cartes va ser el moment més esperat del més per Harry durant algún temps, fins que ja no ho era tant.



Va arribar un moment al que ja no el trobava a faltar, ja no trobava a faltar a Louis.



Va ser llavors quan es va adonar de que realment no era a ell a qui trobava a faltar, sino que trobava a faltar el fet de no fer-ho tot amb ell.



S’havia tornat tot un hàbit i cap dels dos se n’havia adonat. Feia molt temps que no feien res nou, va hi haver un temps al que feien coses diferents casi cada cap de setmana: visitar les fonts del centre, anar a la òpera, sortir a sopar… L’únic que mantenien era el divendres de pel·lícula perquè era una rutina, encara que feia bastants mesos que les pel·lícules havien deixat de ser bones.



Liam, qui li donava suport amb tot, intentava consolar-lo, però no podia.



Harry ja no l’estimava, i no podia eviar sentir-se mal amb ell mateix per allò.



Però no volia mentir-li a Louis i va decidir dir-li a la seva pròxima carta.



***



Els havien informat de que començarien amb una de les investicacions més importants de totes, però encara no sabien de que tractaria. També els havien informat de que per fi podrien conèixer al director del centre.



Louis portava bastant temps allí dins, i encara no havia sentit parlar gens sobre algo relacionat amb els glòbuls blancs. La veritat és que feia temps que havia perdut d'esperança de sortir d'allí amb vida.



Com de costum, Louis sol va escoltar algunes de les coses que deien els homes amb bates blanques. Sempre estava massa perdut pels seus pensaments com per prestar atenció al seu voltant.



Va sentir que seria una cosa revolucionaria, començarien les proves per consegir que els homes poguessin tenir fills, no va voler escoltar res més, ho havia fet la primera vegada que els ho van explicar, però no va tornar a fer-ho més, perquè va vomitar tot el contingut que tenir al estómec.



LLavorns va entrar el suposat cap de tot allò, l'home que li havia arruinat la vida sencera i li havia tret les ganes de viure.



La seva ment no estava preparada per veure la persona que anava a entrar per la porta.



Liam.



***



Harry sabia que no podia més, ja havia enviat la carta i no estava bé psicològicament. Es sentia massa culpable, no tenia el suport de la seva família perquè ells no ho sabien. No sabien res. Els havia dit que Louis tenia sempre massa treball i que no podia posar-se al telèfon.



Aquella tarde, després de la seva conversa usual amb Liam, ho va tindre tot clar, gràcies a la frase que Liam li va dir. "busca la sortida al dolor, sigue la que sigue".



I no hi havia un lloc millor que la platja de Lööe, per morir.



***



PRESENT



La Grace estava molt emocionada, aquell dia era el seu cumpleanys número vint-i-un. Recorda perfectament les paraules del seu pare Louis uns dies abans de morir a causa de una enfermetat rara que havia desarrollat a causa de un dels experiments que havia sufrit, havia sigut un dels pitjors, però no sabia que era, perque mai parlava d'allò:



-Grace necessito que guardes això fins lo teu cumpleanys vint-i-un- va dir-li mentre li donava una especie de llibre amb la paraula “CONFIDENCIAL” escrita amb llàpis a la tapa -ets conscient de que no saps exactament tot el que va passar entre el teu altre pare i jo, i vull que ho sapigues.- va prendre una profunda respiració i va continuar parlant- durant un temps he estat escrivint tot el que va passar, he utilitzat, a part de lo que jo vaig viure en carn pròpia i parts des de la seva perspectiva que he escrit gràcies a algunes de les cartes que em va enviar.



-Però ja sé gran part de la història, tan canvia tot?- va preguntar la Grace.



-Grace carinyo,- va parlar cautelosament Louis -sí que canvia, la història és bastant diferenta a lo que tus saps, perquè eres molt petita i no haguera sigut bo que hagueres sabut la veritat.



Avui era lo dia, tindria la possibilidad de saber allò que havia tingut ganes de saber des de feia anys, encara que havia tingut la oportunitat de llegir alguns trossos de les cartes que els seus pares es van enviar.



Ells les van perdre casi totes feia molt anys i feia alguns mesos un periodista que treballava per una important revista internacional les havia trobat i havia volgut escriure un artícle sobre allò. La veritat és que no ho va tenir difícil perquè al no hi haver ningún apellit a les cartes, no va tenir que posar-se amb contacte amb ninguna família per poder escriure.



Però com aquell home el que volia era mostrar que l’amor era més fort que tot o alguna cosa així, li va canviar el final a la seva història.



Va escriure que una parella que havia sigut separada perquè un d’ells havia segut portat a un dels centres d’experimentació de la recién desmantelada red de tracta de persones Altius, però que el seu amor va ser més fort que tot i que després de molts anys van consegui retrobar-se ells dos i la seva petita filla, producte d'un dels experiments que un dels dos va sufrir allí dins. També va pasar alguna cosa sobre que van estar junts fins al fi dels seus dies.



Fins i tot va posar alguns fragments de les cartes.



La “història” dels seus pares es va fer molt famosa per tot lo món gràcies a aquell article, milers de persones volien saber on estaven enterrats per poder enviar-los flors, o en cas de Louis, qualsevol altra cosa, perquè un dels fragments que el periodista va posar, va ser quan ell li va dir a Harry que no volia que la gent portés flors a la seva tomba, sino quansevol cosa que els agradara, els recordara a ell, o li agradara a ell mateix.



No va ajudar que el seu pare da demanar que els enterraren junts, per recordar a la persona que una vegada ell va estimar, i que també li va estimar a ell.



Però, sincerament? Més de la meitat de les coses eren mentida, i això que la Grace no sabia del tot la història sencera.



Després d’allò la Grace va anar a aquella revista amb les poques cartes que no s’havien perdut per intentar recuperar les altres. I ho va fer, les hi van donar després d’haver parlat amb el home que ha escriure l'article, un irladès que es deia Javadd o alguna cosa així, i haver-li dit que ella era la filla.



Havia arribat el moment de saber tot, així que la Grace es va sentar a la sorra de la platja de Lööe, un lloc al que el seu pare la va portar una vegada i amb el vent del febrer copejant-la a la cara va obrir el llibre i és va fixar de que estava escrit tot a mà amb la lletra del seu pare. Just després va començar a llegir:



Louis es va despertar pel so del timbre de casa, no hi havia paraules per describir lo molt que odiava aquella sensació, però a dures penes va sortir del llit i va anar a obrir la porta…