Al acabar amb aquella tomba es va dirigir a la del costat, la Grace no es dedicava a això, pero li agradava cuidar les tombes de les persones més importants de la seva vida. Aquesta segona, estava plena de flors, més concretament girasols, a ell sempre li havien agradat tant. Deia que li recordaven al seu estimat, que ara descansava a una tomba al costat d’ell, perquè encara que no era el centre del món, era capaç d'acaparar l'atenció de tots amb els que estava i fer-los girar al seu voltant, submergits en somriures sincers.



La Grace esperava algun dia trobar a algú que l’estiamara tant com ells dos s’estimaven l’un a l’altre.







Louis es va despertar pel so del timbre de casa, no hi havia paraules per describir lo molt que odiava aquella sensació, però a dures penes va sortir del llit i va anar a obrir la porta. Darrere d'ella estava el carter, Liam, Harry i ell es portaven molt bé amb tots els veïns d’aquell petit poble de Cheshire, i aquell noi alt de cabell castany, ulls marrons i somriure contagiós no era l’excepció.



-Hola Louis!- va saludar alegrement Liam.



-Hey Liam, què tens avui per nosaltres?- va preguntar el més baix dels dos.



-Donç mira tinc aquí una carta certificada a nom teu que porta el segell de l’ Estat i m’han dit que porta bastanta presa. Oh i també tinc un paquet a nom de Harry, són els llibres que em va contar l’altre dia - Liam va estendre els braços i li va donar al d'ulls blaus les dos coses.



Acte seguit li va passar el rebut juntament amb un bolígraf per firmar-lo, i es va posar a recollir les altres cartes que havia hagut de treure per poder entregar el correu als seus amics.



-Escolta Liam, vols passar a pendre te si ja has acabat el teu torn? Anava a preparar-ne per Harry i per mi, ja sas que té el somni pesat i això l’activa .



-Oh moltes gràcies Louis però no puc, encara em queda molt treball per fer, un altre dia serà -va declinar amablement el carter.



-Tranquil home, ja ens veurem el cap de setmana.



-Adéu Louis, tingues un bon dia, i saluda a Harry de part meva- es va despedir el d’ulls marrons.



-Adéu Liam, igualment- va dir abans de tancar la porta i tornar a la sala d’estar de la nova casa que compartia amb la seva parella des de feia temps.



Va deixar el paquet i la carta a sobre de la taula i va pujar les escales per anar a despertar-lo. Es van conèixer quan Louis tenia 18 i Harry 16, poc temps després es mudar junts, cosa que sol va ser possible perquè les seves mares van ser amigues a la infància i estimaven massa als seus fills com per a dir que no. Ara, en 23 i 21, continuaven vivint junts.



-Harry han arribat els teus llibres -va dir en entrar a l’habitació.



-Mpf, cinc minuts més - va murmurar mig adormit el noi alt, de pèl arrissat color xocolata, ulls verds, clotets i espatlles desmesuradament amples.



Louis es va arrimar al llit i després de deu minuts d’intents de fer-lo sortir del llit un dissabte que no tenia que treballar, els dos estaven esmorzant pizza freda amb te a la taula de la cuina.



El d‘ulls baus, va parlar després d’una estona en silenci -crec firmement que la pizza freda mereix més reconeixement- tenia els llavis tacats amb lo que eren les restes del sopar del dia anterior, i el seu nuvi Harry no va poder evitar somriure davant d’aquella imatge.



-És aquesta la teva manera sutil de suggerir fer un divendres de pel·lícula tots els dies per després esmorzar les sobres de pizza al dia següent?- va inquirir el més alt arquejant una cella però somrient al mateix temps.



La resposta del més baix va arribar en forma d’una riallada forta. Acte seguit van deixar la blanca i moderna cuina de la casa d’un sol pis amb tres habitacions, tres banys, sala d’estar unida al menjador, soterrani i pati que van comprar feia uns mesos, per anar a la sala.



Una vegada allí, van obrir el correu, Harry es va emocionar per els llibres que li havia enviat l’editorial on feia pràctiques. Louis va obrir cuidadosament la carta certificada que havia rebut. Es va estranyar perquè hi havia dos remitents: un era l’Hospital Central de Londres i l’altre era la Clínica Privada Altius, una de les més prestigioses d'Inglaterra.



Va començar a llegir-la atentament i a cada paraula que avançava no podia evitar quedar més i més atònit . No esperava per res una cosa com aquella, mai ho hauria imaginat.



Al quedar-se tan callat de repent, Harry el va mirar inquisitivament, i ell, com a resposta, li va estendre la carta per que ell mateix la llexís. Harry la va agafar i va començar a llegir-la a un ritme ràpid degut a la curiosotat de per què Louis s’havia quedat tan parat al llegir-la.





Estimat senyor Thompson.





Li escribim aquesta carta per informar-lo de que es requerirà de la seva presència aquesta mateixa tarde del 13 de setembre al Centre de Medicina Privat Altius per fer-li uns anàlisis urgents per un del nostres estudis amb colaboració de l’Hospital Central de Londres que més està prosperant últimament.



Li demanem disculpes d’antemà per avisar-lo en tanta poca antelació, però vosté és la persona més propera al nostre centre amb les característiques necessàries per la nostra investigació, per lo que ha sigut seleccionat com el primer individu d’aportació de mostres per la mateixa.



Però no s’asusti, tot és completament segur, tan sols seran unes mostres de sang per analitzar-les. Traballem amb els millors professionals per garantir la seva seguretat i la dels pròxims possibles candidats.



No podem contar-li per escrit en què consisteix exactament, quan ja estigue al centre li explicarem tot amb detall. Per ara sol li podem dir que té relació amb el seu grup sanguini, AB-, i amb certes reaccions químiques que realitzen els seus glòbuls blancs.



Esperem que entengui la importància d’aquest assumpte i asisteixi a la cita. I ens disculpem una altra vegada per la poca antelació de l‘avis. Però vostè pot ser la peça clau per estar més prop de trovar la cura a les enfermetats que més persones maten a l’any.



Adjuntem la direcció del nostre centre: 2LD, North, 10 Watergate St, Chester CH1 2LD, Regne Unit. Segona planta, passadís de l’esquerra.



No li conti a ningú sobre aquest assumpte i li demanem que cremi la carta després de llegir-la o que ens la porti aquesta tarde, com vostè prefereixi, però sota cap concepte rebel·li aquesta informació. La discreció és molt important.



Gràcies per la seva comprensió, esperem la seva presència.







Atentament, Scooter Cowell, director de la Clínica Privada Altius.




Al cotxe de camí a Altius Louis no parava de moure el peu, que portava cobert per unes Vans negres, mentre amagava les seves mans als punys de la dessuadora i es mossegava el llavi amb nerviosisme.



Harry, des del seient del conductor li va agarrar la mà esquerra, apretant-la ligerament i li va dedicar un petit somriure de llavis tancats, en un intent de reconfortar-lo.



-Molt nerviós?- va preguntar el més alt amb un to una mica preocupat.



-Molt? La paraula molt és queda curta per com estic jo ara. És què saps la pressió que sento en aquests moments? Ni quan estava d’examens finals! I estic més que segur que això no és bo per la salut, perquè, tens idea de com em va el cor? Més ràpid que quan es va parar l’ascensor de la casa dels teus pares o que quan em vau fer pujar a aquella muntanya russa de nom impronunciable quan estavem visitant la meva avia! Encara no sé com em vau convèncer per pujar-hi, està clar que vau conspirar en contra meva. Hauria hagut de saber que aquells somriures que tos dirigíeu abans de proposar el plan no tramaven res bo. Però m’estic desviant del tema! La cosa és que hagueren pogut triar alguna altra persona per que li donés un atac d’algo per els nervis, soc massa jove per a morir! M’és igual que sol un 5% de la població sigue AB negatiu!- Louis va agarrar aire profundamet després de soltar tot allò i Harry va fer l’intent de parlar, però Louis el va interrumpir inclús abans d'acabar d’obrir la boca. -I no estic sent dramàtic! Tan sols li dono el dramatisme necessari a l’assumpte- va finalitzar el d’ulls blaus.



-No he dit que sigues dramàtic Lou- va dir Harry amb un somriure sincer i una petita riallada.



-Per si de cas.



Harry va acabar posant música la resta del viatge mentre debatia amb un Louis més calmat per què la carta tenia dos remitents. No van arribar a cap conclusió.



***