Al matí següent, Jan va baixar afanyat les velles escales d’aquella freda casa. El telèfon de la xicoteta sala d’estar, on es trobava aquell atrotinat balancí en el qual Joan, el seu avi, el balancejava quan Jan tan sols era un xiquet de sis anys, no deixava de sonar. Segons després, es va abalançar a agafar la trucada que procedia d’aquell antic telèfon de metall. La seua mare era qui el cridava des de l’hospital on continuava ingressat l’ancià. A l’altre costat del telèfon, Jan començava a sospitar que les paraules que brollarien dels llavis d’Ària minuts més tard no li aportarien bones notícies, i així va ser…

«Jan, el teu vell heroi està perdent els seus poders. Està començant a ser un àngel.», va dir Ària mentre dels seus tristos ulls brollaven llàgrimes d’un trencat trencat cristall.

El jove Jan, deixant de parar atenció a allò que la seua mare li continuava dient a l’altre costat del telèfon, va començar a observar detingudament a l’arbre situat després dels grans finestrals del saló. Les seues fosques fulles de les branques queien, com si ballaren al compàs del vent, qui les dirigia cap al seu propi final. Triste s semblaven estar les seues trencades branques, de les quals fredes gotes de pluja es deixaven caure, com queien pel pàl·lid rostre de Jan les xicotetes llàgrimes que dels seus ulls brollaven. Sense ser conscient d’això, va penjar la cridada rebuda per part de la mare, eixint, precipitat, de l’anyenca casa. Corria costera avall sense control, com si la vida se li anara en això, mentre la pluja es deixava caure sobre ell. No tenia un rumb fix, però sí una única direcció.

Minuts, i fins i tot hores, després, arribava a l’hospital on quedarien en el record els últims batecs del vell Joan, qui, per al seu net, mai deixaria de ser aquell heroi de sentiments de cristall. Va travessar portes i corredors fins a aconseguir l’habitació 204, on es trobava l'avi. Va obrir la porta i, com si es tractara d’una reacció involuntària, es va posar a plorar entre els braços d’aquell cos quasi inert. Joan acariciava la cabellera del jove, com si volguera dir-li allò que la seua memòria ja havia lblidar.

Darrere de la porta de l’habitació, Ària plorava desconsoladament al costat d’un home que semblava ser el metge. Parlaven de Joan. Liam, el metge italià, li comentava a la mare de Jan que la nit anterior el cor de l’ancià va deixar de bategar per uns instants, semblant voler fugir de la vida. Va ser en aquell moment quan Jan, qui escoltava el parlament entre tots dos, va comprendre el que havia succeït la nit en la qual va sentir aquella rígida i freda mà posicionar-se sobre el seu muscle esquerre. Va mirar al seu avi, apartantse'n, i es va atrevir a preguntar-li si va ser ell qui va romandre al seu costat mentre contemplava l’atrotinat arbre de fulles tènues. Un xicotet somriure va ser l’única resposta que va rebre de l’ancià. Jan es va quedar perplex observant la mirada perduda de l’avi per uns instants. Semblava tan absent, va pensar. De nou, els tristos ulls del jove van començar a brillar. Les tímides llàgrimes continuaven rodant per les pàl·lides galtes de Jan. Segons després, les trencades paraules trencaven el callat silenci que inundava l’habitació:

«Per què em deixaràs de nou en el moment en el qual més et necessite? No et culpe de cap de les teues anades, però dis-me com se supera el no tindre’t a prop. Em va costar entendre que no eres tu qui decidia oblidar-me; em va costar entendre que no eres tu qui decidia desconéixer la meua persona; em va costar entendre que no eres tu el que va decidir marxar-se amb el temps. Però dis-me com arribar a comprendre que ja no seràs present. Com se supera l’anada de qui s’emportarà amb ell la meua ànima? Dis-me com, per favor…», suplicava entre plors el capcot Jan.

«Com jo vaig superar l’anada de qui m’espera en l’altra vida», va respondre Joan, sorprenent el jove perplex. «Aquella nit en la qual les nostres mirades i cossos es van fondre en un sol ser no va ser més que el començament de la història d’un amor infinit. Un fosc matí de tardor, la que va ser l’amor de la meua vida, va emmalaltir i, anys després, la mort es va enamorar del seu fi rostre i dels seus llavis color carmí, emportant-se-la del meu costat. Es porte amb ella els meus records i la meua ànima, deixant gravats en la meua memòria els seus últims batecs i sospirs. Ho entendràs tal com jo vaig entendre que la mort no elegeix de qui s’enamora, igual que nosaltres no decidim a qui estimar. Ho entendràs de la mateixa manera que jo vaig comprendre que no se'n va qui ja no és present, perquè ells són els qui continuen vivint dins del que nosaltres diem cor. La mort no elegeix a qui arrabassar-li la vida, només es limita a rebre a qui l’ha perduda. I potser no arribes a entendre el perquè de la meua anada, però aconseguiràs comprendre que mai m’allunyaré de la teua persona, encara estant absent. Jan, el meu xicotet Jan…», va somriure l’ancià, però, aquesta vegada, per última vegada.

Jan, enfront del cos inert de Joan, plorava esgarradament mentre agarrava amb força la freda mà de l’avi i una feble fulla, que travessaria temps arrere la finestra d’aquell fred hospital, es posava sobre les mans de tots dos.

Aquell dia, Jan va comprendre que l’adeu de l’ancià no seria etern, perquè ells serien el “nosaltres” de la història d’un arbre de fulles de cristall que es va tornar etern.