Aquella nit, després de la visita al frígido i fosc hospital en el qual es trobava Joan, Jan va repetir mentalment una vegada i una altra aquelles dèsset paraules que van brollar dels freds llavis de l’ancià: «Recorda que, a vegades, són aquells amors eterns els que tiren arrels cap a un cel sense infern.». No n’arribava a entendre el significat. Mirava per la finestra entelada del vell tren de vapor mentre en la seua cara es dibuixava un somriure en recordar la felicitat que expressava qui, per a ell, era un àngel d’ales trencades, al qual la vida no li va cedir el temps suficient per a poder volar, el seu avi.

Temps després, va començar a sonar el xiulet que alertava als passatgers que el tren es trobava en un baixador en el qual anava a detindre’s. Jan a penes ho va escoltar, estava perdut en un món llunyà al real. La seua mare va ser qui el va alertar. Van baixar tots dos del vagó en el qual es trobaven, el número set. Un espés núvol amb olor de carbó fet cendres cobria la superfície del tren de vapor. En la part posterior d’aquest, un jove d’uns vint-i-un anys esperava amb un gran ram de roses roges a la qual es convertiria, moments més tard, en la seua futura dona. La jove, parella d’aquest últim, va baixar del vagó en el qual es trobava. La seua pàl·lida pell ressaltava les vermelloses galtes d’aquesta. Segons després, tots dos van córrer cap a l’altre, com si es tractara d’una carrera cap a l’amor. Els seus llavis es van fondre en un etern bes i les seues profundes mirades van delatar a dos joves que només eren culpables d’estimar-se. Ell, després d’això, es va agenollar davant ella i va traure una xicoteta caixa que, en obrir-la, deixava al descobert un resplendent anell d’or. La seua breu pregunta, després de la resposta d’aquella jove de vermelloses galtes, va deslligar una infinita cadena d’aplaudiments que es feia notar al llarg d’aquella vella estació. Jan, mentre la seua mare se sumava a aquests aplaudiments, es preguntava per què l’amor, sota el seu punt de vista, resultava tan bonic en un principi i tan dolorós en posar-li fi. I és que ell, malgrat la seua curta edat, va conéixer l’amor de primera mà. Amb tan sols quinze anys, es va enamorar d’una italiana d’ulls negres que semblaven reflectir l’eterna nit en ells mateixos. Dotze van ser els mesos que van compartir l’un al costat de l’altre. Un any ple d’amor, però també de ferides, perquè ells no eren més que dos simples xiquets que no podien allunyar-se mútuament, però que tampoc sabien mantindre’s units. Per a Jan, ella ho va ser tot i, per a ella, ell va ser el no-res.

En eixir de l’estació, tots dos, mare i fill, van caminar pels buits carrers de Barcelona, fins a arribar al que ells solien dir llar. Entre la boira que embolicava la casa, i voltants, s’observava la figura d’aquell etern arbre. Aquesta vegada, en canvi, no li transmetia la proximitat del seu avi, sinó la llunyania d’aquest. Jan sentia, sense saber per què, que la vida d’aquell ser conformat per arrels, branques i fulles estava arribant a la seua fi. El seu vell tronc semblava feble i les seues fulles semblaven no brillar amb la llum amb la qual abans brillaven. Espantat, Jan va sentir com si una rígida i freda mà es posara en el seu muscle esquerre, mentre una esgarrifança recorria cada part de la seua pell. La seua respiració, accelerada, va provocar que els batecs del cor del jove començaren a anar a la velocitat de la llum. Segons més tard, es va girar per a poder posicionar-se enfront d’allò que li causava temor, però que li transmetia pau. No hi havia res i, fora el que fora, ara com ara, no permetria deixar-se veure. Ària, ja des de la porta de la seua casa, va cridar a Jan, a qui veia pàl·lid i espantat, però feliç. Després d’això, tots dos van entrar a la seua llar, junts.

Jan va pujar les escales i es va dirigir, com si les seues cames anaren per lliure, cap a l’habitació del seu avi. Després de pensar-ho durant diversos minuts, va passar la seua mà pel pom de la porta i la va obrir. Va entrar a l’habitació i va començar a acariciar els objectes que en ella es trobaven. Es va asseure en aquell llit, el qual semblava sentir-se solo entre mobles que no l’abraçaven. Jan va dirigir la seua mirada a la tauleta que se situava a la seua dreta i es va quedar observant fixament una foto en la qual apareixien tots dos, el seu avi i ell, rient a riallades, com si la vida se’ls anara en això. Va començar, de sobte, a recordar aquell dia en què Jan complia huit anys. Dies arrere, li va fer prometre al seu avi que pel seu aniversari es disfressaria d’allò que més riure li produïa a Jan, un pallasso. I així va ser, aqueix dia, el seu avi, complint la seua promesa, va aparéixer a la seua casa vestit amb un enorme barret de color verd, un redó nas roig i uns grans i roges sabates planes. El seu avi, per aquells temps, en els quals la seua malaltia no havia acabat amb la majoria dels seus records, sentia que veure feliç al seu net era l’única cosa que li aferrava a la vida. Li encantava veure-li riure a riallades i, sobretot, li encantava veure brillar les xicotetes negres pupil·les d’aquell xiquet que només es preocupava per ser feliç.

La tapa del que semblava ser una llibreta treia el cap per l’estret buit que hi havia entre la tauleta i el seu primer calaix. Jan ho va obrir i va descobrir el diari del qual la seua mare li parlava quan aquest era xicotet. Pertanyia al seu avi, a Joan, i el va escriure, segons li va comentar Ària, durant el seu romanç amb qui va ser l’amor de la seua vida. Tafanejant, Jan va obrir el diari per on apuntava un antic paper que semblava marcar una pàgina i va començar a llegir el que en aquestes estava escrit:

«Anit, després d’aquell moment en el qual les nostres mirades es van creuar enmig d’una infinita multitud, vaig contemplar les seues cristal·lines aigües recórrer la seua tímida flor. Davant meu es trobava la figura nua de qui jo vaig ser esclau per una nit. La vaig observar lentament mentre dels seus llavis brollava aquella melodia que es va convertir en la culpable del meu dolor mullat. Els seus llargs cabells pels seus muscles queien, com si d’una cascada d’aigües negres es tractara. A la llum de la Lluna, posada en mi, semblava ser un àngel de rojos llavis i rosades galtes. Hores més tard, quan els raigs d’una alba daurada travessaven les fines teles que cobrien els entelats vidres, vaig mirar la seua figura estesa al meu costat, submergida en un profund somni. En aqueix precís instant, vaig sentir tindre-ho tot, sense tindre a penes res. Vaig sentir que el meu cor bategava, però, aquesta vegada, per un amor que, potser, resultaria ser el començament d’una història infinita.»

Jan, en llegir l’escrit de l'avi, no va saber expressar allò que li van fer sentir unes simples paraules que van nàixer de la tinta d’una ploma d’escriptor, que era el que, per a ell, era Joan. Aquelles paraules li van fer sentir que el que havia viscut amb aquella jove de la seua edat no va ser més que un amor fugaç, perquè l’únic amor que va comprendre que va ser vertader, va ser el viscut entre Joan i la jove de negres cabells. No va ser un amor passatger el que va haver-hi entre tots dos, perquè paraules així només naixen d’un cor esclau d’una història sense final…