Després de tenir a Laia vaig decidir no deixar la carrera perquè realment disfrutava estudiar les assignatures que cursava i com mon pare treballava de vesprada i ma mare de matí sempre tenia a un dels dos disponible per ajudar-me amb la xiqueta. Els primers mesos van ser molt difícils per mi. Com anava a cuidar una xiqueta si ni tan sols havia sigut capaç de cuidar-me a mi durant tants anys? Jo tractava de no pensar massa en allò que passava a la meua vida i intentar portar-la endavant com podia, sense parar ni un moment per pensar.
Després que Sergi se n’anara i jo començara a entendre i assimilar tot el que havia passat després de tants anys, em vaig sentir lliure de contar-li a mos pares el que havia passat. Només li ho vaig contar a ells perquè el meu cercle més proper s’havia reduït a Sergi. Ma mare i mon pare van esclatar a plorar i jo no entenia res, com ja m’havia passat amb Aina al bany de l’institut. Per què la gent que em coneixia des de sempre plorava per mi? Després d’aquella conversa amb els pares em vaig adonar que les meues percepcions durant els darrers anys eren completament errònies, que no entenia el que passava al meu voltant, que vivia en una bambolla aliena a la realitat que m’envoltava. Vaig saber que no hi havia persones que hagueren plorat més pel que em va passar durant aquells anys que mos pares, que van haver de conviure amb un sentiment de culpabilitat i que la seua vida es va convertir en un got de llimó exprimit a vessar. I cada dia ells havien de beure un got d’aquells fins que s’ofegaven i que els transformava la cara i els destrossava la panxa. I en acabar el got aquell, haver de continuar amb allò que ara dius vida sabent que al dia següent hauràs de beure una altra vegada d’aquell got tot i la sensació d’agonia que el produïa. Sí, veure a la teua filla viure sempre al costat de la més profunda tristesa i saber que no has fet res durant tants anys havia de ser una cosa semblant a això: tragar, tragar i tragar gots a vessar del llimó més agre del món.
Vaig començar a anar a teràpia i a poc a poc tot tornava a tenir un sentit i una importància per mi, semblava que anava posant una mica d’ordre en aquell desastre. De vegades em quedava mirant a Laia quan romania tranquil·la al seu bressolet i em mirava amb aquells ullets i amb les seues manetes i els seus ditets buscaven la meua mà i aleshores em semblava que tot allò que tocava amb els seus ditets ho convertia en núvol.
Quan Laia va complir els sis anyets, jo ja feia alguns anys que vaig acabar la carrera i després de treballar a una llibreria del barri que per sort anava bastant bé, una editorial va contactar amb mi després que jo els enviara algun assaig que havia escrit dient-me que els havia agradat molt i que si podia enviar-los tots els escrits que tenia, si és que en guardava algun. Després de molts mesos, l’editorial va signar un contracte amb mi i jo vaig publicar una mena de llibre on feia un anàlisi més detallat de la violència masclista en les parelles heterosexuals adolescents, després d’haver-me especialitzat en això mateix quan vaig acabar la carrera, i que a més a més, incloïa fragments extrets del meu diari personal. Aquell llibre es va convertir en un dels més venuts a tots els territoris de parla catalana i moltes editorials es van interessar en traduir el llibre a altres llengües. Aquell moment va ser per mi sanador. Vaig escriure sobre la meua història i vaig fer que arribara a moltes persones i això mateix ja em feia feliç: saber que potser amb el meu llibre vaig fer saber a alguna dona o a alguna xiqueta que no estava sola, que el seu no era un cas aïllat, sinó que és la realitat de moltíssimes dones arreu del món i que no només això, sinó que a més, sí que és possible eixir de l’infern sempre que es garantisquen unes polítiques feministes reals i efectives que vetlen per totes les dones del món.
Jo vaig morir als 60 anys d’un càncer després d’una llarga trajectòria com a pensadora i escriptora. El meu nom ressonava impetuós als caps de moltes jovenetes i jovenets que eren conscients del sistema injust del qual formem part com a societats i que és culpable de l’opressió, la discriminació i la marginació de grups i col·lectius pel simple fet de ser. Un jovent amb anhels de justícia social i amb tota una vida per davant per lluitar per allò que defensaven. Això i el naixement de Laia i Camí van ser els motius d’un sentiment de felicitat inexplicable.
Laia tenia 41 anys i la xiqueta en tenia 5 quan jo vaig morir. Camí era molt pareguda a Laia i a mi, però al contrari que Laia, ella sí que havia crescut al costat d’un pare que les estimava a ella, i a Laia. Sovint Laia portava a Camí a ma casa i hi berenaven i jugaven i passaven hores mirant les fotografies que narraven tota una vida d’amor, però també de misèria, com diu la cançó del Diluvi. Quan es cansaven de mirar fotografies, buscaven els discs que hi tenia i passaven les vesprades ballant juntes i quan queia la nit, Laia i Camí tornaven camí a casa agafades de la mà xiulant cançonetes i contant-se contes, llegendes i rondalles. Laia va heretar la meua afició per l’escriptura i va estudiar Filologia. Va escriure moltes novel·les i totes ens les dedicava a mi i a Camí. La seua escriptura era acurada, tendra, però no perquè revisara el més mínim detall d’allò que escrivia ni tampoc perquè hi tenia molta cura a l’hora d’escriure, sinó perquè realment li eixia així de l’ànima: perfecte.
Una d’aquelles vesprades en què Laia anava amb Camí a ma casa després d’haver-la arreplegada de l’escola, la meua filla va començar a mirar a la prestatgeria i a tocar els llibres amb els dits fins que va topar amb un que va cridar la seua atenció perquè li recordava a alguna cosa. Va començar a llegir: “A Hongria hi havia un rei que es va casar amb la dona més bella del món.” El va tancar immediatament i va recordar aquella vesprada a casa quan jo vaig obrir el llibre i vaig començar a contar-li aquella història del recull de contes que li havien regalat i em va demanar que parara perquè no li agradava i que preferia que m’inventara jo un conte. Laia va començar a plorar i Camí li preguntava que li passava. Laia somreia i abraçava la xiqueta però no podia deixar de pensar en tots els records que van començar a colpejar-li la memòria bruscament i que conformaven allò que en coneixia com a vida. Una vida que semblava que acabava de començar i que a la vegada podia acabar-se en qualsevol moment. Va abraçar ben fort a la xiqueta i va començar a cantar: “La meua xiqueta és l’ama..”
I esta és la història de la vida de tres generacions de dones de les quals no coneixem el nom de la primera, però que podria haver-se dit Elisa, Marcela o Svetlana perquè no hi ha cap dona arreu del món que estiga lliure de patir violència masclista en tot el que això comporta i per tant, la història de la protagonista podria ser la història de qualsevol dona, com tu o com jo.
Esta és una història de bruixes, de dones que van saber renàixer de les cendres, esta és la història de llunes fetes a base de nits i flors parides per primaveres.
