Havien passat ja tres anys des del primer colp i jo cursava ja segon de carrera. Tenia denou anys i Sergi i jo continuàvem eixint.
Havia decidit estudiar sociologia. Perquè sempre m’havien dit a l’institut que les meues inquietuds em conduïen a aquella carrera. Jo portava des de primer de l’ESO llegint els llibres que tenia ma mare a la seua habitació i que tractaven moltíssimes temàtiques: des de feminisme interseccional fins anàlisis artístics de Marx i Engels. Sergi va ser el primer en advertir-me i dir-me que sociologia era una carrera que no tenia eixides laborals i que no m’acabaria agradant. Mos pares em van recolzar en tot moment i jo vaig decidir cursar la carrera.
Després d’aquell dia en què Sergi em va colpejar per primer cop, van passar molts dies, sense que jo vulguera tornar a veure’l. Vaig estar tot un mes sola, sense que ningú poguera ajudar-me i obsessionada en maquillar-me el colp de puny que em va fer a la cara. Jo, ja estava ben allunyada de les meues amigues i sentia que ni a elles ni a la meua família podia contar-los el que m’estava passant. Perquè potser era jo qui estava magnificant el problema. Les meues amigues ja havien advertit que alguna cosa no funcionava entre Sergi i jo i que jo no estava passant per una etapa feliç, com em van dir aquell pati al bany. No entenien com havia pogut allunyar-me de les amigues que portaven amb mi des de xicotetes i com havia pogut canviar tantíssim. I semblava que mos pares adoraven Sergi, perquè Sergi els tractava a ells com mai m’ha tractat a mi. De vegades pensava que com ell tenia una relació difícil amb son pare, buscava en els meus el que no trobava a casa. Quan va passar aquell mes, Sergi em va demanar recuperar el que teníem i jo vaig acceptar, supose que per por a la soledat. Va ser el pitjor mes de ma vida sens dubte i vaig decidir tornar a aferrar-me a Sergi perquè creia que si havia conegut la vida amb ell fins aleshores, no li trobaria cap sentit a una vida sense ell. Durant els tres següents mesos a aquell mes de reclusió i introversió, Sergi no em va tornar a pegar. De fet, era més aviat el contrari. Em feia recordar aquells moments del cicle de la nostra relació en què em tractava bé, com si m’estimara, i que anticipaven la tempesta posterior. Després va passar el temps i la relació va tornar a la dinàmica habitual que havia adoptat des de sempre, fins que va passar una cosa.
Una cosa que ho va canviar tot definitivament. Jo em vaig quedar embarassada i li ho vaig haver de contar a Sergi. Pensava que potser, tot i que no s’ho esperara, li feia il·lusió. Aquell dia, quan li ho vaig dir, es va quedar quiet i la seua cara va anar adoptant una forma diferent fins que el seu rostre contenien en ell uns ulls que podien fer plorar a tot aquell que els mirara profundament. Després d’allò, em va fer el segon colp i va marxar de ma casa. No he tornat a saber res més d’ell. Però no em va passar com a la Natàlia, el meu Quimet no va marxar a la guerra. El meu Quimet va marxar i va posar pau al conflicte.
Aquella nit a la dutxa, deixant que l’aigua em caiguera a sobre com si una pedra ciclòpia m’afonara, sostenia la meua panxeta amb les meues manetes i em preguntava: com podrà acollir una vida el meu cosset tan xicotet?
Dijous, 21 de novembre de 2009
No escriuré hui sobre tot el que ha passat tots aquests anys. Perquè no podria resumir en un dia tot el que m’ha passat durant tres anys. Quan escric sent que tinc un espai per mi, i potser per això no vaig escriure res durant els anys que vingueren després del primer colp, potser tenia por de trobar que jo tenia un lloc al món perquè no em creia mereixedora de cap lloc, perquè no em suportava.
Espere que això canvie a partir d’ara. D’ara en avant, em dedicaré tota la vida a teixir postes de sol i camps d’espígol només per tu, la meua filla. Vull veure’t nàixer com veig les flors florir al maig.
Hi tenia ja denou anys, dos colps i una xiqueta al ventre.
