…Com cada matí des de feia ja un temps, tornaven a ser allí els dos guàrdies del cementeri, que, com cada dia, se li acostaven amb mirades dolces i amb mitjos somriures de compassió. La Garce ja no cridava, la presència dels guàrdies sempre la tranquil·litzava i sols la cervesa derramada per les tombes i els peluix destruïts que omplien el terra podien recordar a qui era present el que feia uns instants hi havia ocorregut. Ara, pel seu cap sols rondava un pensament, per molt que les llàgrimes ennuvolaran la seva visió, per molt que totes les mirades, tan bones com roïnes, es dirigien a ella, per molt que no pogués processar bé, com cada matí, tot el que ocorria al seu voltat, pel seu cap sols ressonava, “la missió ja està complida, un dia més, la tomba torna a ser buida, no importava que aquesta tarde tornara a estar plena, i que al matí següent tot tornes a començar, això seria demà”.

Ara els guàrdies agafaven amb amor les seves mans ja arrugades, signe d’experiència, aquella que havia adquirit amb tants d’anys recorrent el mateix camí, ara ja sabia el que havia de fer, sols havia de tornar a casa. Molts cops aquell camí es feia etern, el silenci regnava a aquelles hores de migdia, el temps passava tan de pressa! No obstant, aquell cop s'havia permés recordar aquell dia que ho va canviar tot, ella tan sols tenia onze anys, i encara recorda com va veure la notícia i no podia creure el que sentia. Ell havia sigut tot per a ella, la mare gaire mai havia estat present, i ella sols el tenia a ell, en aquell moment va comprendre que ja no tenia a ningú. Recordava les mirades que es dirigien a ella, com havien canviat amb el temps, aquells murmuris que s’apagaven a poc a poc quan ella s’acostava, recordava aquelles veus que intentaven ser d’anim amb un “has de estar orgullosa” “ell va ser un heroi”, recordava tot com si acabara de passar, però ja fa uns quants anys.

Ara era a la porta de sa casa. Mecànicament gira el pany i es dirigí a la cuina amb passos acurats. Tot era fosc, en silenci. Ella estava sola, com sempre. Aquest pensament voltava per la seva ment mentre escalfava el dinar, com cada dia, es deixava portar per tot allò que la rodejava. Imaginava com haguera sigut la seva vida sense aquell tràgic succés. Imaginava com seria ella, som seria si no estiguera sola. I mentre imaginava es permetia somriure, el seu rostre s’il·luminava amb marques d’una felicitat inexistent, que prompte tornarien a ser substituïdes per una fina línia en la comissura dels seus llavis, que marcava que aquell efímer moment de felicitat no tornaria, igual que ell.

Mirà el rellotge de la paret i veié que ja eren dos quarts de tres, cada cop s'acostava més el moment i ara sols podia deixar caure unes petites llàgrimes que humitejaven el seu rostre. Llavors tot tornava a començar. La tristor es canviava per ràbia i impotència. Tots els pensaments de nostàlgia es canviaven per altres de dolor. Ella ho sabia, sols quedava ella. Sols quedava ella que el recordes, sols quedava ella que l'admires, sols ella mantenia viu el seu record, sols ella seguia omplint la tomba.

I ara ja eren les tres. Ja sabia què ocorria, sabia que no ho podia evitar, que era més fort que la seva voluntat. Amb passos decidits va tornar a eixir de casa i va anar a la botiga de flors. La florista amb la seva mirada de compassió, com cada dia, l'esperava amb allò que ja sabia que anava a comprar, tot sempre era igual. Ara la Garce ja no podia retrocedir, ara tot tenia un altre sentit, ara era la fan, la mateixa que omplia la tomba de mil regals, la mateixa que brindaria un cop mes al seu costat, la mateixa que mai deixaria de recordar aquella heroïcitat, la mateixa que deixaria una rosa a la tomba com cada dia després de dinar. Ara era ella la que controlava què anava a passar. Ara sols quedava esperar que tot tornes a canviar, a l’hora baixa, com cada dia, ocorria, la fan s'acomiadarà del seu heroi i despertarà la filla que plora el seu pare. La Garce que tornarà a netejar la tomba d’allò que havia deixat la tarde anterior, sense importar el dia, la setmana, el mes o l’any. Però això seria a l’hora baixa, ara era el torn de la fan.