Per fi eren les tres, les tres, sense importar el dia, ni el mes, ni tan sols l’any, simplement eren les tres de la vesprada i, amb això, la seva transformació començava.



No recordava ben bé com va començar el que ara era la seva rutina. Ella tan sols tenia onze anys quan tot va ocórrer, no recordava si ho va veure en els seus ulls o, simplement, va assabentar-se per la quantitat de voltes que havia sentit la història contada de boca en boca per la gent del poble. El que si sabia és que mai oblidaria aquell 14 de setembre quan la seva vida va canviar.



Tot va passar tan de pressa: dos lladres, armats amb pistoles, van entrar al banc central del poble, del seu poble, el mateix poble en el qual mai passava res, el mateix al qual assenyalaven com avorrit, i, fins i tot, com a rutinari. Aquell dia el seu poble es va fer notar, i no de la millor forma. No va haver-hi temps de reacció, no va sonar l'alarma, ni tan sols les persones que hi eren dintre van poder girar-se abans que el primer tret es fes notar. Aquest es va dirigir al sostre de l'establiment captant així l’atenció dels qui eren treballant. Els dos lladres es van dirigir a la caixera, la dona estava a punt de desmaiar-se, o almenys això diuen, quan els lladres, amb la pistola apuntant al seu cap, li demanaren que obris la caixa forta. La dona no es podia moure, estava paralitzada per la por. De sobte, i per a sorpresa de tothom, va sonar el segon tret. Aquest va impactar en la llum i es van quedar pràcticament en la foscor. Els crits es feien cada cop més forts i la impaciència dels lladres creixia a cada minut que passava. No hi havia res a fer més que cedir; ja no havia temps per esperar l’arribada de la policia, però, no obstant això, un simple moviment, va canviar completament el transcurs de la història. Un home, de tan sols trenta-tres anys, front la impotència de les persones del seu voltant va decidir actuar. Es va llançar a sobre del lladre amb la pistola per evitar que seguís atemorint a la treballadora; li va llevar l’arma i, quan pensava que sortiria airós de l’enfrontament, tres trets van emmudir el banc, i el poble sencer, per un instant. La policia arribà en aquell mateix moment, però ja era massa tard, l’altre lladre portava una pistola d'amagat i no va dubtar en fer-la sonar contra l’esquena de l’“heroi”, o almenys així seria conegut des d’aquell moment. Tot va passar tan de pressa, el soroll de les ambulàncies, la gent cridant i corrent pels voltants, els lladres sent detinguts, mil sorolls que ressonaven en la seva ment i que no la deixaven pensar, i després silenci, sols tenia onze anys…

Ara ja té uns pocs més i recorda els dies després. Recorda, com si es tractés d’una pel·lícula. Cada sensació que va veure en el rostre de la gent, pot ser, per a aquells que va salvar era de felicitat, potser persones no serien vives si no fos per l’acte de valentia del nou heroi, potser, però la realitat era altra: la realitat eren els rostres desfigurats de la gent que l’estimaven. La realitat era que va ser la notícia més sonada, i no sols pel que fa al poble. La realitat van ser els milers de persones que van passar per aquella tomba deixant tota mena de presents. La tomba, aquella tomba, era la realitat, aquella rosa que deixava ella, amb les seves tremoloses mans, era la realitat.



Us podeu figurar que aquella realitat no va durar gaire: un sospir, una llàgrima, el que tarda un peluix a agafar pols o una rosa a podrir-se. Això va durar aquella realitat. La notícia passa a ser història, i les visites a l’heroi es van reduir fins a acabar desapareixent, almenys les visites nombroses. La seva família retirà els presents, tots aquells que havien deixat persones que no sabien res de la seva vida, tots els presents, menys la petita rosa, ja pansida.



Ara, es mirava al mirall, la gravetat impulsava la comissura dels seus llavis cap avall, però, amb el millor dels seus intents, ella es força a somriure, a canviar la tristor dibuixada en el seu rostre i a tornar-ho a fer un cop més, tornar a comprar aquella mateixa rosa, aquelles mateixes cerveses i tornar a brindar, tornar a estar al seu costat, fins l’hora baixa, quan tot tornaria a canviar.