Oriol i jo ens estimàvem.

Després de la nit d'aquell concert, seguirem trobant-nos als camerinos i compartint moments a amagades. Mai ens vam confessar el que sentíem, mai vam ser parella, simplement teníem algú amb qui desfogar-nos i passar-ho bé mentre ocultàvem el que sentíem, potser per por o per no voler nugar-nos.

Aquests passatemps seguien quan vam decidir anar de gira. Faríem una petita gira per Espanya els mesos d'estiu per tal de donar a conéixer la nostra música.

Va ser l'últim concert que féiem a Barcelona abans de començar-la.

Ja havíem maurat molt des de la primera vegada que vam pujar a un escenari, així i tot, tots teníem un poc de nervis. Oriol feia tot el dia que es comportava de manera estranya amb mi, no entenia el perquè. En eixir a l’escenari, vaig notar que creuava alguna mirada amb una xica que hi era a primera fila, i a mi no em va agradar gens.

En acabar el concert vaig anar a parlar amb ell:

-Ei, ros! -vaig dir mentre el seguia en baixar de l'escenari.

-No puc parlar ara Elies. -va dir de manera molt seca.

-Oriol, espera un moment! -vaig cridar mentre ell eixia cap on es trobava el públic.

Abans que aconseguira tancar la porta, el vaig frenar i el vaig estirar cap a la meua direcció.

-Que passa Elies?

-Que et passa a tu Oriol? Fa tot el dia que actues d'una manera molt estranya amb mi.

-No vull parlar ara.

-Oriol per favor, si he fet alguna cosa mal…

-No Elies, ací està el problema. Tu no has fet res, tu no tens la culpa, però estic enfadat amb tu. Perquè no som res i d'alguna manera, em molesta que siga així. Em molesta sentir-me malament per no conéixer altres persones, em molesta no poder acostar-me a elles i em molesta igual perquè no estem junts. Tu i jo no som res Elies, i estic fart que sols tu em vingues al cap quan m'imagine tenint parella, perquè tu i jo seguim sense ser res. Perquè jo… Açò és una ximpleria, no hauria de donar-te explicacions.

-Oriol, jo a tu sí…

-Tu i jo no estarem junts mai, no podem, som massa orgullosos Elies. Ara he d'anar-me'n, deixa'm.

El vaig tornar a frenar.

-Oriol jo a tu sí que t'estime.

Davant aquelles paraules, Oriol va eixir i es va perdre entre la gent, mentre li queia de la galta una llàgrima molt fina a terra.

La pròxima vegada que el vaig veure, estava besant uns altres llavis. Aquella mateixa nit, vaig veure a Grace per primera vegada, tot acompanyat del soroll del meu cor fent-se miquetes.

Vaig tornar a casa i em vaig quedar ací fins al dia de partir. Havíem acordat veure'ns al garatge. Quan hi vaig anar, Iris i Paula ja estaven esperant-nos. Oriol encara no havia aparegut quan jo vaig arribar, ni una hora després. Així que decidirem d'anar pujant els instruments a la furgoneta i esperar Oriol que no sabíem on estava.

Quan va aparéixer es va disculpar pel retard i vam començar la marxa. Vaig ignorar el dolor que sentia en aquell moment, ja que ell no em va ni mirar i vaig començar a conduir.

Vam arribar al primer destí i una alegria ens va inundar a tots. Havíem esperat per aquell moment molt de temps. Com que el concert no seria fins a l'endemà, vam decidir anar a l’hotel i instal·lar-nos amb calma. Una vegada instal·lats, vam decidir assajar una mica i després anar a celebrar.

El concert no seria molt gran, però això a nosaltres no ens preocupava. El que volíem era gaudir i arribar a més gent, era la nostra ambició.

En un tancar i obrir d'ulls ja era l'hora del primer concert i estàvem molt nerviosos. Aquell concert seria a l’aire lliure a un petit poble de València. Vam rebre molts elogis i la gent s'ho va passar tan bé com nosaltres. Va ser el primer pas del nostre somni.

A poc a poc, tots quatre vam recórrer Espanya amb la nostra furgoneta i les nostres cançons. Vam gaudir a tots els xicotets concerts i estic segur que a tots ens va quedar un record de cada lloc al qual vam visitar.

Però no tot va ser bonic, quan estàvem acabant la xicoteta gira, Oriol va rebre una notícia que marcaria el fi de la nostra relació per a sempre. La xica amb la qual la vaig veure besant-se el dia que vam discutir, Grace, estava embarassada. Feia tres mesos que ho sabia, però havia esperat a estar segura del tot i estar preparada per a contar-li-ho.

Oriol, va reaccionar de manera molt adulta i de seguida va dir que ell se’n faria càrrec de tot. Jo el vaig mirar en saber la notícia. Ell sabia que m’havia fet mal, i jo als seus ulls també veia tristor. Sabia que no érem parella, però em feia mal saber que aquell era el nostre final. Que ja no teníem un futur junts, que ell anava a tindre la seua estimada família sense mi.

Quan la gira va acabar, vaig decidir anar-me’n. Anàvem a fer un descans perquè Oriol poguera passar temps en Grace i que nasquera la filla. Així que vaig agafar l’equipatge i li ho vaig contar tot ràpidament a Paula perquè li ho comentara després a la resta. Minuts després jo ja volava cap a Tòquio.

Necessitava el temps per a curar les meues ferides, per tornar a buscar el meu camí. En Tòquio, em vaig dedicar a llegir, caminar i sanar la ment. Vaig tardar a acceptar com eren en realitat les coses i el que hauria de fer d’ara endavant. No mantenia contacte amb ningú d’Espanya, tampoc parlava molt amb la gent d’allí.

Fins que un dia, vaig connectar l’ordinador a Internet per primera vegada en aquell viatge. Tenia molts missatges, però em va paréixer molt curiós que tots compartiren el mateix contingut. Un enllaç per a veure un vídeo. Un vídeo d’ell, cantant, amb milions de visites, una cançó contant una història d’amor.

La imatge era Oriol assegut en una cadira, en una habitació buida. La lletra parlava de Tòquio, parlava de la seua vida, de l'oportunitat que havia perdut, de què em recordava. Parlava d'ell i de mi, parlava de nosaltres.

Una llàgrima em va caure sobre el teclat de l’ordinador. Era la cançó més bonica i més trista que havia sentit mai, era nostra.

Vaig fer les maletes poc després. Al cap de setmana jo tornava a estar a Espanya, en casa. En arribar vaig anar a casa a veure els meus pares. Aquests es van alegrar molt per veure’m, ja que no sabien que tornava. Després, em vaig dirigir al bar on vam actuar per primera vegada.

Era un dia plujós i jo no duia paraigües. No li vaig donar molta importància. A través de la cristallera els vaig veure a tots asseguts a la taula de sempre. L’únic canvi era que Oriol tenia en braços a una xiqueta molt semblant a ell i estava jugant amb ella mentre la resta conversava.

Paula va voltar de sobte i tots van voltar el cap imitant-la. Abans que me n'adonara ja estaven al meu costat, ella i Iris, abraçant-me. Després va vindre ell. Tenia els ulls humits i en estar al meu costat, la pluja el va banyar per complet. Vam estar mirant-nos en silenci durant una estona. Estava preciós, no havia canviat molt, però el temps li donava una imatge més adulta. Després, ell em va abraçar. Una abraçada que guardava tot el que no va tindre temps de dir-me.

Em vaig apartar en recordar el que havia passat. No volia fer-li mal, però tampoc volia fer-me mal a mi. Aquella abraçada m’havia fet molt feliç, l’havia anhelat durant molt de temps, però no volia fer-me il·lusions sense parlar amb ell abans. Després, vaig entrar al bar i vaig demanar una cervesa i em vaig unir a ells. Oriol em va mirar amb dolor, però ja no es podia fer res. Una xiqueta menuda estava al seu costat, recordant-nos el que havia passat.

La xiqueta, en veure’m va riure i va reclamar la meua atenció, cosa que jo no vaig poder negar-li. Vaig jugar amb la xiqueta baix l’atenta mirada de son pare, que somreia lleugerament. En aquell moment vaig saber que aquella xiqueta seria especial i que la imatge dels tres era igual d’especial per a mi com per a ell.

-Sembla que li agrades.- va dir Oriol començant la conversació.

-Ella també m’agrada a mi.

-Es diu Èlia.

Aquell nom va rebotar dins meua a l’instant. Èlia. Elies.

Seguidament Grace va entrar al local. Estava molt contenta perquè la cançó d’Oriol cada vegada era més famosa. Ella no sabia res de la meua estada a Tòquio, ni del passat compartit amb el pare de la seua filla.

Va haver-hi un silenci un poc incòmode i vaig decidir tornar al meu apartament per a posar les coses al seu lloc. Tant de bo no ho haguera fet, tant de bo l’haguera abraçat abans d’anar-me’n o li haguera dit tot el que havia de dir-li. No ho vaig fer i allò em va perseguir durant molt de temps.

Iris va vindre minuts després.

-No són parella.- va dir ella.

-Què?

-Oriol i Grace, no són parella. Ells sols viuen junts per la filla que comparteixen, però no ho són, ni ho han sigut mai.

Em vaig quedar molt sorprés. Oriol no havia estat en ningú. Ell no tenia parella.

De sobte el telèfon d'Iris va sonar. Era Grace, ella i Oriol estaven a l’hospital, ell havia tingut un enfrontament amb una persona que havia consumit drogues i aquest havia acabat ferint-lo amb una navalla.

Se'm va parar el món. No podia ser veritat. No podia estar passant, no a ell. La meua reacció va ser ràpida i en poc de temps Iris i jo ja estàvem a l’hospital. Fora estava Grace, que plorava sense parar.

El metge va eixir abans que poguérem veure’l. Oriol era mort.

Aquella notícia em va matar per dintre. Ens va matar a tots.

-Elies? Elies? Ei, m’escoltes? -la veu de Grace em tornava a la realitat.

-Si, perdó, jo… -em vaig mirar les mans i vaig jugar amb elles nerviosament.

-Fa temps que t’ho vull dir, però no sabia mai com. Oriol t’ha estimat sempre, Elies. T’ha estimat com no ha estimat mai a ningú, ni tan sols a mi. Des que va acabar la gira no va parar d’escriure cançons. Però quan va publicar aquell vídeo, vaig entendre que aquella lletra no era per a mi, ell sentia molt, sentia molt per tu. El vídeo es va fer molt famós i ell va seguir escrivint. Elies, el dia que tornares, abans de l’accident, Oriol m’ho va contar tot. Va eixir del bar decidit a trobar-te, a dir-te que t’estimava. Que va ser molt estúpid no dir-t’ho abans, no dir-t’ho quan tu et vas declarar. No volia perdre més temps, ell volia estar en tu, volia que veiéreu créixer a Èlia junts, volia donar-te la disculpa que tu et mereixes. Com bé saps, Oriol no va aplegar mai a la teua porta, però ell ho va intentar Elies.

Quan Grace va acabar jo no podia parar de somriure mentre plorava. Oriol m’estimava i volia dir-m'ho. Haguérem tingut la vida que somiàvem. Però supose que, com ell va dir, mai haguérem pogut estar junts, per orgull, per covardia i perquè les millors històries d’amor no tenen final feliç.

La setmana següent jo ja estava molt millor. El que em va dir Grace m’havia alliberat. Ella em va mostrar totes les cançons que ell havia publicat en la meua absència. Jo visitava la seua tomba aviat i li deixava flors. Cada vegada la seua música era més coneguda. Èlia creixia i jo ajudava a Grace amb tot el que podia. I així avançava el temps. I així acabava també la nostra història, una gran història d’amor, sense el seu final feliç.