Als mitjans de comunicació no deixava d'aparéixer la notícia d’Oriol. Cada vegada que engegava la televisió o llegia el diari, allí estava i una sensació d’angosta em recorria el cos. El cor se m’engolia i la meua respiració es tornava irregular. Ja no plorava, però feia igual de mal. Els records cada vegada em turmentaven més i era com una espiral del que mai eixia.

Així em sentia en aquest moment, a la cafeteria que solíem tocar amb la banda. Algunes mirades curioses es dirigien a nosaltres quan veien la notícia aparéixer a aquella televisió antiga i menuda.

La Grace i tota la banda estàvem reunits, com cada dilluns, per parlar de com ens anava la vida a cadascú. Seguíem sent bons amics i ens ajudàvem uns als altres, però ja no tocàvem des que Oriol va morir. Una setmana després d'aquell dia vàrem decidir prendre'ns un descans.

Iris s'havia fet voluntària i viatjava per tot arreu una vegada al mes. Paula havia decidit entrar a la universitat per tal d'estudiar Belles Arts, era una de les millors de la classe, és cert que ella adorava el que feia. Grace treballava a la cafeteria de la plaça mentre que seguia donant currículums a diverses empreses. I jo, no ho sé, seguisc sense saber com tirar endavant, però em reconforta veure com elles ho fan, encara siga per camins diferents.

Congele la imatge mentalment, i, per un moment, pareix que tot estiga bé.

Eixim de la cafeteria tots junts, un poc més tard que de costum, ja el cel és negre. De sobte comencem a veure un munt de gent. No ho recordava, però són festes al poble i avui venia una banda com a convidats especials. La música inunda la plaça i la gent balla al voltant de l'escenari. Desvie la mirada on es troba la banda i els observe. Són jóvens i molt similars a com érem nosaltres. Quan me n'adone estic sol al centre de la pista. Per un moment m'espante, però ningú es fixa en mi, tots ballen al seu ritme.

Així que jo m'unisc amb ells.

Comence a deixar-me portar per la música i, sense voler-ho, pels records.

Aquell dia era el nostre primer concert. Era un lloc menut, no hi havia molt de públic, però nosaltres estàvem molt emocionats. Feia dos mesos que assetjàvem quasi diàriament i per fi teníem reconeixement.

Vam pujar tots quatre a l'escenari mentre els llums estaven apagats. Ens vam posicionar i vaig respirar profund. Estava nerviós, però no volia que es notara. Vaig voltar i el vaig veure, al meu costat, respirant i mirant-me. Ràpidament es van encendre els llums, Paula va començar amb la guitarra mentre Iris marcava el compàs amb la bateria i Oriol va començar a cantar. A mi encara em quedava un poc per començar a tocar.

Eixos ulls que em miraven ara estaven fixos en el públic. La gent observava i ballava hipnotitzada per la seua veu. Vaig començar a tocar per acompanyar-lo i vam tornar a creuar mirades. Em sentia viu, ple, eufòric. La música sonava i els crits de fons. Aquella va ser la vegada que vaig entendre que jo per Oriol no sols sentia amistat, sinó amor. En aquell moment ens vam dir el que sentíem sense emetre cap so.

Vàrem baixar de l'escenari amb molta emoció, ho havíem aconseguit i el públic estava molt content. Paula i Iris anaven davant i van dir que anàrem a beure alguna cosa al bar del local.

De sobte, una mà em va agafar el canell i em va frenar. En voltar em vaig creuar amb aquells ulls blaus que feien contrast amb el verd dels meus. Estava cansat, suat i mirava els meus llavis. Em vaig apropar a ell i ell va fer el mateix. Aleshores el vaig besar. Va ser intens i emocionant, una gran mescla d'emocions.

Aquell bes va dir tot el que no ens vàrem atrevir a dir-nos mai. Però va ser efímer, fugaç i de seguida ja estàvem seguint a Iris i Paula.

Anàvem entre les bambolines i era una cosa molt curiosa veure l'escenari des del punt de vista del públic. La música del nou grup va començar a sonar i la gent ja estava altra vegada ballant. Així que tots quatre ens vam posar a ballar.

Oriol i jo estàvem ballant junts, entre rialles i amb els braços cap amunt. En un moment hi vam parar de ballar i ens vam observar. Aquells segons van ser màgics i entre nosaltres era obvia la tensió…

Torne a la realitat i m'adone que havia deixat de ballar. La cançó que estava sonant feia uns minuts ja havia canviat i hi havia altra, fent que la gent no deixara de moure el cos i gaudira d'aquell dia.

La multitud no deixa d'espentar per apropar-se més cap a l'escenari i decidisc tornar a casa, ja és massa tard.

En arribar a casa, la Grace em telefona com si haguera estat esperant la meua arribada.

-Hola, Elies -saluda Grace a l'altre costat de la línia.

-Hola, Grace, què passa? Està bé Èlia?

-Sí, sí. No et preocupes. No et telefonava per a això. -silenci, escolte la seua respiració un poc irregular i després d'agafar aire continua: - Era per si volies vindre a sopar ací al meu pis. He pensat a fer truita de creïlles. Volia dir-t'ho abans, però t'he perdut de vista i no he pogut.

- Ja saps que no puc dir que no a una truita.

Així que torne enrere i comence el camí cap a casa de la Grace. Sempre m'ha paregut una dona amb una gran personalitat, és clar que ella i jo mai hem tingut molta complicitat, però en gran part és culpa meua.

Ella i Oriol no van arribar mai a ser parella, sols va ser cosa d'una nit, i així va arribar Èlia a les nostres vides. Oriol va decidir des del principi que volia fer-se càrrec de la seua filla i Grace va vindre amb nosaltres al final de la gira, abans de tornar al poble i posar-se a viure al pis d'Oriol.

La nit que la va conéixer, Oriol i jo havíem discutit. Vaig estar molt de temps sense voler saber-ne res de cap dels dos, però em va ser impossible oblidar-me d'ell. Grace, per un costat no entenia el que passava, però tampoc va preguntar mai. Oriol i jo no vam arribar mai a ser parella, de fet, tampoc vam dir el que sentíem. Si, compartíem molts moments sols i besades, però mai ningú es va declarar.

Amb el temps, la Grace es va cansar d'intentar parlar-me i fer que estiguérem més còmodes i va decidir ignorar-me com jo a ella.

Les coses van canviar quan Èlia va néixer i vaig haver de cuidar d'ella per primera vegada, a un assaig. Aquella xiqueta em va hipnotitzar, amb aquells ulls grans, blaus i el cabell ros com son pare.

Grace, quan va veure que Èlia i jo ens dúiem bé, va tornar a intentar traurem conversa i jo li contestava algunes vegades. Després, va passar allò d'Oriol i ens vam apropar més. Al cap i a la fi la filla dels dos és quasi l’única cosa que em queda d’ell.

-Hola. -diu la Grace fent que els meus pensaments desapareguen.

-Hola. -conteste tornant a la realitat i passant al pis, no m'havia adonat que havia trucat la porta.

Èlia està jugant amb les seues joguines i només em veu comença a riure més encara. Agafe la xiqueta i li faig un bes al front. Ella m'abraça. Grace segueix a la porta del pis, la tanca de colp i es gira cap a mi.

-Sé que Oriol i tu us estimàveu.