Tot va començar amb alguns treballadors sentint fatiga i nàusees, símptomes d'origen desconegut i sense causa aparent. No va ser difícil, no obstant això, trobar prompte una connexió amb la sildra, ja que tots els malalts havien treballat amb la pedra. El rei intente calmar la gent al principi, però prompte la situació es va tornar insostenible quan van arribar les primeres defuncions. La princesa se sentia responsable de la desgràcia en part, però sabia que el seu pare era el vertader culpable:



-Vaig ser estúpida per confiar només un segon en tu!



-Seràs desagraïda...! Mira al teu al voltant, creus que el regne que he construït haguera sigut possible sense el poder de la sildra!?



-De què et serveix la sildra ara, vell boig!?



La jove desolada només veia com la malaltia i les seues conseqüències assolaven el regne. Aquesta no sols afectava els humans, també a les plantes i als animals. La flora es marcia per tot el regne i els animals emigraven a altres zones. El poble estava devastat: cases cremant per les protestes, cadàvers als carrers, crits i plors que sonaven per tota la ciutat... La princesa sabia que si el seu pare no feia res, ella hauria de prendre la iniciativa.



En els dies següents la princesa va fer tot el que puc per evacuar al màxim nombre de persones possible, però quan va arribar l'hora d'anar-se, el monarca es va negar. Tan sols se sentien crits des de la sala del tron:



-Tot ho vaig fer per tu! Potser no és això el que volies?!



L'home que estava en aqueixa habitació ja no era el rei d'Hongria, ni tenia tampoc gens d'interés a continuar sent-ho, per la qual cosa els carruatges van marxar amb els ciutadans deixant al monarca a podrir-se amb el seu tresor. La princesa va decidir no mirar arrere, la qual cosa no va ser molt difícil considerant tot el sofriment que havia vist al seu pare causar.



La nova reina amb el seu poble es va allunyar del regne i es va establir en la perifèria del territori, on la sildra no havia corromput el paisatge. La princesa va declarar que el regne fora segellat per cent anys, sense la presència ni intervenció de ningú, per a assegurar que els danys que havia causat la sildra no s'estengueren.



El regnat de la monarca va ser pròsper, ja que va procurar governar com el seu pare havia oblidat, pensant en l'interés de la seua gent i evitant “dreceres” per al desenvolupament del seu regne. Fins i tot després de la seua mort, la seua decisió de segellar el regne va ser respectada.



I així va romandre la ciutat fins que va tornar a ser habitada, molt després de la mort de la princesa, i va recobrar la posició com a capital del regne. Amb els edificis derruïts i les muralles preses de nou per la vegetació, es podria dir que la ciutat havia perdut tot el que una vegada li va atorgar la sildra.



Conten que l'esquelet del monarca encara es trobava a la sala del tron, abraçat a les gemmes que ja havien perdut el seu color. Les mines van ser segellades i la sildra va passar a ser un recordatori que les eines per al progrés sempre tenen un cost, i el poble d'Hongria no va tornar a cometre aqueix fatal error.