Dos anys han passat des del descobriment de la “sildra”, almenys així acostumaven a cridar-la els ciutadans d'Hongria. Aquesta, prompte, es va convertir en el principal motor del país i l'explotació minera va florir per totes les seues terres. En aquest temps tot la nació havia canviat, la seua forma de vida, la seua gent i també el seu govern. Havien desenvolupat eines revolucionàries de construcció, més lleugeres, potents i eficients, amb les quals van edificar la ciutat del progrés.



La gent era més feliç que mai, però la princesa no semblava trobar-se igual. Era segur usar la sildra? Quins efectes tindria a llarg termini? La gent semblava contenta amb l'estat de les coses així que, quin dret tenia ella a canviar-les? Sovint pregava al seu pare precaució en l'ús de la pedra:



-Pare, hem de tindre més cura en usar la sildra, no sabem què podria passar en el futur.



-El futur és ara filla meua, ho entendràs quan cresques. El progrés no espera i el temps no perdona. El nostre regne mai havia sigut tan pròsper!



La princesa ja no reconeixia la mirada del seu pare, era com si la seua obsessió pel mineral sol haguera crescut des que va ser descobert. Ella estava ja acostumada a totes les ostentoses joies de sildra que el seu pare portava constantment. En aquests moments es calmava mirant pel seu balcó, però no podia evitar que el seu tren de pensament es desviara. La ciutat era tan bella des d'ací, segur que a la seua mare li hauria encantat veure-la així. Xiquets corrent pels carrers, mercats plens de gent... i si la sildra era realment la solució a tot?



-Senyoreta, he trobat el que em va demanar — va sorprendre un criat a la princesa.



-Espere que no t'haja costat molt colar-te a l'habitació del meu pare — va dir ella en to de burla.



El criat, tímid, va deixar l'objecte sobre la taula i va eixir de la seua habitació. A la fi tenia a les seues mans el llibre del qual el seu pare havia tret aquella llegenda, el mateix que el va canviar. Si la sildra suposava algun perill, en aqueix llibre el trobaria.



Encara que es va distraure llegint alguna història, no va tardar a trobar la llegenda sobre... la gemma maleïda? Al principi va pensar que es tractava d'un error, que aqueixa no podia ser la història que va conduir al seu pare a emprendre tan exhaustiva cerca, encara que després de llegir-la diverses vegades no hi havia dubte: la gemma de la qual parlava la història era la sildra.



La llegenda descrivia les meravelles de la pedra, encara que també avisava del perill que suposava el seu ús a llarg termini. La princesa, horroritzada, va anar a confrontar al seu pare:



- Com has pogut portar aqueixa gemma sabent el que pot causar?! —va cridar la princesa, de manera emocional.



- No eres conscient del sacrifici que això ha portat tens idea del sofriment pel qual el nostre poble va passar després de la mort de la reina? — va respondre furiós el rei.



- I el sofriment que causarà la sildra? Has de detindre això com més prompte millor!



La princesa va eixir corrent del palau, sent conscient que el rei no l'anava a ajudar. Va recórrer els carrers de la ciutat, parlant amb els habitants, advertint-los del perill que suposava la sildra, però ningú la va escoltar. La gent simplement no volia tornar al passat, a passar fam i viure en una ciutat derruïda.



Després d'aquest fracàs, la princesa es va rendir, impotent davant la tossuderia del seu pare i el rebuig del seu poble. Només podia esperar a la seua habitació, veient passar els dies i sentint la culpa de la qual sap que la desgràcia s'acosta.



Un any després, tres des del descobriment de la sildra, i tal com anunciaven les escriptures, va començar la plaga.